Diari de Girona

O dit amb altres paraules, del monestir de sant Pere de Camprodon al monestir de Sant Quirze de Colera, a Rabós d’Empordà. A tots dos monestirs i amb molt pocs dies de diferència s’hi han celebrat concerts de música clàssica als quals he assistit. A Camprodon el dissabte 11 i a Rabós el dimarts 14 d’agost.

En el cas de Camprodon es tracta d’un clàssic. La interpretació de la “Suite Iberia” d’Albéniz com a homenatge al compositor universal de qui es commemorarà d’aquí a dos anys el centenari de la seva mort. L’Ajuntament i els organitzadors del festival de música ja s’estan preparant per celebrar aquesta efemèride amb especial rellevància i per promoure a l’ensems Camprodon i Albéniz.

La Suite Iberia és una obra per a piano que no és fàcil i que comporta un gran esforç d’interpretació. Molt pocs pianistes en el món tenen la capacitat d’abordar aquesta obra sense la partitura a davant. Aquest any, Glòria Uribe hi va afegir passió i energia i va fer una interpretació vibrant, que va complaure els assistents i en va sorprendre més d’un. Em va satisfer assistir-hi i em va satisfer adonar-me com Camprodon busca el camí més adequat d’associar-se a la projecció universal d’Albéniz i, d’aquesta manera, trobar el punt dolç d’equilibri entre la proximitat de la dimensió local, que no s’ha de perdre mai de vista i la dimensió universal que ens situa en el món. Venia de visitar, gairebé com un peregrinatge, la catedral de la Seu d’Urgell, que en la seva integritat és un monument sense equivalents a Catalunya, i a Sant Pere vaig reviure les emocions d’intentar situar en el marc de la força arquitectònica del romànic, el paper i el lideratge espiritual i feudal de les classes dirigents de Catalunya mil anys enrere. El romànic religiós com a mostra i supervivència d’una societat complexa, de la qual els testimonis més febles de l’arquitectura civil i del conjunt dels ciutadans se’ns fa menys evident.

Sortint del concert, passada la mitjanit, la potència i l’elegància dels arbres del passeig Maristany, la sòlida arquitectura de les cases, la delicada frondositat dels jardins, va ser un motiu més de retrobament amb un municipi que veu com a la seva entrada reneix, ara, l’esperit industrial, amb les naus que s’aixequen de la nova fàbrica de galetes Birba.

A Sant Quirze de Colera, dimarts de la setmana passada, va ser tota una altra cosa. En la profunditat de l’Albera, en el silenci despoblat de l’entorn del monestir, es vivia l’ambient espontani d’una festa de refundació. Després d’anys i anys de restauracions i d’excavacions, el monestir de Sant Quirze de Colera obria les portes de la seva nau principal i ens presentava per primera vegada un tast d’una recuperació que ha de ser més global, ha d’afectar a l’entorn, a l’accés i al claustre i ha de situar el monestir en el centre d’una ruta cultural i naturalista de primer nivell.

L’entusiasme de l’Ajuntament de Rabós, del Patronat de Sant Quirze i la coorganització i col•laboració dels municipis veïns de Vilamaniscle, Llançà i Garriguella van posar fi a una etapa llarguíssima de segles d’abandonament d’incúria i de risc de degradació definitiva de les restes preromàniques i romàniques d’un monestir que havia tingut un paper rellevant en la colonització agrària i en l’estructuració social i espiritual d’aquesta part del territori de Catalunya fa més de mil anys.
El concert, amb peces de Vivaldi, Haydn i Rodrigo interpretades per l’Orquestra Filharmònica Artur Rubinstein i el flauta solista Anton Serra, era el vehicle triat per posar de manifest que tot és prou a punt per començar a ensenyar el conjunt i deixar ja de tenir-lo tancat amb pany i clau, només accessible als experts i als arqueòlegs o restauradors. A partir d’ara, Sant Quirze ha der ser un àmbit on es faci compatible el permanent laboratori de recerca històrica, que és i ha de ser més, amb una mostra del patrimoni col•lectiu que els ciutadans de Catalunya hem de conèixer, hem d’estimar i hem de mostrar als visitants amb orgull i respecte per la memòria històrica d’aquells que van bastir el monestir, hi van viure o el van fer viure amb l’aportació del seu treball.

El silenci de la nit, la presència solitària del conjunt, la noblesa masegada de les parets, la tossuda persistència per damunt de totes les inclemències de mostres de pintures en els absis, la superposició d’èpoques i d’estils ens posen sobre la pista d’un autèntic monument nacional.

L’oportunitat de col•lectivitzar Sant Quirze, de fer-lo nostre, passa encara per una major implicació de les institucions i la capacitat d’abordar aquells aspectes que encara manquen per dotar el conjunt d’electricitat, telèfon, internet, i un entorn ordenat de forma elemental i natural per situar-nos de ple en el sentit i en l’esperit de l’Albera.

Aquest concert va ser un tast, un pròleg, un tempteig entre la comarca i el monestir. I la resposta va ser fabulosa. Hi havia molta gent, gent dels pobles i estiuejants, representants institucionals i ciutadans satisfets, bàsicament contents de poder-nos aplegar per primera vegada un centenar molt llarg de persones per gaudir junts d’un monument molt nostre.

Ara cal que la nació que atorga condició de nacional a un monument sigui capaç i conscient de donar-li la dignitat nacional que el nom li atorga. Perquè ja sabem que el nom no fa la cosa i que un monument nacional, restaurat a mitges i restaurat a miques, reclama de la nació un més alt grau de compromís i d’implicació per avançar en el temps i per atrapar els anys que ens ha estat vedat d’entrar-hi perquè no estava ni prou consolidat per fer-ho.

Hem sigut feliços a Sant Quirze de Colera, però ara volem que aquesta felicitat sigui àmpliament compartida i permanentment i sistemàticament oferta als ulls i als sentits de tothom.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2792_4_215389__Opinio-Camprodon-Rabos-dEmporda