Presentació del llibre Primer llibre de famíliade Joaquim Nadal i Farreras. Girona,  Marquès Tallers Gràfics (edició privada), 2007

Quan vam celebrar els cinquanta anys del casament dels papàs al Mas Cantalosella d’Aiguaviva es van destapar moltes emocions contingudes i potser reprimides. Les paraules d’en Pep al final del dinar, carregades de sentiments, van caure en un terreny abonat. Ens convenia a tots dir-nos unes quantes coses en veu alta, ben fort, sense cap punt de timidesa i de vergonya. Havíem de plorar serenament, sabent-nos junts, tocant-nos, la mort d’en Toni. I ho vam fer i vam començar una exploració constant de les vides de tots, els espais compartits, els moments viscuts, els itineraris diversos, els punts de confluència. Ens hi empenyia amb autoritat subtil la mamà, amb l’àlbum que ens va regalar a cada fill, com si ens volgués donar les coordenades bàsiques i les instruccions per continuar el recorregut de la vida amb un imperatiu moral de vida col·lectiva i compartida de família gran.

 

En aquella ocasió vam explorar, amb una edició delicada preparada per l’Helena i il·lustrada per en Leo Beard, els camins dels plats, de la cuina i dels àpats de cada dia i dels dies més assenyalats. Vam fer un recorregut pel que hem menjat. Un recorregut que ara podríem ampliar i que en realitat s’ha anat ampliant, allargant cada any una mica més amb noves incorporacions, una taula que no s’acaba mai i que els papàs amb dedicació absoluta volen tenir sempre a punt per saber que ens tenen a tots, encara que mengem de pressa, i potser mengem massa, perquè la mamà sempre té por de fer curt.

Però la cita dels dissabtes, amb regularitat intermitent i amb freqüències variables per part d’alguns, ha mantingut el to d’aquella celebració. El dinar d’ Aiguaviva va ser una catarsi singular, excepcional; els dinars dels dissabtes exploren setmanalment la catarsi de la quotidianitat.

Guiats per l’àlbum de la mamà anem buscant camins per fixar el temps, per atrapar la memòria, per definir els escenaris, per sentir-nos junts i continuar sabent-nos.

Portat per aquest afany de fer arqueologia de la memòria, quan el papà va fer setanta-nou anys vaig preparar un text que volia ser el primer capítol d’un llibre llarguíssim, d’una història familiar, plena de capítols pendents que hauran d’escriure uns altres, mirant endavant i mirant enrere. Però volia fixar per a mi i per a tots, les vivències a casa, el procés de formació d’un entorn familiar, en els anys ja molt reculats quan tot va començar. Per als germans podia servir com una pauta, com una referència, per afegir més tard nous capítols, per als néts que han anat venint i els besnéts que ara comencen a arribar hauria de ser un testimoni del camí que hem recorregut plegats i dels escenaris que ens han fet viure.

La mamà volia que li ajudés a fixar la cronologia i les circumstàncies de l’arribada a Girona dels Farreras. La compra de la casa de Santa Llúcia, Sant Nicolau, la venda a l’Ajuntament l’any 1936, el perfeccionament de la permuta en acabar la Guerra Civil, amb els terrenys de l’antic baluard que serien el magatzem de Maderas Farreras, fins al trasllat a Vilablareix. I ho vaig fer amb un dossier complet d’escriptures i documents que acrediten la peripècia dels carboners de la vall del Llèmena que s’acabarien afincant a Girona, deixant el carbó per la fusta i consolidant una empresa familiar que el papà i, ara, en Nando fan créixer.

I el papà, que ha viscut sempre destil·lant un coneixement profund de la geografia, física i humana, de les terres de Girona, que ha comprat boscos i ha restaurat cases i esglésies, que ens ha ensenyat cada dia la lliçó de l’observació atenta de la natura i de l’arquitectura, i que encara no fa gaire ens ensenyava què són els pollancres ametllats de l’Empordà.

Junts són el nervi d’una narració elemental, incipient, subjectiva que, ara, editem amb algunes de les fotografies dels àlbums de la mamà. Per fixar més encara els fils de la memòria, per establir les arrels, per conèixer els valors, per situar els sentiments d’abans i d’ara per administrar-los de cara al futur. Sempre com un llibre obert, només com un primer capítol, sense cap pretensió, sabent només que hi ha tantes narracions possibles com germans i vides construïdes des del tronc comú que aquí i avui commemorem.

Quan l’Elena va néixer jo ja estudiava a Barcelona. No hem viscut mai junts a casa d’una forma continuada. Amb el temps, la distància s’escurça. L’abisme dels primers divuit anys  es condensa i es comprimeix. Passats els canvis radicals de l’adolescència tot succeeix molt de pressa i el temps s’escola igual per a tothom. Som diferents, però som més iguals. El vertigen inconscient dels primers anys esdevé més endavant un vertigen diferent. Quan creixem volem ser grans i quan hem crescut i tots ens assemblem més, mirem enrere i el vertigen retrospectiu ens posa davant l’evidència d’un temps escolat de forma quasi imperceptible, mai tan ben dit, vertiginosa. Mirat en el calendari que de pressa enfilem ara un Nadal darrere l’altre. Per als més grans, com més va més i més pressa tenim per fixar les imatges que ens han conformat.

Si fa deu anys vam explorar els fogons, i amb el text que reproduïm els primers racons de la memòria, ara, volem afegir-hi un recorregut pel jardí de la casa de sempre. El jardí-magatzem de fusta, antic cementiri, convertit, a poc a poc, en el racó de la vida dels avis i dels papàs i, ara, de tots. El jardí de l’oli de l’Aguilera, que va pintar per a l’avi Farreras i que l’avi no va comprar perquè no es van posar d’acord en el preu. El quadre que després de dècades de senyorejar altres menjadors, en Rafel ha rescatat per a la família, amb els bons oficis del papà i la bona disposició dels propietaris. Un oli que té la llum de  ponent d’un dia de primavera i que torra les façanes dels edificis enganxats a la muralla i que ja no hi són. Un jardí ple de flors, i una mirada oberta als nostres paisatges de cada dia. El campanar de Sant Pere, tal com era quan vam néixer. Les primeres flors de la “baba”, els primers parterres, la primera neteja de les incrustacions necessàries per al negoci de la fusta. Un oli que ens obre el camí a un recorregut per les fotografies de tots els jardins de totes les èpoques. Els canvis i les permanències i la incorporació creixent a la retina de tots del paisatge més italià, més florentí, de tota la ciutat. La raconada del jardí és la reculada justa per acostar la mirada, des de la suavitat vegetal del primer pla a l’esglaonament de pedra que s’enfila i enfila des del pla de Sant Pere, fins al cupulí de la Catedral, en un joc de volums d’una qualitat excepcional.

Un jardí i un paisatge que hem relativitzat a cop de familiaritat i que ens sorprèn i enlluerna cada vegada que ens hi acostem amb ulls de foraster, encuriosits, per la simfonia de teulades més harmònica que mai haguem vist.

Aquest és un dels nostres paisatges, un dels nostres jardins, que mirem cada setmana de reüll mentre ens apleguem a la taula des papàs des que fa seixanta anys van posar les primeres lletres a una cançó d’amor, que el papà cantava els diumenges al cotxe entre Girona i Cassà.

Un dia refarem la història i tornarem a plantar muguet al jardí.