Diari de Girona

La matinada del diumenge 15 de març, a la porta del cementiri un silenci profund, penetrant, deixava retrunyir les paraules punyents i tendríssimes de la darrera carta de Carles Rahola. Enmig del centenar de persones que ens hi havíem aplegat, un petit grup de familiars de Rahola en representació de tota la família. La Rosa i l’Emili Ros Rahola, néts de Carles, des d’una discreció absoluta, acompanyaven tot el grup.

Al voltant d’aquesta data he tornat un cop més als textos de Rahola i sobre Rahola. M’adono que la ciutat i Catalunya han transmès la seva obra i la seva memòria i han dreçat un fil de continuïtat entre aquells moments dramàtics i la construcció diària de la democràcia i l’autogovern. Un cop més he recorregut els textos més recents sobre Rahola. Molt especialment el llibre de Josep Benet, Carles Rahola afusellat (Empúries, 1999), i el de Xavier Carmaniu, Carles Rahola, l’home civilitzat (CCG edicions, Fundació Valvi, 2006). El primer, amb tota la càrrega erudita i documental que acostumava a exhibir Benet en el seu treball intel•lectual des del convenciment que la veritat documentada podia ser una eina indispensable de combat, i el de Carmaniu amb tots els ingredients necessaris d’una biografia actualitzada i no exempta de les emocions necessàries per situar el perfil biogràfic en un terreny de la més absoluta humanitat.

Després he anat als textos de Rahola. Primer als Papers de presó i fulls solts (1989) i després a l’edició dels seus Epistolaris (1998), que van fer Josep Clara i Narcís-Jordi Aragó. La relació entre els dos textos és evident i el mateix Rahola ponderava des de la presó el valor testimonial, literari, personal de les cartes que havia aplegat. També hi podria afegir el llibre de Miquel Verdaguer: Carles Rahola i Serra Hunter, una amistat intel•lectual (2007).

De fet m’interessa sobretot subratllar com l’obra de Rahola manté la seva plena vigència i com, en general, tota la seva producció ha estat recuperada i reeditada en dates recents en el millor homenatge que se li podia fer. Lluís M. de Puig va fer la reedició de La ciutat de Girona (2000) i, més recentment, ha recollit tota la producció raholiana sobre la Guerra del francès i la dominació napoleònica a Girona i Napoleó (2007). El Breviari de ciutadania i La pena de mort a Girona han vist diverses reedicions per separat (Diputació i Ajuntament en el primer cas, i col·lecció Episodis de la història en el segon) fins que la Fundació Valvi ens els presenta en una edició conjunta (2008) amb una introducció de Josep M. Terricabras. Fins i tot els articles més significatius han estat aplegats en el recull Contra l’invasor (2007), que han recollit Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria.

Hi ha també, és clar, un volum considerable de treballs editats abans de 1939 que mai no s’han reeditat. Textos sobre Girona, els llibres, els emigrats Peralada, Muntaner, els jueus, filosofia, literatura, etc.

Aquests dies, però, m’he quedat amb dos volums molt singulars. Primer les Proses històriques (1933), plenes d’evocacions sensibles i d’un to literari refinat, que ens transporten a diverses èpoques, moments i llocs carregats de simbolisme i de significació, tractats amb la delicadesa intimista que caracteritzava la literatura més depurada de Rahola.

I, finalment, he tornat un cop més a les Vides heroiques (1932), que li va premiar i editar la Generalitat.

Aquest llibre és un compendi d’amor a la llibertat, a la democràcia, a la terra i a tots els valors que encarnaren els personatges biografiats, tots arrelats en la més ferma tradició democràtica i republicana de les terres de Girona. L’actitud reverencial que Rahola utilitza, el respecte i reconeixement pel testimoni viscut pels personatges que patien exili i persecució en defensa de les llibertats és un compendi de la vibració que Rahola mateix va viure en la seva recerca. És una història a flor de pell, són històries que posen la pell de gallina, són biografies heroiques. La mateixa heroïcitat des de la normalitat que ara podríem atribuir en unes noves visions al mateix Carles Rahola que, amb la seva vida i la seva mort ignominiosa, afegeix un capítol dramàtic i gloriós, alhora, a les seves pròpies Vides heroiques, un llibre madur, elegant, sensible, sòlid, construït amb les millors virtuts literàries i d’historiador de l’il•lustre gironí.

El compendi de reedicions que s’han anat fent evidencia la vàlua de les aportacions que Rahola va realitzar amb el seu treball laboriós i tenaç.

La relació de les obres que no s’han reeditat ens fa encara més evident la importància que volem subratllar. Només insinuo ara que si en el futur la ciutat i el país continuen fent un reconeixement reiterat a la trajectòria intel•lectual i cívica, Vides heroiques no pot romandre oblidada al calaix de les edicions institucionals. Rahola i els personatges reivindicats mereixen una atenció més àmplia. Perquè la seva lliçó és bàsica per entendre el passat, però també per construir el futur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 203-205)