Diari de Girona

La mutació del paisatge urbà adquireix ritmes variables. En alguns punts costa de veure i manen més les permanències i les continuïtats que els canvis. En altres indrets, però, el canvi es percep a primer cop d’ull. Ens hem acostumat a la presència de grues a l’horitzó de la ciutat. Les tanques d’obres han adquirit dimensió quotidiana; les rases ens acompanyen tossudament i amb la mateixa eficàcia que els obrers tanquen i restauren les ferides que han obert a la pell de la ciutat, veiem com se n’obren de noves a un ritme inusitat. La intensitat del canvi ens dibuixa una nova ciutat que es fa cada dia i que ens assenyala el camí d’una transformació que s’expressa des de fa una colla d’anys amb una gran continuïtat.

La formulació d’una nova ciutat, o de moltes noves ciutats, en els creixements definits recentment, coincideix cronològicament amb la reformulació, la renovació, de la ciutat històrica que es desperta de segles d’immobilisme i adquireix vida pròpia. L’efecte d’aquesta renovació urbana es percep també, ara, a simple vista i es concreta en el moviment continuat de les bastides que obren nous fronts en punts on teníem la percepció que costaria molt que arribés l’efecte de la rehabilitació integral i la renovació de les façanes.

Les bastides han esdevingut elements singulars, efímers, del paisatge urbà. Grans baluernes metàl•liques i de fusta, el destí de les quals és protegir l’espai públic i fer compatible les tasques de rehabilitació urbana i la continuïtat de la vida ciutadana des de la més plena normalitat. Hem vist així com apareixien, de sobte, en molt poc temps grans estructures metàl•liques acoblades a façanes que el Pla Especial recomana conservar; grans operacions de buidat de finques i, fins i tot, d’excavació de soterranis per a aparcaments en operacions de construcció de murs pantalla o de micropilotatge, amb totes les tecnologies a disposició de la construcció. De cop sentim un gran alleujament quan veiem que els operaris es disposen a desmuntar alguna d’aquestes grans bastides que el temps i la quotidianitat havien convertit en permanències familiars. Així, hem vist com finalment es desencotillaven els edificis del carrer de la Barca, cantonada amb el carrer de les Mosques i del Portal de la Barca, o la que durant mesos tapava el sol i la vista a la gran cantonada de Mercaders amb Abeuradors, just on hi havia hagut la pastisseria Roca. Però no han trigat gens a desplaçar-se, sota la forma de noves bastides, nous grans túnels urbans, al carrer de Calderers, al carrer de les Ferreries Velles, a la cantonada de la Cort-Reial amb les Voltes d’en Rosés. Noves bastides que han vingut a fer companyia a la tossuda presència de les del carrer del llop, al servei inútil d’una obra aturada durant mesos i, ara, feliçment represa. Amb constància imparable, l’un darrere l’altre, tots els edificis del centre històric de la ciutat veuen com arriba el seu moment per canviar de cara i per canviar de dins, aportant nous colors, noves textures, noves tonalitats, nous serveis a la ciutat vella. Com acaba de passar, en aquest cas sense bastida amb la casa de la cantonada de la plaça de la Catedral amb el carrer de la Força que en els baixos hi té el cafè l’Arc.

Aquest dinamisme rehabilitador és la culminació d’una gran operació de transformació i canvi que ha volgut capgirar, en menys de trenta anys, la situació de prostració i declivi que senyorejava el barri vell de Girona. Mentre a l’ Eixample les grues ho dominen tot, aquí les bastides anellen els edificis històrics, els més carregats de segles, de la ciutat i ens proposen de tornar-nos-els amb plenitud de les seves potencialitats.

L’expressió màxima, simbòlica i pràctica alhora, d’aquest canvi i regeneració imparables el trobem en la gran bastida de Sant Feliu, al campanar, que desafiant l’alçada i la geometria s’hi haa adaptat i ha dibuixat una nova escultura efímera que no ens cansem d’admirar, mentre ens arriben esmorteïts però clars els sorolls dels discos i de les polidores, dels raspalls i les llimes, de les escarpes i els martells, en una simfonia de futur. Però el fet culminant, l’expressió extrema, d’aquesta continuïtat en el canvi, ens la mostra aquesta setmana la nova bastida de la façana de Sant Feliu. El campanar sense la façana hauria estat una obra a mitges. La subtilesa classicitzant de la façana, de ressons italianitzants, recuperarà la seva esplendor passada i si ningú no se’n descuida veurem com tornen a encimbellar-se, en el remat dels finestrals d’aquesta façana, les boles de pedra que la prudència més elemental va obligar a retirar per estalviar-nos algun ensurt.

Ens acostumarem tots plegats a la mobilitat de les bastides, que interpretarem com a penyora de renovació integral urbana i canvi social en el laberint de carrers que conforma les arrels mil•lenàries de la vida de la nostra ciutat.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2659_4_194548__Opinio-Bastides