Col·laboració en el llibre Arquitectures dels equipaments públics a Catalunya 2000-2010. DPTOP – Gisa, 2010

 El volum d’obra pública que ha executat el Govern de Catalunya en els darrers deu anys és molt espectacular. Tant en el camp de l’obra civil com en el de l’edificació. És important el volum en termes quantitatius, però ho és també la formalització en termes qualitatius.

L’Administració està obligada a marcar la pauta, a assenyalar els camins de l’excel·lència i a buscar sempre que pugui la innovació.

Hi va haver una època de clara separació entre les obres dels enginyers, preferentment obra civil, i les dels arquitectes, preferentment edificació. Fins al punt que hi ha una major tradició d’arquitectura d’autor que enginyeria.

Ara, s’han format grans despatxos interdisciplinars on conviuen els diferents especialistes i on es projecta amb vocació singular sempre que cal, però amb un instint col·lectiu, d’equip que esdevé indispensable.

Vull subratllar aquestes qüestions per deixar clar que en els darrers temps els equips han marcat el treball a Gisa, sovint per damunt de les individualitats.

Això no obstant és indiscutible  que sense caure en la pedanteria dels mites, el Govern ha buscat la qualitat, la claredat, l’eficiència dels projectes que ha encarregat i ha volgut marcar la pauta en el disseny de les obres que marquen la geografia dels equipaments a tot Catalunya.

Crec que el bagatge que es presenta acredita aquesta línia i prestigia l’acció del Govern, clarament orientada a satisfer de forma prioritària les necessitats bàsiques de la ciutadania en el quadre de l’estat del benestar que hem volgut definir. Cadascú podrà tenir les seves preferències, però és indiscutible que en tots els terrenys sabríem trobar obres emblemàtiques que esdevenen símbols de l’acció del Govern.

En el terreny concret de l’obra civil hem treballat per integrar, per encaixar en el paisatge més que per fer emergir del paisatge. La integració física i l’ambiental han buscat sempre reduir, amb major o menor encert, l’impacte sobre el territori. A partir de la idea que no hi ha cap obra que sigui un fi en ella mateixa. Els túnels de Bracons o el nou eix Vic-Ripoll poden ser mostres d’aquesta integració, igual com els treballs conjunts d’arquitectes, enginyers i artistes en les diverses estacions de metro i molt singularment les de l’L9.

En alguna reunió de treball a Gisa, poc freqüent d’altra banda, vaig reclamar una col·laboració recíproca entre arquitectes i enginyers. Ho he fet en el Departament en matèria de planificació territorial i d’infraestructures i ho hem intentat a Gisa. Es tracta d’arquitecturitzar l’obra civil i enginyeritzar l’edificació, sense perdre, en un cas i altre, la força i el paper de les formes, els volums i les solucions en benefici de l’objecte de l’encàrrec.