El Punt Avui

Penso sovint en les nostres estructures d’estat. En el somni noucentista, en la dèria planificadora, en la revolució del bon gust, en la civilitat, en la Catalunya-ciutat. Transito pels ideals pragmàtics de la Mancomunitat, en la definició d’objectius nacionals possibles i plausibles. Els grans equipaments nacionals, els museus, els arxius, les biblioteques i les seves xarxes corresponents. Penso una i una altra vegada en les estructures d’estat i en les infraestructures d’estat. Veig la capacitat de pensar, alhora, una xarxa de biblioteques i una xarxa de telèfons, situat en els anys vint del segle passat. M’adono de la passió per l’educació, per la recerca, per la definició d’horitzons nacionals. I sé que aquell somni incomplet, avortat, a vegades perseguit, ha surat, ha sobreviscut, ha obrat el prodigi de la continuïtat trencada, una i una altra vegada, i sempre reconstruïda. Aquest és l’esperit de la nació. Una pulsió humana, gens sobrenatural, molt de tocar de peus a terra. Feta des de baix no des de dalt, definida a empentes i rodolons entre tots. Obra col·lectiva d’un poble, suma dels esforços col·lectius de tots els individus d’una comunitat.

M’esgarrifen els retrocessos, les incompetències, les violències verbals i reals, els intents de desmuntar i de desfer l’obra feta, l’herència acumulada, el patrimoni col·lectiu. M’espanta la involució moral i política recentralitzadora, m’horroritza la manca de visió i d’intel·ligència dels que havien compartit un projecte democràtic contra la dictadura i neguen l’arrel mateixa d’aquell projecte democràtic, tot construint una nova realitat jurídico-política a la seva mida. M’inquieten les retallades, les reculades, les simplificacions, la supressió d’instituts de referència, els retalls a la recerca.

Abomino de les simplificacions, de les desqualificacions, de la buidor de les paraules gruixudes, de les tempestes en un vas d’aigua, de les grans polèmiques a cops de titular, de les fractures dels uns contra els altres. I busco refugi, consol i motiu de reflexió en les paraules sàvies de fa poc més d’un segle.

Catalunya endins i Espanya endins faig meva la sentència contundent i precisa d’Antoni M. Alcover en el seu Dietari de l’excursió filològica 1906 (Proa, 2006), a cura de Maria Pilar Perea:

“No, fills de la Pàtria, no ho espereu que el bon govern que somiau, vos vinga mai de l’aire del cel! Déu no mos envia lo que nosaltres mos podem procurar per nosaltres mateixos. El bon govern el mos hem de guanyar amb els nostres punys, lluitant a tota ultrança, batallant amb tota l’ànima les batalles de la política sana i honrada, la política de procurar tots vents i amb totes les nostres forces el bé de la Pàtria, que és el bé de tots. Sí, és una de les atrocitats més horribles que poden cometre els pobles, deixar això de la política en mans dels cacics, dels farsants de la política, dels que en viuen traficant-hi, no mirant el bé públic sinó el propi! La política ha d’ésser cosa de tots i en profit, no d’una classe, sinó de tothom, de tota la nació.” (p. 175).

I mirant a Espanya no puc sinó estremir-me amb un altre passatge del mateix llibre de Mn. Alcover quan afirma “ho dic pels centralistes en general els únics separatistes potser que hi ha formalment dins Espanya” (p. 181) perquè “Sí, ells fan Pàtria odiant i malparlant dels germans de Pàtria; ells fan unitat decantant-se, fent-se lluny dels units amb vincles tan naturals com el d’ésser nats en el mateix tros d’Espanya. (…) De boca i de paraules poden estimar més Espanya els centralistes que nosaltres; de cor i de paraules no mos guanyen ells ni negú a estimar-la i voler el seu bé, que és el bé de tots. És bo de fer, invocar el nom d’Espanya. Treballar desinteressadament per ella i sacrificar-se pel seu bé, això no és tan bo de fer. Invocar el nom d’Espanya per satisfer nefandes concupiscències i com a pavelló sagrat per tapar i passar mercaderia averiada i putrefacta, és una atrocitat, un crim, un sacrilegi.” (p. 180).

Això és de 1906. Esgarrifa pensar que hem avançat molt i que alguns ens proposen retrocedir molt més i tornar a l’abisme de la voracitat uniforme i homogeneïtzadora.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.