Diari de Girona

En el marc dels actes del centenari del GEiEG (1919-2019) s’ha publicat recentment el llibre Art contemporani a Girona, 1994-2019, de Maria Lluïsa Faxedas i Brujats i Pere Parramon i Rubio. Enceta la col.lecció d’Art de la Biblioteca GEiEG i reclama l’atenció de tothom. Perquè no deixarà ningú indiferent i perquè formula més interrogants que respostes i tracta de situar la seva aportació en el context mateix de la definició conceptual de l’art contemporani, de la seva implantació territorial en el marc gironí i de la situació efectiva més aprop de l’esfilagarsament que d’una realitat sòlida. És clar que potser aquest mateix esfilagarsament sigui una condició inherent a la pròpia contemporaneïtat i a una realitat fent-se i refent-se de forma continuada i imparable.

Convé aclarir que el punt de partida del llibre neix d’un encàrrec de la mateixa entitat esportiva i excursionista amb voluntat de donar continuïtat al llibre i a l’exposició que es van realitzar l’any 1994 amb motiu del 75è aniversari. En aquell moment es va publicar el llibre 1919-1994. 75 anys d’art a Girona (1994) que era el catàleg de l’exposició comissariada per Francesc Miralles i que recollia per a cada any de la història de l’entitat la tria d’una obra d’art. Naturalment era impensable de mantenir el mateix format i estructura i tant el mateix GEiEG com els autors ja tenien clar que si el catàleg del 75 aniversari marcava la cronologia del punt de partida no condicionava les característiques de l’aproximació i de la reflexió que s’havia de fer.

Algú es pot preguntar com és que el GEiEG encarrega un llibre d’aquestes característiques però només cal que ens remetem a la pròpia història de l’entitat per veure que el seu compromís amb la ciutat en el seu conjunt, amb l’art i amb la cultura en particular, no és un fet ocasional sinó que és un fet fundacional i en molts aspectes estructural. És veritat que l’art no ha estat una prioritat del GEiEG però també ho és que de diverses maneres l’art hi ha estat present ja sigui en forma d’exposicions des d’una època molt primerenca i dels concursos anuals dedicats a les escoles de Girona, en forma d’encàrrecs específics d’obres d’art, principalment escultures per a les instal.lacions, com sobretot en forma dels grafismes i dels dissenys de la cartelleria de la multiplicitat d’actes i activitats convocats de forma recurrent i que per ells mateixos constitueixen una certa història de l’art contemporani de la ciutat. Hi ha doncs en el Grup un substrat artístic i des d’aquest la única manera de procedir era pensar l’art justament des de la llibertat dels autors i dels creadors i obrint les comportes de la reflexió i la discussió crítiques.

D’aquí que Faxedas i Parramon encetin la seva aproximació establint que per a ells el concepte d’art contemporani no es refereix a l’art fet en una època determinada sinó a l’art que en els temps contemporanis practiqui unes tècniques, unes aproximacions conceptuals i un llenguatge arrelat en les preocupacions dels temps presents. Per altra banda els autors alerten de la voluntat de no circumscriure la seva aproximació a l’àmbit estricte de la ciutat de Girona i reivindiquen l’oportunitat de vincular la seva anàlisi també amb les connexions amb Salt, Figueres i Olot, sense cap esment de forma sorprenent amb Banyoles que ha estat i és encara la base d’algunes actuacions en aquest àmbit. A partir d’aquesta declaració de principis els autors analitzen tres aspectes al voltant de l’art: el paper de les institucions, el paper dels artistes i creadores i en darrer terme el públic, els públics, de l’art contemporani.

En el primer aspecte s’insisteix en la primacia de l’Ajuntament en les iniciatives al voltant de l’art contemporani lligades a les Sales Municipals d’Exposició (1989-2008), a l’Escola Municipal d’Art, al Museu d’Història de la Ciutat, a diversos espais expositius i a formats d’exhibició més historicista en uns casos i més innovador i experimental en d’altres i remarquen sobretot el paper del Bòlit Centre d’Art Contemporani des dels seus espais de Sant Nicolau, el Pou Rodó i la Sala Fidel Aguilar de la Rambla a partir de 2008. Un repàs de les altres institucions, principalment la Diputació i la Casa de Cultura, del sector privat, i de l’art al carrer defineixen un perfil nítid en clarobscur dels encerts i de les mancances, dels plens i dels buits. La connexió entre la iniciativa privada de la Fundació Espais, dels seus Papers d’Art i la continuïtat del Bòlit en el seu mateix espai és objecte d’una atenció especial i d’una reflexió interessant sobre el potencial d’aquella Fundació i el seu llegat. És en la intersecció en aquest punt entre iniciativa privada i sector públic que potser es pot trobar el desllorigador d’alguns interrogants que es plantegen de cara al futur al voltant de l’art contemporani.

El segon aspecte enfoca la pluralitat i la diversitat dels i les artistes, del moviment continu, de la renovació generacional, de la necessària experimentació, del cribratge natural que es produeix en la nòmina dels artistes i de les seves vinculacions amb moviments associacions i entitats.

En darrer terme Faxedas i Parramon s’interroguen sobre els públics i conclouen que aquest món és poc consistent, volàtil, més líquid que sòlid i que el consum d’art contemporani, actiu o passiu, té a Girona uns paràmetres determinats més marcats per les inèrcies i per la passivitat que per l’interès. Aquí naturalment el tema adquireix moltes arestes i xoca amb la forma de mesurar l’interès i la resposta als estímuls de l’art contemporani que sempre interpel.la però que no pas sempre enganxa. El filtre del temps i el filtre dels públics s’afegeix al filtre del canon per fixar un univers artístic tan discutible com provocador. No és absent d’aquesta qüestió la preocupació pel món exigu de les galeries que ha viscut alts i baixos intermitents i que es situa ara en l’horitzó postpandèmia en una posició lloable i testimonial alhora.

Amb caràcter previ al problema de la conceptualització dels discursos al voltant de l’art contemporani i a la dialèctica entre el Bòlit i un possible museu d’art contemporani es situa la problemàtica que neix de la patrimonialització de l’art i de la necessitat de dotar Girona i Catalunya en el seu conjunt de les eines que puguin acollir una obra extensa i prolífica que es perpetua en els magatzems i agonitza en els despatxos.

En el cas de Girona només cal pensar en els milers d’obres, milers, que s’acumulen en els Fons de Fita, Xargay, Marquès, Torres Monsó i els que ja han estat objecte d’exposicions recopilatòries com Ansesa, Niebla, Coromines i que de cara al futur tenen un destí incert. I a les quals cal afegir les col.leccions i llegats que han recopilat les institucions i que formen un fons que documenta múltiples aspectes de l’art contemporani, des de la col.lecció d’Àngel Marsà al Fons de Santos Torroella que tots esperem que sigui amb tot el seu potencial un revulsiu i no una rèmora.

A l’epíleg es projecta la mirada cap al futur sense deixar de banda l’horitzó de la idea abandonada del centre d’art contemporani a les Casernes, projecte frustrat, i la necessitat d’un Museu d’art contemporani que articuli els recursos, les decisions i les estratègies per adequar el rol de l’art contemporani a les exigències del temps present. Es remarca la incògnita, la manca de rumb. La dispersió de les col·leccions, els fons disseminats -diuen els autors- sense discursos que els cohesionin i en preparin un acte de devolució a la ciutadania.

Amb tot, el balanç és més positiu que negatiu, tenyit això si d’incerteses i d’estretors pressupostàries. L’empremta sòlida i solvent de moltes petjades no assenyala encara un camí clar i necessari.

En el llibre que comentem s’hi troben més preguntes que respostes però les preguntes es formulen construïdes amb arguments que obliguen a una reflexió i a la presa de decisions. És molt més del que alguns podien esperar d’un llibre suposadament commemoratiu i que des de la seva primera declaració de principis desborda aquest marc.