El Punt Avui

La setmana passada es va inaugurar el nou campus del Besós de la Universitat Politècnica de Catalunya i, avui, hi comencen les classes prop de quatre-cents docents i més de tres mil alumnes.

L’alcalde de Sant Adrià del Besós es va afanyar a subratllar la importància d’aquest fet per al seu municipi, i el va emmarcar en el context de dues decisions més de rellevància: l’estació de la Sagrera i la recuperació de la llera del riu.

És evident que aquest nou campus és estratègic per al nord de Barcelona i que, conjuntament, amb els altres fets que remarca l’alcalde, hem de considerar que tot plegat ajuda a compensar l’equilibri de l’àrea metropolitana de Barcelona, que sempre ha tingut tendència a expansionar-se cap al sud, en direcció al Baix Llobregat, seguint l’eix d’infraestructures dominat per l’orientació del sistema port-aeroport.

Els mitjans de comunicació s’han afanyat a insistir en la importància de la política territorial de la UPC, amb presència a molts municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona. Podríem afegir-hi, també, el valor estratègic de regeneració urbana i territorial de les implantacions de nous campus a Castelldefels, el Raval o la Ciutadella.

En el terreny de les polítiques urbanes i de creació de noves centralitats, el mapa universitari ha jugat a tot Catalunya un paper de primer nivell en les tres darreres dècades i ha representat una aportació pragmàtica i tangible a la necessària regeneració del teixit urbà i de la cohesió social.

Tant com valorem, i molt, aquesta aportació no ens podem pas estar de dir que la inversió material en nous edificis s’ha produït simultàniament a una certa saturació i bloqueig del model universitari. La crisi general a la Universitat s’acompanya d’una crisi del sistema.

Si les universitats han de continuar jugant un paper pioner, innovador i de transferència del coneixement caldrà una revisió a fons del sistema i deixar anar llast i inèrcies endogàmiques per obrir les portes a noves oportunitats.