Diari de Girona

L’anticicló ens té entretinguts amb un estiu allargat. Hem encetat octubre però de dia, això sí, amb un sol més baix i una llum diferent, les temperatures es mantenen en suspens a nivells d’estiu. Els turistes han marxat i els banyistes ja no hi són. Les platges són netes i les aigües transparents. És el moment. És l’època de l’any que gaudeixen els contumaços , els fidels, els enamorats del mar que s’hi acosten amb fe cega i amb la satisfacció d’haver esbandit i d’haver-se quedat sols. Són dies de mar plana, de calmes intenses, d’ondulacions mínimes. Res no es mou després de la tramuntanada de la setmana anterior. Tot ben net i tornem-hi que no ha estat res. Al migdia aire calent i escalfor més que reconfortant.

De matinada, però, ja ha refrescat molt. Els dies són molt més curts i el termòmetre baixa de pressa. En algun moment comencem a pensar si no hem de treure les camises de màniga llarga, però la mandra pot i ho deixem encara per a més endavant. Si ens descuidem i l’anticicló no canvia, serem a Fires i encara no haurem renovat el vestuari.

Així i tot, la ciutat a reprès el pols. Ha passat de pressa la festa del pedal, Arboretum i Equus, els Bertrana queden llunyíssim i Temporada Alta anuncia la tardor escènica malgrat la resistència climàtica. El nostre Festival de Tardor s’endevina potent, saludable, gran. Ha adquirit dimensió, i té tota la solvència que cal. Té ja tots els ingredients per situar-se en el panorama teatral com un referent. La pluralitat d’escenaris metropolitans s’acosta a la seva dimensió real, la qualitat de la programació li dóna l’ambició justa, la repercussió mediàtica comença a trencar les fronteres del xuclador barceloní. I finalment la intuïció del futur amb els actuals escenaris, i el Teatre Municipal i l’Auditori inaugurats, ajuda a somniar una projecció insospitada.

Al carrer cauen les primeres castanyes dels castanyers d’índies de la Gran Via o de la plaça de Sant Feliu. Els fruits aixafats em neguitegen tant com m’entusiasmen els fruits sencers que resisteixen intactes la seva caiguda del pelló i llueixen la pell brillantíssima i lluent, com acabada de sortir. Però encara no s’ha produït l’esclat definitiu, l’explosió cromàtica, l’apoteosi final rebedor dels troncs pelats i les fulles caigudes. Alguns amb prou feina groguegen i molts es resisteixen encara a acomiadar la seva plenitud vegetal.

A la plaça del Vi el freixe conserva encara el fullam i trenca la duresa pètria de les façanes i els paviments. El freixe de la plaça del Vi és com un arbre metàfora, com una suau insinuació, com un apunt discret, una nota a peu de plaça. Mentre a tocar el pont de pedra, trencant dècades d’abandonament i de progressiu escrostronament la casa de la cantonada, en el passat seu de la fonda Perich, llueix la seva renovada façana d’un ocre pujadíssim de to que neteja les imatges que ens havien quedat com fixades pel passat.

Enguany la tardor de la plaça de l’Hospital i de Pompeu Fabra és la porta tancada de l’hospital. La tardor dels segles de serveis mèdics i hospitalaris promoguts per la ciutat i l’església i transferits avui per part de les noves autoritats civils a Salt. Però vindrà un nou esclat i noves primaveres i l’antic edifici tornarà a obrir les seves portes renovades.

M’he acostat a l’estany de Banyoles, sortint d’un funeral als Turers, per confirmar aquesta sensació de suspensió en el temps, d’estiu allargat, d’anticicló instal·lat, de momentània interrupció de l’entrada de tardor.

Un dia de cop, però, ens adonarem, com cada any, que Girona a punta de tardor… té tota la força evocadora que li han trobat reiteradament els poetes.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.