Diari de Girona

Dilluns passat ens vam reunir a l’Aula A1 de la facultat de Sant Domènec un grup d’estudiants, professors i arqueòlegs per escoltar la darrera classe del catedràtic de la UdG, el Dr. Josep M. Nolla Brufau. Va ser una classe amb totes les de la llei, adreçada als seus estudiants, implicant-los en diversos exercicis teòrics per fer i interpretar uns “matrix” seguint la metodologia d’E.C. Harris, per determinar els diferents nivells estratigràfics i deduir-ne la cronologia inversa i la casuística dels encavalcaments. La interacció entre el professor i els alumnes funcionava molt bé i el Dr. Nolla desgranava a partir del mateix treball dels estudiants les consideracions pràctiques que es desprenien dels esquemes; de fet la classe responia estrictament al nom d’una assignatura sobre tècniques arqueològiques. Sense la més mínima concessió a la galeria, potser fins i tot sense advertir la presència del Rector Quim Salvi, el Dr. Nolla va acabar la seva darrera classe citant per la setmana vinent els estudiants a l’examen que els prometia alhora exigent i flexible.

Amb saviesa, i no pas de savi distret malgrat algunes aparences, en Josep M. Nolla aplicava a la seva darrere classe un somriure d’una insinuada ironia i una extrema naturalitat que potser va sorprendre el públic sobrevingut però que no degué sorprendre els alumnes, habituats a les tècniques didàctiques del professor Nolla.

Es jubila una peça nuclear de la Facultat de Lletres i del Departament d’Història i Història de l’Art. Es jubila en plena activitat i en un moment àlgid de la producció intel·lectual al servei del coneixement de la Història Antiga de Girona i de Catalunya. Però l’abast de l’obra d’en Josep M Nolla converteix aquesta apel·lació a la Història Antiga en una referència massa restrictiva.

En realitat hauríem de dir que a partir de la seva tesi doctoral i treballs posteriors dedicats a la Girona romana i al món de l’Imperi el Dr. Nolla ha desplegat els seus coneixements per un període més ampli que abasta tota l’antiguitat i els temps medievals. Els fonaments de la seva obra són la Girona romana. Però els murs i la teulada de l’edifici s’exten per una etapa molt més àmplia. Conjuntament amb en Josep Canal, l’Eduard Canal i en Jordi Sagrera han construït a partir de la “Reconstrucció cartogràfica”, una Història Urbana de Girona que ha arribat als 12 volums i que va permetre ja fa un cert temps un compendi modèlic: Atles d’Història Urbana de Girona, segles VI aC- XVI (Girona-Barcelona, Ajuntament-Institut Cartogràfic de Catalunya, 2010). No hi ha ciutat al món que tingui una restitució física, topogràfica, de l’abast i el detall d’aquest treball.

Naturalment la profusió de treballs de la seva especialització han fet del Dr. Nolla l’especialista català més reconegut actual del món romà. Així ho va reconèixer l’Institut d’Estudis Catalans nomenant-lo membre numerari de la secció Històric-Arqueològica. El seu ingrés es va produir el dia 27 de setembre de 2018 amb el discurs Carlemany i Girona  on posa en valor la importància de les muralles carolíngies de la ciutat. No hi fa res que Carlemany no hagués estat mai a Girona. Nolla estableix que hi ha un nexe inevitable entre l’Emperador i la decisió d’emprendre el reforçament, el recreixement i l’ampliació de les muralles de la ciutat com una aposta decidida per tenir una ciutat-fortalesa en els confins de la Marca. Es tractava de tenir el camí ben protegit i de preparar la futura conquesta de Barcelona. Nolla identifica les característiques, els materials, l’envergadura de l’operació amb les muralles carolíngies, més visibles que els antics murs romans, i subratlla la singular importància d’un primer eixample cap al Nord ocupant espai des de la plataforma de la futura catedral en direcció a la vall del Galligants. Des de la ciutat fundacional els límits no s’havien mogut i aquest eixample significa una primera aposta de creixement d’una rellevància especial. Nolla identifica i cartografia les 25 torres del recinte i en pondera la capacitat defensiva. Més enllà de la seva funció no cal dir que en Josep M. Nolla atribueix a la muralla carolíngia la màxima excel·lència patrimonial i monumental de la nostra ciutat antiga.

La darrera classe del Dr. Nolla és només la conseqüència d’un imperatiu legal després de complir els setanta anys. Però la seva vitalitat intel·lectual el mantindran actiu i productiu al servei de Girona.

No em puc estar d’afegir que gairebé de forma simultània i en perfecta complementarietat des de la factoria UdG el Dr. Joan Molina Figueras ha publicat un llibre sobre La memòria de Carlemany. Culte, litúrgia i imatges a la Catedral de Girona on analitza la força del culte a Sant Carlemany i la continuïtat de la veneració catedralícia i ciutadana de l’Emperador fins als temps contemporanis. Joan Molina ressegueix la petjada intel.lectual i política del bisbe Arnau de Montrodon que va instituir el culte a Sant Carlemany l’any 1345. Un culte sumptuós i potent amb una missa cada 29 de gener i processons fins a la capella dels Quatre Sants Màrtirs on es concentraria la memòria del sant-rei durant l’any amb la presència permanent i inalterable fins al segle XX de l’escultura de Jaume Cascalls amb atributs reials i històricament identificada amb el culte a Carlemany. Quan a finals del segle XV el papa, instat diu Molina, per Joan Margarit va prohibir el culte a Sant Carlemany es va suprimir la missa però es va mantenir el Sermó que es feia després de l’esmorzar dels canonges. Tot l’imaginari intel·lectual i artístic dedicat a Carlemany hauria servit per reforçar el paper de la Catedral de Santa Maria en la seva pugna per la preeminència i per la prevalença de les relíquies (Vera Creu, Corona d’espines) amb Sant Feliu (Sant Feliu i Sant Narcís). El Cartoral, el setial romànic, el setial del Cor, la Clau de volta del segle XV, la mateixa escultura, marcarien una línia de continuïtat que s’expressaria encara a principis del segle XX amb un nou vitrall de la segona dècada del segle dedicat a Carlemany.

Aquesta línia de reconeixement històric va tenir continuïtat l’any 1985 quan l’Ajuntament de Girona i amb el pretext del 1200 aniversari del lliurament de la ciutat a Carlemany va organitzar l’exposició “Girona dins la formació de l’Europa medieval 785-1213” amb rellevants contribucions dels millors especialistes del moment.

M’atreveixo a dir que els  treballs del Dr. Nolla i del Dr. Molina, que no es trepitgen sinó que es complementen, potser farien un dia, editats conjuntament, un bon llibre sobre Carlemany i Girona.

Un tema que el Dr. Nolla justament va triar pel dia de la seva màxima exaltació acadèmica. Feliç i activa jubilació.