Pròleg a Cases de poble. Evolució, arquitectura i restauració de nuclis rurals. Col·lecció “Arquitectura tradicional”, Vol. 2. Edició dirigida per Ramon Ripoll. Figueres, Brau Edicions, 2006

   Aquest llibre aborda des de facetes diferents una qüestió transcendent: l’evolució i el canvi de l’hàbitat en el medi rural. Els problemes sobrevinguts i la necessitat d’actuar-hi amb criteris i pautes clars per tal de corregir-ne els efectes i evitar la desaparició d’un paisatge de configuració secular i de desvirtuació recent.

Efectivament, els cicles agraris, la dominació de la terra, l’evolució del poblament, l’organització, l’estructura i la jerarquia social en el camp han conformat un conglomerat de masies disperses i de parròquies i llocs escampats, que han esdevingut l’essència mateixa del model territorial del món rural català. Així ho acrediten amb profusió i precisió toponímica la pràctica totalitat dels mapes de Catalunya que coneixem dels segles XVI, XVII i  XVIII, com a mínim.

Però la industrialització primer, la motorització més recentment, la terciarització de l’activitat econòmica han fet recular el món rural, l’hàbitat i els conreus, i han contribuït al despoblament creixent de les àrees agrícoles i forestals de Catalunya.

Despoblament d’una banda, i repoblament conjuntural i de segona residència de l’altra són dues cares d’una mateixa moneda i l’expressió d’un procés de perversió i desvirtuació accelerada del paisatge dels hàbitats rurals de Catalunya.

Assistim a un retrocés dels conreus, a una modificació de les rotacions, a l’aparició de conreus impropis introduïts per imposició de la política agrària europea i, simultàniament, a un avenç de les àrees forestals de sotabosc desordenat i de creixement espontani sense una política de silvicultura activa. Hi ha un retorn a un paisatge que abandona la petjada de l’antropització i recupera el desordre propi dels moments anteriors a la intervenció activa de l’home en la configuració d’una geometria i una geografia dels conreus. I, paral·lelament, l’arquitectura del món rural és objecte d’una banalització accelerada, bé sigui per l’escassíssima qualitat de les noves edificacions auxiliars de l’agricultura, bé per la introducció de dubtosos criteris de mimetisme arquitectònic a l’hora de reproduir sense ritme, sense forma i sense gràcia, les velles i belles formalitzacions que han sobreviscut l’evolució secular.

El diagnòstic és clar i el conjunt dels fenòmens que estem vivint ens és conegut de forma detallada. Les pautes per l’actuació són més difícils, però del coneixement de l’evolució del poblament, de la visió detallada dels materials de la construcció, de l’aportació minuciosa de les eines i els oficis que hi intervenen se’n desprenen les directrius bàsiques de la intervenció de futur. I neixen les recomanacions més elementals que aposten per l’austeritat, la continuïtat i el temps per tal d’aportar-nos la configuració d’una vida nova al món rural, on els valors heretats prevalguin i els elements d’identificació i memòria, nascuts d’una lectura culta del passat, contribueixin a definir els paràmetres de qualitat i sensibilitat que necessitem.

La definició i constatació dels riscos és el negatiu de la fotografia, l’ombra sobre la realitat.

Però la realitat mateixa encara ens emociona i ens apassiona. Per la naturalitat de les formes, la suavitats dels arcs, la geometria cromàtica dels camps, la saviesa popular acumulada. Un camp llaurat, un prat dallat, un graner, una borda, una pallissa, les encavallades d’un cobert, la contundència de la pedra o l’austeritat del material més pobre s’obre al nostres ulls interpel·lant-nos.

L’esclat extraordinari dels nostres paisatges és la certificació notarial d’una herència rebuda que ara hem d’adaptar i impulsar, per preservar-la i potenciar-la. És una qüestió central, patrimonial i cultural. Ens hi juguem el futur.

La continuïtat i el temps sintetitzarien, de manera excel·lent, el conjunt de les recomanacions que es desprenen de la lectura d’aquest llibre i, com en el cas dels manaments de la llei de Déu, són deu o més de deu, però es resumeixen en aquests dos:

1. Deixar temps al temps, actuar sense presses ni precipitació, acumular maduresa i pòsit i evitar el risc que les presses esdevinguin la causa primera de l’autodestrucció.

2. Integració. Construir en el territori, encaixat en el territori, no damunt el territori, ”és la condició que defuig l’especulació formal, quasi sempre gratuïta, per adaptar-se al paisatge de manera planera i sense malabarismes compositius”.

 Manteniment de l’agricultura, cultura forestal, geometria agrària, creixement compactat i ordenat i formalització austera i adaptada esdevindrien així els elements de base i l’antídot que frenaria els processos autodegradants que hem descrit i que volem superar.

Les noves polítiques de paisatge són el preludi d’una nova manera de viure.