Diari de Girona

Fins al final d’aquest mes es pot veure, a la Fundació Valvi, l’exposició de l’obra artística de Bep Marquès. Els amics i la família han preparat amb cura aquesta mostra, que es recull, també, en un catàleg acompanyat de textos de Mon i de Mili Marquès, de Lluís Costa, de Francesc Carbonell i de Ricard Planas.

El text fraternal d’en Mon i d’en Mili és un repàs de la biografia del seu germà, en Bep. Hi desfilen els anys i els valors de l’escoltisme, la família, la impremta del carrer de la Força, el compromís cívic i polític, el compromís artístic a través de l’ADAG, el cartellisme i l’activisme del grup Praxis compartit amb en Lluís Bosch Martí, la passió per la lectura i per la música. Vull subratllar, especialment, l’apartat dedicat a l’escoltisme, perquè en Mon i en Mili fan un repàs, transversal i diacrònic, des dels anys d’infantesa i la integració d’en Bep, des de la base, al moviment escolta fins al seu compromís directiu, primer a nivell local a la secció escolta Sant Narcís i, finalment, a nivell diocesà i més, amb els grans debats que sacsejarien el moviment en els darrers anys seixanta, en un intent d’actualitzar-lo i de posar-lo d’acord amb els nous temps del món i de l’Església.

Els altres textos apunten a fets concrets de la trajectòria personal i artística d’en Bep, i remarquen el paper del grup de Garriguella, a mig camí de la tertúlia artística i política construïda amb els vímets de l’amistat.

Però d’en Bep ja n’hem parlat no fa gaire temps en un altre article marcat, encara, pel dolor i la tristesa del seu traspàs.

Ara, em sembla més interessant remarcar com és el mateix Bep qui ens parla, qui ens interpel·la. L’exposició és, en aquest sentit, un compendi biogràfic fet amb imatges i amb idees, i sense necessitat de gaire paraules.

Tota l’obra exposada té ressonàncies diverses. Hi veiem aquelles imatges ingènues i adolescents, que havien pintat també Narcís Comadira o, fins i tot en algun moment, Joan Roure. És el cas del “Retrat familiar amb l’àvia Catalina” de l’any 60. Amb posterioritat, l’obra amb personatges va adquirint tons nous i més simbòlics, fins a culminar amb algun grup de personatges tot just insinuats o els tons més torturats dels olis sobre Einstein, Walter Benjamin o la rebel·lió líbia.

Algun apunt de paisatge urbà adquireix ressonàncies d’altres artistes dels diversos grups de Girona i, molt notablement, d’Enric Marquès, en aquest joc cromàtic dels teulats i les cases d’un to més viu que l’obra de l’Enric, gairebé sempre, tret d’aquest paisatge urbà de 1980 que, amb la tècnica del gouache i amb no més de tres colors, s’hi acosta moltíssim. L’evocació que desvelen l’oli de 1969, amb uns xiprers i una edificació molt elemental, i el gouache de 2012, un bosc on dominen, també en segon terme, un grup potent de xiprers, té un punt de tendresa personal que escatimava en altres parts de la seva obra més feta per la denúncia i la crítica. Lluny dels paisatges familiars, la incursió a d’altres paisatges a Assuan, Istanbul i les seves mesquites, i Tunísia i la Capadòcia revelen un esperit atent a d’altres formes, altres móns i altres vides amb empremtes humanes i espirituals diferents.

El compromís, la denúncia i la crítica es concreta en els papers grocs, o els apunts extrets del bloc “Roig i negre” i, molt especialment, en els collages que no enganyen ni pel títol ni pel contingut a l’hora de fuetejar “El genocidi especulatiu”, “La tempesta financera”, “El pallasso sanguinari”, “L’herència borda” o, finalment, “L’apocalipsi”. Que és el mateix que havia assajat, també, amb altres tècniques tan aviat com el 1976, en el tractament del cartell per a l’exposició sobre Carles Rahola, que havia preparat l’ADAG, o fent un salt de molts anys “L’infern l’han creat ells” de 2010. Per altra banda, el Kgb dedicat a un taller d’arquitectes de Girona, però ple de ressonàncies al món soviètic i de la revolució, és un compendi de l’ús de connexions mundials a l’escala local amb voluntat d’interpel·lar aquest món i subratllar el compromís a la doble escala.

Els “polis” una mica sinistres de 1976, aplicables a molts règims policials, són el contrapunt a aquest “Jardí de les delícies” de 2013 que, naturalment, combina el cromatisme elemental de la natura i el simbolisme potent dels estels de la utopia.

Queden pocs dies, i queda el catàleg, d’aquesta biografia artística de Bep Marquès que esdevé, ja ara, un complement imprescindible a les diverses aportacions que s’han fet i que arrenquen de l’exposició antològica de l’obra del grup Praxis, que Bep Marquès encara va veure i viure, i va poder gaudir.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.