Postil·la a la reedició del llibre Girona, ara i sempre, de Narcís-Jordi Aragó.  Girona, CCG Ed. i Fundació Valvi, 2008 

 La ciutat de Girona s’acosta ara als cent mil habitants. I això que l’any 1983 es va culminar la segregació dels municipis de Salt i Sarrià de Ter, que s’havien annexat l’any 1974. El primer Ajuntament democràtic de Girona d’ençà de la II República havia impulsat aquest procés reclamat des dels dos antics municipis sota el principi de devolució: “Que allò que el franquisme va prendre, la democràcia ho torni”.

 Un any abans d’aquesta segregació, l’any 1982, es va publicar aquest llibre de Narcís-Jordi Aragó i Masó, que ara es reedita.

 Ha passat més d’un quart de segle i moltes coses ja no són com eren, moltes han desaparegut definitivament i algunes romanen immutables al pas del temps. Molt avançada la primera dècada del segle XXI aquesta reedició és com una interpel·lació plena d’interrogants. La ciutat ha fet la síntesi de totes les seves contradiccions i les ha superades? S’ha produït l’alliberament definitiu de les velles inèrcies? S’ha trencat el vell malefici de la ciutat morta? S’han trencat els efectes devastadors dels setges de la guerra i de l’aigua? Ha perdut la vella sordidesa humida que es ficava al moll de l’os? Ha trobat el tremp col·lectiu i l’ambició apropiada per encarar el futur fent valer tots els actius heretats del passat? Preval la condició de camí i de cruïlla per damunt de la noció de fortalesa? S’ha superat l’estat d’introspecció permanent i melancòlica que ha frenat en el passat les millors potencialitats? Sap mirar cap enfora i cap endins i vol ser la ciutat de referència que la història li ha atorgat escasses vegades? La psicologia col·lectiva ha perdut les velles pors i la intimidació secular?

 Primerament vull concentrar-me en el sentit mateix del llibre ara i el 1982. Tinc el convenciment que si Girona, un llibre de records, (1a. edició Selecta, 1952) , de Josep Pla, és una peça literària de gran valor que dibuixa una crònica de la ciutat de Girona d’abans de la Guerra Civil i, més concretament, del primer terç del segle, aquest Girona, ara i sempre, de Narcís-Jordi Aragó és una crònica de la ciutat després de la guerra. És això, i és també molt més que això, i intentaré argumentar-ho. Però vull subratllar que Aragó, entre moltes altres coses, aixeca acta notarial des de la seva pròpia visió, de la seva experiència vital, de la gran sotragada que va representar la Guerra Civil i el franquisme, i l’aturada brutal que aquest període va comportar. És una combinació de retrocés i de suspensió en el temps, de recuperació de les velles hipoteques i condicionants, de reconstrucció de les velles relacions de subordinació i de poder, de ruptura dramàtica entre dues ànimes de la ciutat que s’havien fet irreconciliables.

 Però més enllà d’aquesta crònica directa i viscuda, amb una impressionant capacitat d’evocació de moments concrets, dramàtics i eufòrics segons els casos, aquest llibre és un assaig d’introspecció constant de la ciutat, una mirada permanent crítica i interrogant, un repàs intencionat al fil del relat de la història, una anàlisi de la psicologia col·lectiva, una evocació personal amb textos memorialístics que esmalten el relat general, un recorregut per la ciutat a través de la literatura i l’art, a través del testimoni directe d’alguns dels intèrprets més directes de la nostra peripècia col·lectiva. Els textos citats amb reiteració d’alguns autors, les pintures reproduïdes, són com el teló de fons, el testimoni literari i gràfic de la realitat present i històrica que Aragó analitza minuciosament. 

 El to més personal excel·leix cada vegada que Aragó pot recórrer a la seva experiència, a la vida, a la seva família, als textos guardats, a la biblioteca familiar, a la correspondència, al bagatge immens de memòria que es concentra en la vida del seu pare, Estanislau Aragó, i el seus oncles, Joan Masó Valentí, que es féu càrrec de la impremta del carrer de les Ballesteries, Rafel Masó Valentí, l’arquitecte, poeta, polític, emprenedor que marcaria amb empremta profunda la vida de la ciutat, i Santiago Masó Valentí, advocat. En Narcís-Jordi Aragó s’hi concentra, al llarg de més d’un segle, la vida de la ciutat, que va de la revista Vida, impulsada pels seus oncles, a la revista Presència, fundada per Manel Bonmatí i Carme Alcalde i dirigida durant anys i anys pel mateix Aragó. Fins que el pont de la Història, els arcs del temps, reculen encara més i ens porten a unir els vells temps de l’antiga Revista de Gerona i l’actual Revista de Girona, que dirigeix Aragó. El pols vital fixat des d’un balcó del carrer dels Ciutadans o des de la galeria del carrer de les Ballesteries ens transporta a aquesta crònica extensa i complexa, que va més enllà del testimoni literari de Pla i ens acosta, alhora, a una autèntica biografia de la ciutat i, en un cert sentit, a una autobiografia de l’autor.

 Rellegit ara minuciosament, en la calma de l’estiu, vull afegir que aquest és un llibre que commou, que trasbalsa, que emociona. En la meva relectura pausada he descobert i redescobert ple de matisos apassionants i moments d’una gran pulsió emocional. De llàgrima fàcil, diverses vegades en aquest nou recorregut estival, he sentit humitejar-se els meus ulls i he hagut de recórrer a un gest imperceptible de la mà per eixugar una llàgrima furtiva i inconscient despertada per un ressort imperceptible però d’una sensibilitat d’alt voltatge. Només a tall d’exemple i per certificar que m’ha passat més sovint puc dir que he sentit una esgarrifança davant l’escena de complicitat gironina entre Narcís-Jordi Aragó i Jaume Vicens Vives en l’examen d’estat del primer en el moment d’assenyalar ingènuament el Ter; m’he estremit davant el record de Joan Reglà i Santiago Sobrequés i les intransigències que van haver de patir i que havien comentat amb Aragó amb gran ànim i un punt d’ironia. En un terreny més personal m’he emocionat amb el testimoniatge de la meva conferència a la Cambra de Comerç parlant del comerç de la ciutat i resseguint el fil de la meva intervenció apassionada davant d’una audiència perfectament descriptible i escassa, com passa tantes vegades a la nostra ciutat en una gran multiplicitat d’actes. He sentit emoció i passió intel·lectuals rellegint l’episodi de la troballa del manuscrit de Josep Carner de presentació del seu llibre Auques i Ventalls, en una lectura pública a la sala Athenea l’any 1914, i que Aragó descobreix enmig d’un exemplar del llibre molts anys més tard. El text d’aquella presentació és antològic, però la frisança davant el manuscrit té una vibració excepcional que puc imaginar-me. I, com a darrer testimoni, la reiterada presència de Carles Rahola, els moments més punyents de la seva vida, el seu exemple permanent, la constant interpel·lació a la ciutat per l’absurditat d’una mort nascuda de la proclamació constant de la justícia i de la llibertat.

 Aquesta és, en síntesi, la meva explicació del sentit i de la necessitat imprescindible d’aquesta reedició. Ara, però, al fil de la mateixa construcció narrativa de l’autor no em puc estar de fer un repàs de les diverses qüestions que s’hi aborden no sense abans preguntar-me encara si aquesta introspecció radical que realitza Narcís-Jordi Aragó, des del rovell de l’ou de la ciutat, impregnat de l’esperit més arrelat, des del coneixement més aprofundit, tindrà els mateixos efectes en els lectors de 2008 que en els lectors de 1982. No sé si la mateixa evolució de la ciutat ha pogut estendre una capa d’indiferència damunt de totes aquestes qüestions que a molts ens semblen transcendents i que a les noves generacions potser podrien semblar-los irrellevants. O potser des del mateix interès, la mateixa evolució de la ciutat permet posar més distància i reduir la implicació directa, el protagonisme individual o col·lectiu, i situar-nos davant d’una nova lectura que enfoqui definitivament el futur i la superació del cercle viciós en la dialèctica constant entre la ciutat oberta i la ciutat tancada, entre la ciutat feudal i la ciutat mercantil, entre el Manual d’Inquisidors de Nicolau Eimeric i el Regiment de la cosa pública de Francesc Eiximenis, entre els setges i la llibertat, entre les inundacions i el creixement, entre la ciutat cruïlla i la ciutat fortalesa.

 1. Els camins

 La memòria de Narcís-Jordi Aragó i la meva es troben a la cruïlla de la Gran-Via i el carrer Nou, ell passant de pressa pel costat del quiosc Cros per anar a buscar el tren de Barcelona i jo, esporàdicament, acompanyant el meu pare a esmorzar-hi en un parèntesi de la feina del magatzem de fustes al costat del pas a nivell de la Ronda de Ferran Puig. Escric just quan la ciutat comença el procés laboriós i complex de les obres de soterrament de les vies del tren i de construcció de la nova línia d’alta velocitat. En poc temps, ara ja, passarem d’un tren barrera, amb terraplè i tres passos a nivell i més tard amb viaducte, a una nova imatge urbana que ni Aragó ni jo mateix, ni molta altra gent no podíem ni imaginar fa quatre dies.

 La imatge que transmet Aurora Bertrana del pas a nivell de la carretera de Santa Eugènia quedarà, molt aviat, com les cues del pas a nivell de la carretera de Santa Coloma o les de la ronda de Ferran Puig com un episodi progressivament esborrat de la memòria viva, visual, dels gironins, i privilegi només de la memòria d’algunes generacions. L’encert del viaducte per fer permeable el vell talús romandrà com una de les millores, més efímeres de la història de la ciutat. Per raons diferents, gairebé de tan curta durada com el magnífic claustre de Sant Feliu al segle xiv, construït el 1361 i enderrocat el 1374.

 En el repàs dels camins hi ha també la concentració, a Girona, d’un punt de trobada, d’un centre de comunicació, d’una capitalitat exercida des de la mobilitat. El relat de la progressiva liquidació dels carrilets, aquí també apunta l’emotivitat en el darrer viatge, ens porta a un fet transcendent de totes les societats industrialitzades. La primacia cronològica del tren per davant del cotxe, la irrupció massiva posterior de la motorització, la corresponent saturació de la xarxa viària.

 Aquí, ara, el dilema trens o carreteres no és plantejable en termes d’alternativa, i la dificultat per desfer el nus històric de la vella carretera, successivament desplaçada d’un carrer a l’altre, esdevé un tema de debat ciutadà vivíssim el 1982 encara sense determinar la solució. L’escena del 21 de juny de 1971, amb la inauguració de l’autopista des de Barcelona a Girona, ens transporta a la crua realitat de constatar que han calgut trenta-set anys per veure l’inici de la construcció del tercer carril de l’esmentada autopista, ara saturada de camions i perillosa en el seu recorregut gironí.

 Mentre les reticències i la burocràcia han anat entrebancant les solucions de l’antiga Nacional II, un autèntic malson per a la ciutat i per tota la província, amb retards inexplicables, amb obres per fascicles, amb avenços irrisoris que han retardat, fins ara mateix, la percepció que es dibuixa una alternativa en autovia a la ja citada autopista. Uns anys després de la publicació del llibre d’Aragó arribaria la construcció de la variant per Sant Daniel de l’N-II. M’he preguntat més d’una vegada per on passarien els més de 25.000 vehicles que la utilitzen i que la continuaran utilitzant quan el desdoblament per l’autopista completi una autèntica anella viària.

 Aquí, Aragó i jo hem discrepat i potser ho continuarem fent. He de dir que la solució per Sant Daniel no era pas una solució que m’entusiasmés i que amb unes altres administracions i unes altres sensibilitats potser hauríem aconseguit unes solucions més imaginatives. Però el corredor de Girona és estret, la vella Via Heraclea i després Via Augusta havia de salvar els mateixos congostos que l’N-II abordava ara. I, un cop triat un camí pragmàtic i possibilista, Girona ha mantingut el compromís estricte de no generar cap aprofitament del nou traçat que pogués alterar més del compte els valors naturals dels primers contraforts de les Gavarres. Però tant l’Aragó com jo hem vist, encara, el carrer de les Ballesteries, per davant de casa seva, de doble direcció i sovint utilitzat com una alternativa més fàcil i directa al traçat urbà de l’antiga N-II. Per altra banda, el recorregut tortuós i fatigant pel centre de Girona, al costat de la Devesa, a tocar de l’antic firal del bestiar, ha deixat pas a un sistema viari més urbà, més modern i més respectuós amb la Devesa, que crec que podem dir que ha salvat, amb èxit, la problemàtica dels accessos pel nord a la ciutat, i ha trobat funcionalitat a la doble vialitat del vell i el nou ponts de la Barca, avui ben integrats en un sistema de voreres amples, vorals generosos amb vorades de granet, que ordenen adequadament un punt de desori i anarquia en la vella concepció de la ciutat, que tot just es desvetllava pels volts de 1982.

 En la dialèctica camí, cruïlla, fortalesa, la ciutat avui ha trobat un punt d’equilibri. Diàriament moltes persones entren a treballar a la ciutat, i prop de 10.000 estudiants vénen a la Universitat o viuen a la ciutat i, ara, Girona ha trencat el vell dualisme de la ciutat oberta i la ciutat tancada, oberta de bat a bat, amb el portal de Sobreportes, acollint generosament tots els que ens visiten i volen conèixer les belleses amagades durant segles.

 2. Els rius

 Sotmesa al setge dels exèrcits, des dels camins, i al setge de l’aigua des dels quatre rius, la condició fluvial de la ciutat és intrínseca a la seva personalitat. Girona és una ciutat de rius i és també una ciutat de ponts. Els ponts han salvat, històricament, l’obstacle però no sempre han configurat un mirador obert al riu. La llera de l’Onyar, o també, la dels altres rius més excèntrics, ha esdevingut secularment secundària, autèntic darrera de la ciutat, que només ha adquirit protagonisme en cas de crescuda i desbordament. Ciutat assetjada i inundada. Ara ja no hi ha exèrcits que la puguin encerclar amb les noves arts de la guerra, i les velles defenses són riquesa i patrimoni col·lectiu, i els rius han començat a recuperar el pols vital que havien perdut. Les patrulles d’ànecs que senyoregen l’Onyar són una bella metàfora de la recuperació de la llera, mirall de les façanes i reflex d’un nou capteniment ciutadà, que ha deixat feliçment de considerar el riu com un abocador preferent. Aquí sí que des de 1982 amb ara hi ha un canvi de comportament social i una nova visió del civisme que diu molt a favor dels veïns de les cases del riu, amb capacitat per deixar de banda vells costums ancestrals i trobar, en el riu i la vida a la vora del riu, uns atractius diferents del resclosit degradat d’algunes descripcions literàries que cita Aragó. Però també aquí, en la valoració de les novetats posteriors al llibre, trobaríem algun punt controvertit, objecte de debat ciutadà, i tema d’opinions contrastades entre el mateix Narcís-Jordi Aragó i jo. La nova policromia de les cases del riu va ser un intent, el mateix 1982 i els anys següents, de recuperar velles textures, de trencar la monotonia de la grisor acumulada, de la patina d’humitat renegrida i tornar la varietat cromàtica a una façana que havia anat acumulant elements sortints, autèntics volums penjats, en un joc atzarós i gens programat que anava configurant una imatge urbana de caire suburbial vertical. Però és cert que les cases del riu tenien una verticalitat potent i una arrencada, des de la llera mateix, que podem veure en algunes fotografies de finals del segle xix i també en algunes pintures difuminades de Josep Aguilera, que incorpora a les seves teles la mateixa sensació diluïda, espectral, d’un paisatge urbà decantat cap a la grisor ambiental. La nova policromia de les cases va fer perdre profunditat a la geometria dels volums, i aquest pot ser un retret, però tota l’operació va actuar com un revulsiu, va esdevenir una imatge de marca i, més enllà de les aparences d’un simple maquillatge, la tasca dels treballadors socials de l’Ajuntament va propiciar un canvi en profunditat d’actitud cívica i de cultura urbana per part dels habitants de les cases del riu.

 Aquesta aposta de futur tindria immediatament continuïtat en el Pla especial del Barri Vell, que va arrencar amb l’operació de les cases per estendard.

 Com el mateix Aragó apunta, les successives, reiterades i periòdiques inundacions havien anat acumulant turpituds en la geografia dels ponts de la ciutat, ponts esbiaixats, ponts tap, ponts insuficients. A l’Onyar, des de 1982, s’hi han construït tres ponts nous de certa importància. El nou pont de la Creueta, que lliga la riba dreta i la riba esquerra de l’Onyar i com una prolongació natural del carrer Emili Grahit, a partir de la plaça dels Països Catalans, permet una alternativa a l’única via d’entrada a la ciutat, encaixonada pel carrer del Carme des de Vilarroja i el cementiri, resseguint un petit meandre de l’Onyar abans d’arribar al paratge de les Tres Roquetes. El nou pont de Lorenzana, continuïtat natural del carrer del mateix nom i ara només passera per a vianants per relligar les dues bandes amb un recorregut que finalment ha atorgat una dignitat indispensable al vell paratge de la Font del Rei. I el nou pont de Sant Feliu, bona rèplica actual de l’arc finíssim del pont d’en Gómez i autèntica porta de la ciutat antiga, des dels aparcaments de la zona de la Copa en els nous accessos de la Devesa. Aquesta voluntat d’ajuntar peces, de cosir barris, de relligar la ciutat va portar també l’Ajuntament a promoure la construcció, per part del Ministeri de Foment, del nou pont de Fontajau, element d’obertura de la ciutat a les ribes del Ter i lligam de Santa Eugènia amb Fontajau, Domeny i Germans Sàbat.

 Aquí sí que s’ha girat el mitjó fins al punt que tinc la impressió que passades ja quatre dècades sense inundacions després de les de 1970, la ciutat viu amb un punt d’excessiva confiança en les noves circumstàncies hídriques i permet l’acumulació de sediments i de nova vegetació al mesclant de les aigües entre el Ter i l’Onyar que, com en el cas de la llera del Ter en el pont de l’Aigua entre el Pont Major i Sarrià de Ter, pot resultar un factor de tap insalvable en cas de crescudes, ara imprevisibles.

 Té raó Aragó de recordar-nos que la solució segueix aparcada i que no s’ha abordat amb coratge suficient el tema de les inundacions, en part perquè el record és cada dia més i més llunyà i comença a haver-hi algunes generacions de gironins incrèduls en aquesta matèria.

 La recuperació biològica, sanitària i de decòrum públic de les lleres dels rius, així com la millora de l’accessibilitat entre les parts de la ciutat manté, però, oberta una qüestió que va ser objecte d’una gran polèmica en la dècada de 1950 i de 1960 i que, ara, finalment i després de l’episodi de sequera severíssim que hem viscut l’hivern i una part de la primavera de 2008, ha recuperat una plena actualitat. Es tracta de recuperar els cabals del Ter derivats a Barcelona i de fer-ho amb rigor i eficàcia a mesura que l’àrea de Barcelona es pugui abastir de fonts alternatives, bé sigui dels propis aqüífers, o de dessalinitzadores o d’altres conques. Sense renunciar a la quota que toca de solidaritat, les terres de Girona plantegen, ara, el plet del Ter i la recuperació de l’aigua com un camí crític per a les pròpies necessitats de les terres de Girona i les intrínseques del mateix riu per a la seva salut hídrica i biològica.

 3. Els arbres

 Aragó recorre al patrimoni vegetal de la ciutat per fer un recorregut per la perifèria urbana i per a identificar-hi un cercle d’infàmia i de vergonya en la discriminació urbana i el creixement desordenat, selectiu i classista dels barris perifèrics dels habitatges de promoció oficial que determinen una geografia molt marcada de barris d’habitatges protegits o nuclis d’autoconstrucció. El castell de Montjuïc, les cases de “río” primer i els “albergues provisionales” després; Germans Sàbat, Can Gibert del Pla i el Grup Sant Narcís, Gerona para Gerona a Montilivi, Vilarroja i Font de la Pólvora al sector est, Pedreres i Torre d’Alfons xii, Torre Gironella. Aragó apunta al dèficit acumulat de serveis i equipaments, a una punyent realitat, encara recordada per molts, de carrers sense pavimentar o tan mal pavimentats que eren una acumulació de cràters. La manca d’escoles, de centres sanitaris, de centres cívics, de biblioteques o d’instal·lacions esportives era el paradigma de la penúria i d’un abandonament ignominiós.

 La ciutat ha volgut refer la seva corona de verd i ha definit una autèntica anella verda que molt poques ciutats poden exhibir. Però ha calgut abans preocupar-se dels ciutadans que de la vegetació. La xarxa actual d’equipaments i serveis és una atapeïda teranyina que cobreix la totalitat dels barris de la ciutat i converteix la imatge degradada i patètica dels darrers anys setanta en un malson feliçment superat en la majoria de casos i en la majoria d’aspectes. No cal ésser triomfalistes i tothom podria apuntar encara a les causes i situacions de desequilibri i de desigualtats que la ciutat planteja, però l’abisme entre el dibuix de 1982 i el d’ara és, segurament, el més evident de tots els que es puguin plantejar.

 Recuperar el verd cap endins i cap enfora, practicar una altra cultura de l’arbre, respectar i tenir cura del patrimoni forestal ha començat a ser un fet rellevant en la nova geografia urbana de la Girona. Ha desaparegut més de pressa el cercle de la vergonya que el cercle del mal gust, com explicarem més endavant, però ara la ciutat ha vist aparèixer alguns parcs nous molt notables i d’un alt to urbà. El parc de les Ribes del Ter, el parc Central, el Parc del Migdia i el parc de Vista Alegre. En aquests dos casos darrers amb la substitució dels vells edificis militars que ocupaven més de deu hectàrees encerclades per una tanca protegida i opaca per un front edificat al carrer Emili Grahit i un gran parc urbà, que esdevé el pulmó natural de l’Eixample i per l’eliminació, a Vista Alegre, del sostre edificable que l’operació de la construcció del nou estadi de Montilivi li havia atribuït i que amb la compra de l’estadi per part de l’Ajuntament amb una subvenció del Consell Superior d’Esports es va poder avortar.

 La corona verda, nou sistema de boscos urbans, comença a dibuixar una fesomia nova que permet l’entrada de la natura a la ciutat i evita els espais intersticials, subordinats i abandonats, en el creixement de la ciutat cap enfora. Ha retrocedit la vella agricultura en benefici de la nova trama urbana, però els vestigis forestals s’han preservat i han configurat un nou sistema de patrimoni públic de sòl a través dels pous boscos urbans: a Sant Daniel i en una part de Montjuïc, al Pont Major i Pedret, a les hortes de Santa Eugènia, als boscos de Palau i de Montilivi i a la zona de les Pedreres es va perfilant el positiu del vell negatiu. La nova corona de verd autèntica amalgama del vell mosaic discriminat i dispers dels habitatges de la immigració, ara soldats i integrats a la trama urbana.

 4. Les pedres

 La pedra és la quinta essència de Girona. A vegades m’entretinc a molts quilòmetres de Girona, en un pati d’Err, en la contemplació absort d’una llosa de pedra nummulítica que en el seu conglomerat infinit de petites espirals petrificades em transporta a cada racó de la ciutat. La pedra transformada, remoguda, treballada, recol·locada ha anat configurant un paisatge urbà, on la pedra mateixa ha esdevingut l’element central de la geografia urbana, en sentit horitzontal en les llambordes i les lloses dels carrers i, en sentit vertical, en la intensa monumentalitat dels carreus arrenglerats en els testimonis vius de la vida civil i religiosa. La pedra és la matèria, en la referència de Narcís Comadira, i la vida dels homes i les dones de la ciutat és la memòria transformadora. En el gran fris de pedra de la ciutat, en aquesta banda de dibuixos animats que transporta al carrer el relat minuciós i elaborat dels capitells del claustre de la Catedral, hi ha la base i el fonament de prop de dos mil cent anys d’història. Ara sabem molt més que l’any 1982, quan Aragó va escriure el seu llibre gràcies a l’esforç ingent dels historiadors, però sobretot el dels arqueòlegs encapçalats pel Sr. Josep Canal i en Josep M. Nolla, que ens acosta a una realitat molt precisa, lluny ja definitivament del mite, però més a prop que mai del camí liminar d’aquest llibre i de la cruïlla fundacional. La fundació de Girona hauria estat pels volts dels anys 80-70 abans de Crist més un trasllat que una fundació. Trasllat de l’antiga fortalesa defensiva del Congost a Sant Julià de Ramis, a un punt més apropiat per a la funció de protecció i defensa que se li encomanava. La restitució minuciosa de les etapes de l’urbanisme més reculat del triangle fundacional, la seva expansió carolíngia, la substitució del fòrum civil per la nova jerarquització eclesiàstica, els primers nuclis fora muralla, la configuració d’una ciutat fortificada en el camí, la ciutat dels tres castells, el seu paper preponderant en els anys crucials del segle xiv, ha estat feta amb èxit creixent i precisió contrastada per un equip que ha anat donant els fruits atractius de la seva recerca. Ara, la construcció de la ciutat renovada s’assenta sobre fonaments ben coneguts, més ben coneguts que fa unes dècades.

 El risc d’actuar en un barri d’aquestes característiques, dens d’història i de memòria era de pervertir-ne el sentit, de caure en la temptació del cartró-pedra que assenyala Aragó, en la uniformització restauradora sense personalitat; en el desconeixement de l’ànima que dóna vida a les pedres de cada racó.

 Per això em sembla ben significativa la referència d’Aragó a la llotja de Sant Domènec. És probable que el viatge d’anada i tornada de la llotja, muntada i desmuntada, sigui un bon símbol de la voluntat de canvi que inspirava la vida de la ciutat i de les institucions en els inicis de la dècada dels vuitanta. Em veig encara enfilat a la llotja amb en Pep Capdeferro, aixecant testimoni in situ de l’operació de desmuntatge d’un cos impropi que empetitia la plaça de Sant Domènec, que tapava el pany més net i més clar de muralla romana amb carreus de sorrenca de tota la ciutat fins a entregar-se amb la porta Rufina, torre medieval que embolica físicament la primitiva muralla romana. Tinc a casa un gravat que em va regalar l’Enric Marquès dedicat a la importació des de Madrid de l’esmentada llotja, que va baixant a la plaça, com caiguda del cel, en paracaigudes. L’obsequi vinculat a l’ acord de desmuntatge em plau especialment perquè posa l’accent en el fet mateix de tornar a la plaça les seves dimensions justes i la perspectiva adequada per tal de contemplar els volums esglaonats d’un espai singular i monumental de la ciutat històrica.

 El mateix Aragó, en aquest apartat de les pedres, ens interpel·la amb la referència als moments desaprofitats i l’existència de plans destructius aturats in extremis. És veritat que l’enderroc de les muralles va ser un moment desaprofitat i abordat amb un plantejament esquifit i massa mercantil, que va deixar sense dimensió el nou eixample propiciat pels espais alliberats. Però justament per això, la ciutat ha esmerçat molts esforços a esmenar els greuges i les errades del passat i a aprofitar i redescobrir totes les oportunitats i totes les potencialitats.

En el cas de la reparació dels greuges és important de destacar tres fets singulars dels primers anys de la democràcia municipal restaurada amb voluntat de corregir les darreres malifetes d’una etapa terminal. Aquest és el sentit que cal atorgar a la compra i posterior escapçament de les quatre plantes sobrants i il·legals del bolet inacabat de la plaça de Catalunya, que responia a la mateixa filosofia del Pla Perpiñà, a la compra dels drets i del sostre del solar destinat a un altre bolet a la cruïlla entre el carrer Ultònia i la plaça del Lleó, que s’havia convertit en un tancat ple d’immundícia i en una interpel·lació a la incúria acumulada i, finalment, la compra dels solars del que havia de ser l’edifici dels col·legis professionals i que l’Ajuntament va decidir dedicar únicament a completar l’espai de voreres de les places de l’Hospital i Pompeu Fabra. Aquí es va eliminar un altre niu d’immundícia que frenava totes les expectatives d’un espai que havia perdut, seguint el mateix relat de l’Aragó, la pau de l’espai tancat i que havia esdevingut una nova via urbana d’accés al centre històric. Les excavacions que s’hi han fet, i la publicació dels resultats ens aproxima ara a tota la densitat de l’urbanisme medieval i modern. Encara hem d’avaluar l’impacte que produirà a la ciutat la construcció, ja molt avançada, de les noves dependències de la Generalitat en els espais de l’antic Hospital de Santa Caterina. Aquest vell establiment sanitari, construït sota l’impuls dels Jurats i de l’Església, fa molt pocs anys que ha deixat les seves funcions d’hospital, traslladat ara a Salt, en un primer gest de construcció del nou espai metropolità, i es prepara per esdevenir un nou motor de dinamització terciària del centre de Girona, amb un nou aparcament sota les dues places i amb la Casa de Cultura a punt d’emprendre, també, la seva renovació per deixar a nous equipaments al carrer Emili Grahit i a Fontajau les funcions de biblioteca i arxiu i concentrar-se de ple en la vocació de gran Casa de la Cultura. Que és la funció que també fa l’antic convent de la Mercè, recuperat de l’abandonament i de la ruïna imminent per passar a ser la seu de l’Escola Municipal d’Art i que, amb el seu Auditori i totes les seves aules, ha esdevingut un motor activíssim de dinamització cultural.

 És justament des de l’interior d’aquest antic convent que vam poder accedir per primera vegada a la redescoberta, tot collint espàrrecs, de l’antic camí de ronda i de vigilància de les muralles del segle xiv, construïdes sota l’impuls expansiu del rei Pere el Cerimoniós. Des d’aquell mateix dia, els vells murs sacrificats setge darrere setge per les agressions dels exèrcits enemics varen esdevenir un símbol de pau i de progrés, que volia la plena recuperació de tota la muralla des del Jardí de la Infància fins als murs corpulents de la muralla carolíngia, en el gran recreixement de la plataforma que aguantava el claustre de la Catedral i la vella Canònica baixant finalment cap a Sant Pere de Galligants i la muralla de Santa Llúcia. La ciutat ha substituït la vella indiferència pels vestigis històrics del recinte emmurallat i l’afany enderrocador de la muralla del Mercadal per un nou afany rehabilitador i de recuperació que, tot fent un recorregut perimetral per l’est de la ciutat històrica, ens transporta al cor de la Torre Gironella i del triangle fundacional per tal de rescatar de l’oblit els esforços i les contradiccions de segles i segles de generacions de gironins que van viure gaudir i patir a l’empara, no sempre segura, d’aquests murs defensius.

El mateix sentit cal atorgar a la continuïtat dels moments màgics del dia de la inauguració del carrer de Sant Llorenç, amb la plena recuperació de l’edifici d’una de les antigues sinagogues de la ciutat i el treball per tal de constituir el Patronat del Call i l’Institut d’Estudis Nahmànides que, amb una biblioteca especialitzada, ha esdevingut un centre de referència per als estudis de la cultura judaica. És cert que en un determinat moment calgué acabar amb les activitats de caràcter lúdic i de restauració que, conjuntament amb una aureola màgica, impulsava a Isaac el Cec en Josep Tarrés. El llarg recorregut esdevenia incompatible amb l’eufòria creativa i la imaginació inacabable d’en Josep. Des d’aquell moment, l’edifici ha perdut un cert atractiu per als gironins i ha guanyat tot el crèdit del món per a garantir la recuperació del llegat jueu de la ciutat, incorporar-lo a la memòria col·lectiva i als circuits turístics i culturals que han posat Girona en el mapa de les ciutats turístiques, superant un període llarguíssim en el qual donava la sensació que la ciutat vivia d’esquenes a les seves potencialitats culturals i turístiques.

Finalment, l’arrencada l’any 1983 del Pla especial del Barri Vell va esdevenir l’oportunitat per capgirar la situació del centre històric de Girona, actuar-hi en profunditat tant en l’espai públic com en els equipaments i, finalment, en el patrimoni privat fins a assolir uns resultats de rehabilitació i potenciació que potser no ponderem prou. El Pla especial del Barri Vell ha superat els vint-i-cinc anys de vigència amb èxit i amb els objectius acomplerts. L’aturada del col·lapse dels preus, la regeneració de la trama urbana, l’eliminació sistemàtica de les teranyines de fils i serveis, l’eliminació de les humitats, es van conjurar per produir una mutació d’un abast i d’una profunditat que encara no podem calibrar. Potser coneixent com conec l’Aragó és probable que cregui que alguns dels resultats, per exemple, al sector del pou Rodó són una mica massa postissos i alteren la gràcia de l’antiga trama urbana del barri xinès de la ciutat. Però acabada la prostitució en aquest punt, de forma imperceptible, no traumàtica, es va produir una mutació sense precedents, canviant el bullici i la sordidesa dels bars de la vida per una nova vida dels nous habitatges i els nous establiments construïts i habitats en aquest punt. És veritat que els preus s’han disparat molt a darrera hora, i que l’èxit mateix planteja el risc de l’elitització del barri i de fer-lo inaccessible a les economies mitjanes, però també és cert que hi ha avui pocs centres històrics a Catalunya que hagin fet la transició favorable que percebem a Girona.

 M’adono més de la dimensió del canvi quan veig l’estat dels centres històrics d’aquelles ciutats de Catalunya que, amb valor similars, han arribat tard, ara mateix, al procés rehabilitador. Aquí, el temps i el sentit de l’oportunitat juguen a favor de Girona, que va saber iniciar a temps una resposta a alguns dels reptes que s’havien detectat pels moviments ciutadans en el darrer franquisme.

 5. La gent

 Hi ha hagut correlació entre el canvi físic i el canvi mental? La sacsejada material a l’estructura urbana de la ciutat ha trobat correspondència en la psicologia col·lectiva? O les velles característiques que Aragó desgrana amb precisió i que concreta amb expressions lapidàries, que han fet fortuna a la mateixa ciutat, romanen inalterables? L’individualisme de la introspecció, del cadascú a casa seva, es mantenen? L’eterna discreció i la dissimulació una mica hipòcrita dels rics, poc donats a gastar a la mateixa ciutat els diners que han guanyat, segueixen marcant la idiosincràsia d’una ciutat que amaga els sentiments, és tancada i difícil, i propicia la malaltia de l’enyorament?

 És evident que en aquest terreny s’ha de ser menys optimista o, simplement, molt més ponderat. Les coses de la psicologia social no canvien tan fàcilment. L’apatia, l’enclaustrament, el conformisme o la indiferència, que han planat durant segles potser adquirides a cop de severíssimes experiències, han abandonat el caràcter del gironí només en una petita mesura i les cauteles conservadores segueixen presidint els moments àlgids de la personalitat col·lectiva.

 La por, la repressió i una relació de poder que ha jerarquitzat sempre les relacions socials mantenen algun dels punts d’atonia que Aragó ens revela amb mà mestra.

 Potser per això segueix essent un dilema vigent la relació entre les aportacions més rellevants dels gironins i la seva ambició individual i col·lectiva. Els exemples que Aragó esmenta de Narcís Xifra al segle xix i de Santiago Sobrequés i Joan Reglà al segle xx ens posen sobre la pista d’una relació no fàcil entre l’èxit i la carta de ciutadania i ens situen davant d’un esforç redoblat per part d’aquells que, potser empesos de l’enyorament irreductible que hem esmentat, han triat de lluitar des de casa, amb major desgast, per fer la seva contribució al patrimoni col·lectiu i nacional de Catalunya. A l’hora de parlar de la gent ens hem de preguntar si la ciutat ha superat el complex de Josafat, que va convertir Prudenci Bertrana en un gironí a l’exili, rebutjat a la pròpia ciutat i, permanentment, enaiguat pel seu allunyament.

 Hi ha elements per a l’optimisme perquè la vella revolució que assajaven els noucentistes i els modernistes gironins a principis del segle xx ha trobat ara un ressò adequat en un canvi social i de mentalitats que ha esdevingut del tot irreversible. Així, la reedició per part d’en Joaquim Jubert, en dates molt recents, del vell llibre fet per a l’escàndol de Prudenci Bertrana i Diego Ruiz La locura de Alvarez de Castro no ha produït cap gran daltabaix i fins els sectors més conservadors han rebut, com a mínim, amb indiferència i escepticisme la que un segle abans fou una de les causes de l’ostracisme imposat per asfíxia ciutadana a Prudenci Bertrana. De la mateixa manera avui, ara, el 2008 o tot l’any que ve, les commemoracions del bicentenari dels setges de Girona seran tractats a la ciutat sense cap mena de dramatisme, amb una total indiferència, i amb molt més interès acadèmic i científic que la vella aspiració de les classes dirigents de manipular els fets històrics per a unes determinades justificacions polítiques.

 Crec sincerament que la decisió, assenyalada per Aragó, d’acabar per Fires de 1979 amb la vella funció cívico-religiosa en memòria dels morts de la Guerra del Francès i dels defensors de Girona va contribuir decisivament a marcar una ratlla de separació entre el paper de l’Església i el paper de les autoritats civils que és ja del tot irreversible a la vida ciutadana.

 Aquesta ratlla no exclou ni una bona relació ni un reconeixement mutu del paper respectiu entre els representants dels diferents poders. Avui hi ha hagut un replegament de l’Església cap a un paper més i més espiritual, allunyat del domini material i real exercit durant segles. La conversió del Palau Episcopal en Museu, la nova residència més urbana del bisbe, i les dificultats de l’Església per a afrontar les despeses d’un patrimoni monumental molt superior a les necessitats pastorals de la mateixa Església, situen les coses fora del dramatisme viscut amb totes les contradiccions que es vulguin, en els anys de la Guerra Civil i també en la més immediata postguerra, amb la total instrumentalització d’aquesta situació per part del nacional-catolicisme. Avui, a Girona i arreu, la societat és més laica i més lliure, i tots podem mirar les coses amb un prisma de civilització prudent que han esdevingut paradigma de convivència.

 6. Els oficis

 Els gironins amb què s’han guanyat històricament la vida i amb què se la guanyen ara? Aquesta és una qüestió complementària a les que ens hem plantejat parlant de la gent. Aragó fa un repàs al trànsit de la vella activitat mercantil i industrial, amb comerciants i companyies de gironins mercadejant en el món conegut des de la segona ciutat de Catalunya, a l’atonia burocratitzada dominada per la terciarització o l’escenificació del poder. Del predomini dels mercaders al predomini dels ciutadans honrats primer, i dels hisendats més tard, com a rèplica civil al paper del canonges en el complex entramat social.

 Ara, en dates molt recents, la ciutat ha fet un gran creixement i un gran canvi, ha superat les velles inèrcies i les velles dependències dels sectors més tradicionals, el comerç ha capgirat la seva vella atonia per un dinamisme individual i col·lectiu, i el conjunt ja no es pot jutjar amb els paràmetres estrets dels vells límits històrics, perquè hi ha una ciutat nova dins de la vella ciutat, que és interpretada per gents molt diverses de procedències també diverses i que han triat des de d’altres parts de la mateixa demarcació de Girona de venir a viure, a establir-se i a guanyar-se la vida a Girona. L’arribada d’uns grans magatzems, poc temps després de la redacció del llibre de l’Aragó, va tenir una acollida no exempta de polèmica. Però passades més de dues dècades no em puc estar de pensar que el balanç ha sigut favorable, que la capacitat de reacció i d’organització ha estat evident i ha permès de superar les velles hipoteques del passat, que el comerç ha abandonat el vell individualisme atàvic, i que les limitacions heretades del passat són actius de present i de futur.

 En el terreny del comerç i de la indústria, la vella tradició, conservadora sovint, avortada també per les limitacions d’una industrialització a mig camí, ha donat peu a un nou teixit comercial, a una oferta moderna i diversificada, a l’existència de diferents centres comercials, a la generalització dels principis de l’urbanisme comercial, i a la substitució dels vells teixits industrials, totalment liquidats i desapareguts, per nous formats i noves indústries de punta que troben en la ciutat, en la Universitat i en el seu nou Parc Científic el suport bàsic per a la seva internacionalització i per la millora de la seva competitivitat.

 El vell triangle industrial, nascut a l’empara de la desamortització i enganxat a l’energia de la sèquia Monar, va tenir algun moment àlgid de gran força industrial, de potent tradició obrera i d’una força plàstica, fotogràfica, cinematogràfica i artística en l’escena vella i coneguda de la sortida dels obreres de la Gròber en direcció al carrer Nou. Aquí, ara, ja no hi ha ni Gerundense, ni Planas i Flaquer, ni Sala i Bertran, ni Gròber. Aquí hi ha hagut un segon procés desamortitzador que ha transformat una vella trama urbana atapeïda i densa en un espai obert, que s’obre des del Mercadal a la Gran Via. La vella visió de la Sèquia Monar, que Aragó podia anar resseguint com un Guadiana petit des de Santa Eugènia fins a la desembocadura a l’Onyar, ha desaparegut del tot i si l’operació urbanística desplegada pel Banc dels Pirineus va córrer el risc de posar, un cop més, en perill las potencialitats de l’eixample urbà, amb una arquitectura de pèssima qualitat, la possibilitat d’adquirir per al patrimoni públic la totalitat dels sòls restants manté obertes totes les expectatives. L’Aragó no en parla, però sóc conscient que la nova fórmula de la plaça de la Constitució és considerada per molta gent massa gèlida i massa desèrtica i poc humana d’escala per a fer teixit urbà de veritat. Però l’opció per desdensificar, assolellar i obrir va prevaler per damunt de l’opció de tancar l’espai. Aquest és un fet opinable d’un urbanisme poc assimilat per la ciutat. Però segueix essent una dada rellevant que tot l’espai públic avui existent, agradi o no la seva formalització, té un avantatge bàsic: és i seguirà sent, sempre més, espai i patrimoni públic.

 Aragó ens recorda també les limitacions i els avenços dificultosos en matèria de dinamització comercial i de turisme. Avui les coses han canviat. Hem passat de no tenir “amb prou feines ni un hotel”, cito directament d’Aragó, a tenir als ulls dels industrials hotelers una sobreoferta de places hoteleres que diuen no pot ser bona per a la salut del sector. Però avui és un fet que en matèria hotelera i gastronòmica s’ha girat el mitjó i que ja no seria possible l’oblit clamorós, que cita Aragó, d’una guia turística que passa olímpicament de Girona per concentrar-se en els atractius de Figueres. El Celler de can Roca podria ser el símbol i la metàfora de la reivindicació de tota una nova gastronomia que, ni Aragó el 1982 ni Pla en el seu llibre d’abans de la guerra, no podien ni intuir. La diversificació de l’oferta, l’aparició d’una qualitat mitjana, és tot un senyal d’un temps nou. Aquest temps nou té la seva màxima expressió amb les terrasses. Inexistents, excepte a la Rambla i a la plaça de la Independència, en època del llibre d’Aragó, avui podem dir que les terrasses, en les petites places i en els racons urbans amables, han esdevingut el complement d’una oferta que ha ocupat el carrer a la plaça de la Catedral o a la placeta del Correu Vell per esmentar només dos espais que semblaven proscrits per al gaudi íntim i per al relaxament compartit, per a la tertúlia oberta, el refresc regenerador i que, ara, han trobat una demanda que creix i que ha esdevingut sostinguda en el temps i lluny de la vella dependència de la climatologia.

 En el terreny dels records personals, Aragó ens recorda com el seu pare, Estanislau Aragó, regidor de l’Ajuntament, va presidir durant dos anys, en els anys trenta, la comissió encarregada d’organitzar la Fira Comercial i Agrícola. Es tractava de recuperar l’essència mateixa de les fires i els mercats, que havien marcat històricament la ciutat. Es tractava de dotar d’instruments de promoció i difusió el bagatge comercial de la ciutat i agrícola de totes les terres de Girona. Ara, a les acaballes d’aquesta primera dècada del segle xxi, Girona té el Palau Firal, que diverses generacions havien somniat, i al costat hi ha crescut el nou Auditori i Palau de Congressos, que completa l’oferta de la ciutat en un camp que fa honor al caràcter pioner i innovador, per la idea, per l’esperit i pel grafisme, del pare de Narcís-Jordi Aragó i de tots els seus companys de Consistori.

 La sola idea d’una ciutat que deixa de ser la ciutat de l’Institut per passar a ser la ciutat amb més de cinc instituts i amb una Universitat amb milers d’estudiants, ens situa davant d’una societat nova amb noves oportunitats i nous oficis, que haurien de retornar l’ambició internacional dels vells mercaders dels moments gloriosos de la Girona medieval.

 7. La mort. La vida

 La idea individual de la mort ha compartit protagonisme amb l’eterna dualitat entre la ciutat viva i la ciutat morta, que van alimentar ideològicament els joves rebels noucentistes per desvetllar la ciutat d’un adormiment secular. He esmentat més amunt la superació del complex de Josafat com un nou índex de vitalitat de la ciutat. Podríem afegir-hi altres elements a la reflexió. La destrucció d’una part de l’obra de Masó, el fracàs històric reiterat dels estudis universitaris a la ciutat o les oportunitats perdudes amb l’enderroc de les muralles i amb tantíssimes altres ocasions, podrien ser senyals de mort a la ciutat. D’esmorteïment col·lectiu, signes d’identitat d’una ciutat morta, insensible, freda, petita, mesquina, reclosa.

 Avui, però, la nova Universitat fundada per llei l’any 1992 i amb els dos campus del Barri Vell i de Montilivi, el Parc Científic i el nou campus de ciències de la salut a punt de començar, és un signe de vida. Ho és també, com ja hem dit en un apartat anterior, la plena recuperació patrimonial de les muralles de la ciutat, abanderades d’un nou concepte de promoció cultural i turística. I ho ha de ser la reivindicació i la recuperació de la figura, de l’obra i de l’esperit de Rafel Masó, a través de la Fundació que s’ha creat, que du el seu nom i que tindrà la seva seu a la casa Masó del carrer de les Ballesteries; la casa que l’autor del llibre ha heretat dels seus avantpassats i que ha cedit a la ciutat per fer possible aquest projecte. Són signes positius, senyals per a l’esperança, estímuls concrets per a l’optimisme.

 Però la dualitat mort/vida adquireix una plenitud total en la constant, en la permanent, en la sempre inacabada expiació de la mort absurda de Carles Rahola. L’esperit de Carles Rahola anima i inspira la nova vida de la ciutat del segle XXI. Una vegada i una altra, la ciutat ha de recordar, com llepant-se una ferida que es renova i no es cura mai del tot, la circumstància tristíssima de l’afusellament de Carles Rahola i amb ell uns quants centenars de gironins més. Si amb la resistència heroica de la Guerra del Francès la indiferència és el millor antídot a la manipulació, el sentit i la memòria del llegat de Carles Rahola esdevé paradigmàtic per a reivindicar la pau, la llibertat, la justícia. Valors universals que es poden concretar en polítiques concretes a la ciutat sempre a mig desplegar. Girona no es pot perdonar l’oblit i ha de reiterar esforços per mantenir viva la idea, la vida, de Carles Rahola. Per això adquireixen un valor testimonial imprescindible, d’una càrrega emocional enorme, els petits textos, els papers de presó, que s’han editat (1989) i em va complaure tant participar activament des de les institucions en l’edició d’una part de la correspondència del mateix Carles Rahola que van preparar Narcís-Jordi Aragó i Masó i Josep Clara Resplandis. Aquesta edició de 1998 culminava un gest de generositat extrema i de profund amor filial amb la donació, a l’Arxiu de la Ciutat, de l’arxiu de Carles Rahola per part dels seus fills i néts. El fil de la vida és, a vegades, i el món ens en dóna múltiples exemples, d’una enorme fragilitat. El reforçament d’aquest fil necessita valors sòlids, materials i espirituals, tangibles i intangibles. La vida a Girona beu de les fonts de la vida de moltes generacions i de l’exemple bondadós de Carles Rahola i Llorens.

 8. La capital

 Josep Oliver i Alonso (1999 i 2000) ha posat les bases per a la construcció de la capitalitat del futur. Ens condueix per les febleses i les fortaleses, avalua el canvi i assenyala les limitacions encara. El temps transcorregut entre els estudis que, per la Cambra de Comerç, descobreix Narcís-Jordi Aragó a la taula de treball de Josep M. Muntaner i Pascual i Joaquim de Nadal Caparà, i els treballs recents i futurs de Josep Oliver és el recorregut de la transformació recent de la ciutat. Un canvi profund i insuficient. Un canvi ple d’oportunitats i de riscos. L’horitzó del futur es dibuixa amb els tons de l’hora de les clarors desfetes d’algunes pintures de Josep Aguilera. El crepuscle il·lumina des del ponent la façana de la ciutat, el fris esplèndid que l’Onyar arrenglera, i tot adquireix un to de lluminositat tèbia que escalfa i reconforta. També enlluerna fins a la posta en les hores més baixes.

 L’interrogant del futur ens torna a la psicologia dels homes i de les dones de la ciutat i a la seva ambició personal i col·lectiva. Sabrem construir la ciutat del futur? No m’atreveixo a fer un vaticini.

 Sí que sé que l’any 1979, quan preparàvem el programa de la nostra candidatura per a les eleccions municipals, en un gest inconscient vam titular aquell programa “Per una Girona nova”. El llibre de l’Aragó, que ha llegit al detall la història de la ciutat, ens fa el pont possible entre la nostra proclama inconscient i la referència que Joaquim Ruyra, president dels jocs florals de 1907, va fer en el seu discurs ponderant els valors de “la Girona nova, que romp les muralles i s’estén ardidament per la plana…”.

Passats poc més de cent anys, ara, la Girona nova només ha de vèncer amb ambició les muralles de la mediocritat, el gran risc, que la pot tornar a l’esmorteïment d’èpoques passades.

[Text publicat íntegrament a Moments de Girona. Girona, CCG Edicions i Fundació Valvi, 2009]