Intervenció en el Ple. Proposta de Proposició de llei orgànica per la qual s’estableix l’Estatut d’autonomia de Catalunya i es deroga la Llei orgànica 4/1979, del 18 de desembre, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (Proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia)

Les nacions no neixen, es fan. Les fan les persones, les construeixen les generacions. Catalunya és ara una nació (art. 1) que s’organitza en la Generalitat, on conflueixen la tradició històrica, la realitat contemporània, el Govern i el Parlament, com a representació del poble de Catalunya. Una nació, amb un territori (art. 9), que es defineix des de baix en un ric mosaic municipal i una organització territorial del govern local que cristal·litza l’originalitat del sistema (art. 2).

En el franquisme i la transició, la reivindicació nacional es féu igual o abans en llengua castellana que en llengua catalana. Un altre tret distintiu de la nostra realitat nacional, avui. El reconeixement de la nació és també la garantia del reconeixement de totes les aportacions.

Uns anys abans, el 1927, un jove geògraf francès, Pierre Vilar, que volia fer una aproximació a la realitat física de Catalunya es fa historiador perquè constata una realitat nacional, un sentiment de pertinença, una noció col·lectiva, abans en els menjadors de les cases, en els ateneus o les acadèmies, a les fàbriques i a la Universitat, que en els llibres i en els moments remots.

És la realitat contemporània que el porta a fer “una recerca sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals”. Això ens porta al “Catalunya dins l’Espanya moderna”, on des del títol, i sense embuts ni complexos, es defineixen els termes de la realitat que analitza.

L’evolució històrica de la Catalunya moderna atorga un caràcter més federal que foral al fet nacional. El país contemporani, la societat, és de matriu més federalista que foralista. En l’apel·lació als drets històrics no hi ha, doncs, un sentit antic, estàtic, de la nació. Els drets històrics de l’article 5 expressen el sentit de la continuïtat i de les discontinuïtats, seculars i contemporànies. Expressa també la reivindicació de la memòria històrica i totes les aportacions, i tots els esforços i sacrificis, i reconeix, recull i constata la continuïtat institucional històrica de la Generalitat, arrelada en el passat, reconeguda en l’Estatut de 1932, restablerta el 1977, recollida i reforçada en l’Estatut de 1979.

Vet aquí la singularitat contemporània, la proclamació de la diferència en la igualtat. La Constitució recull i consagra aquesta singularitat, afermada en la història, en el seu article 2. L’Estatut vigent fins ara, i el nou, segellen el pacte social, el gran acord, que confirma les voluntats i les aspiracions col·lectives del poble de Catalunya.

En el passat s’han confrontat dues visions del catalanisme. Una més sociològica, més pensant en la gent, en els col·lectius humans que, a cada moment històric, han anat configurant una realitat plural i diversa. Com el catalanisme popular expressat, amb igual passió històrica que el catalanisme conservador però amb una tria diferent de la història,  per J. Narcís Roca Farreras el 1873

[1]:

“Així el catalanisme progressiu, el nostre, el del nostre cor i del nostre front, s’ocupa més de les Corts i dels Parlaments que dels reis, més dels municipis i de la seva autonomia que de l’autoritat reial i de la noblesa, més de les lluites contra la Inquisició i la Cúria romana que dels capítols, monestirs i esglésies, més dels buscaires i menestrals que dels ciutadans honrats, més dels Consellers i dels Consells que dels Concilis, més de les Corts que de la Cort, més dels remences i barretines que dels cavallers, més de les rebel·lions contra els tres reis tantes vegades citats que de les guerres contra nacions estrangeres i de les conquestes, més de l’alçament de tots aquells rústics que de les expedicions guerreres.”

Una altra més tradicional, més fonamentada en la història i que “prefereix cercar els orígens del sentiment de comunitat en una història molt antiga, d’una banda, i  de l’altra, en les “formidables estabilitats” que són la “llengua”, la “raça”, la “terra”.

En el nostre discurs ens importa avui la llengua (art. 6). “No podem desconèixer que la llengua és probablement l’agent principal d’una cristal·lització per on progressa, com tot fenomen afectiu, el complex nacional, que neix o reneix”[2].

Però, si bé és cert que la llengua és un, el principal fonament de la diferència, les llengües són l’expressió d’una societat plural que proclama avui el dret d’emprar, i el dret i el deure de conèixer les dues llengües.

L’Estatut rebutja burocratitzar la llengua, establir un nou bilingüisme administratiu. Proclama, des de la llibertat de les persones, les característiques d’una societat complexa, on el català és reconegut, impulsat i promogut com la llengua pròpia de Catalunya, i on el castellà és reconegut com la llengua pròpia de molts catalans. Tots ciutadans que tenen, d’acord amb l’article 7, la ciutadania política catalana.

Ciutadans espanyols que viuen a Catalunya, ciutadans espanyols que viuen fora de Catalunya i fora d’Espanya i que el seu darrer lloc de residència ha sigut Catalunya. L’article 7 diu ciutadans de l’Estat i ens està bé, tot i que fins ara hem mantingut una esmena, que retirem, on defugíem les ambigüitats i les indefinicions. Però hi estem d’acord. D’acord a reconèixer a tots aquests ciutadans i ciutadanes, com diu l’article 4, els drets i principis rectors que sintetitzen totes les expectatives d’una millor qualitat  de vida, que és el que compta i que és per al que val i per al que es vol aquest nou Estatut.

Retirem, doncs, l’esmena núm. 17.

La nació de les cròniques medievals, les dels reis i les dels cronistes, i la nació que s’afirma i es reforça des de la segona meitat el segle XIX fins avui, estableix també i decideix que en el marc que ens donem establim  relacions amb les comunitats catalanes a l’exterior (art. 13) i decideix la cooperació, la col·laboració, l’intercanvi cultural amb les comunitats i els territoris que tenen vincles i afinitats històriques, lingüístiques i culturals amb Catalunya (article 12).

La capital i els símbols (arts. 8 i 10).

Article 11. L’Aran. Catalunya vol per a l’Aran el mateix que vol per a si mateixa i ho reconeix amb un règim jurídic especial, alhora que atorga caràcter oficial a la llengua occitana, l’aranès, a l’Aran i a tot Catalunya.

Per aquest punt retirem l’esmena núm. 23 i ens sumem a la transacció sobre la llengua

Aquest títol recull i reflecteix les qüestions clau del reconeixement de Catalunya com una realitat nacional i la relació que aquesta realitat estableix amb l’Estat, amb lleialtat i bilateralitat, i reciprocitat, sense perjudici de les relacions de caràcter multilateral que calguessin.

Tornem al principi.

“Pas vers Europa, pas vers el mar, el país català no és, però, d’aquests passos indiferenciats on la història es fixa massa difícilment. Darrere els congosts fluvials, en els seus llunyans replecs muntanyosos, amaga refugis, llocs d’observació i de reunió, capaços de mantenir en els temps torbats, una continuïtat humana, i de fornir, així que era possible, reconqueridors i immigrants. És així com Catalunya pogué ésser alhora un lloc de retrobament de migracions i de relacions,  i un marc històric, sense rigidesa, però tanmateix, capaç de coherència. En la seva mateixa estructura, l’extrema varietat del detall era la possible garantia de la unitat del conjunt.[3]

Aquest Estatut fa la síntesi de les diferents tradicions del catalanisme. I aquest títol preliminar, amb el preàmbul, n’és el compendi, el destil·lat més concentrat, la base i el fonament de tots els altres títols.

Si voleu llegir el text de la transcripció de la meva intervenció podeu clicar els enllaços següents: DSPC-P, 52, pàg 31  DSPC-P, 52, pàg 32  DSPC-P, 52, pàg 37


[1] “Lo catalanisme progressiu” de Roca i Farreras, Josep Narcís. A: Qüestió nacional i lluita de classes. Quaderns d’alliberament. Ed. La Magrana. Barcelona, abril 1977.

[2] Vilar, Pierre, Catalunya dins l’Espanya Moderna. Ed. 62. Barcelona, 1964 (Pàg. 83)

[3] Vilar, Pierre, Catalunya dins l’Espanya Moderna. Ed. 62. Barcelona, 1964 (Pàg. 83)