Diari de Girona

El dia s’ha aixecat tapat, de núvols negres i espessos. Un dia amb aires de tempesta, amb llamps i trons i algun ruixat intens com feia mesos que no vèiem. És un dia de màniga llarga, de jersei de llana, de fresca i olor de terra molla. Una temperatura percebuda amb més intensitat pel contrast amb les calorades enormes de la primera meitat de l’estiu. Avui a Girona és festa grossa i repiquen les campanes de la Catedral mentre l’Onyar baixa tèrbol de fang i terra arrossegada dels marges ressecs de les planes agrícoles del Gironès. M’he arribat a la Catedral per seguir de prop la litúrgia de Santa Maria, una celebració que, per les dates que s’escau, no he vist mai. La ciutat deserta en els carrers de l’eixample adquireix vivesa i color en els tombants del Pont de Pedra. Turistes àvids de ciutat passegen pels carrerons d’una ciutat gairebé tancada per vacances. La Catedral té, excepcionalment, totes les portes obertes al culte i la devoció. La volta ressona les notes de l’orgue i s’omple de núvols d’encens i de solemnitat. Al presbiteri senyoreja altívola la cadira de Carlemany, i el retaule adquireix una brillantor refulgent. Ens hi manca el baldaquí i l’ara de Pere Roger per completar una escenografia medieval amb el pes de la tradició i la força fundacionals. A l’arrencada de la girola, la figura del cap d’Estopes culmina la solemnitat del sarcòfag, mentre que a l’altre costat el sepulcre d’Ermessenda despullat de la seva esvelta figura es remata amb una tapa anodina i neutra que fa enyorar la bellesa dels relleus de l’alabastre del somriure dolç. En el presbiteri es disposen en semicercle una bona colla de setials de vellut vermell, però hi ha massa seients per tan poc canonge (quatre si no m’erro). Res no eclipsa, però, la solemnitat de la litúrgia, la magnificència dels revestiments, la daurada blancor trencada de les casulles que proclamen als quatre vents l’apoteosi de Maria Verge, reiterada des de l’Evangeli mateix, de Lluc, cantat des d’una de les trones, amb el text que donaria peu al Magnificat.

Assistim a l’ofici pocs gironins i gironines, i al costat de l’orgue unes hostesses contenen, mentre dura el culte, els grups de turistes àvids de cultura i inquiets per les dificultats d’accessibilitat. Hi identifico el Sr. Mirambell, cronista oficial de la ciutat i col•laborador d’aquest Diari, i també el cronista habitual del diari El Punt, Joan Ribas. Acabada la missa, la processó segueix la creu i els preveres des de l’altar major fins al llit de la Mare de Déu, obra especialíssima de Lluís Bonifaç, de finals del XVIII a la mateixa capella on hi ha des de 1531 el sepulcre del bisbe Ramon Boil, d’una exquisidesa renaixentista mai prou ponderada. Sota l’acollidora volta ressona encara amb força la Salve Regina, que les futures generacions segurament no sabran. En Pere Madrenys em mira amb somriure irònic i inquisidor. Els fidels devots s’enduen la reproducció tipogràfica d’un vitrall de la Catedral. Pocs minuts després del migdia, la celebració es dóna per conclosa i l’ assemblea es dispersa mentre la nau s’omple de visitants i les portes del Tresor s’obren cap al Claustre, accessible durant uns minuts als fidels que han seguit la processó.

Sortim per la porta dels Apòstols i albirem el mateix cel ennuvolat que hem vist de bon matí.

La propera cita, la més immediata solemnitat amb fragància d’espígol i romaní, és per d’aquí poc, el vuit de setembre a la festa de la Mare de Déu de Gràcia i de Bell-Ull, a la capella que toca la mateixa porta del Claustre que s’obrirà de nou als fidels per mostrar la bellesa de les formes, el relleu dels capitells, la solemnitat dels sepulcres, l’elegància de la torre de Carlemany, el xipolleig de l’aigua, les branques aclaparades pels anys del cedre.

He tornat a la Catedral i he reviscut totes les emocions de la densa tradició secular i mil•lenària que acumula la cultura de generacions i transmet la força del poder eclesiàstic i la seva capacitat de congregar els ressorts necessaris per produir per acumulació l’obra d’art més brillant que ens depara la ciutat. Amb admiració fervorosa i un punt d’interrogació a les pedres, buscant sempre de saber les històries humanes que s’hi destil•len amb el pas del temps, he resseguit els contorns de les capelles solemnement il·luminades en ocasió de la festivitat, he alçat la vista diverses vegades a la rosassa, he recorregut els finestralets del trifori, he imaginat el nou finestral i he assajat d’interpretar la nova llum de la nau, un cop substituït el finestral cec per nous vitralls. He pensat, fins i tot, que a la immensitat de la nau li escauria ara la substitució total dels bancs renegrits i corcats per uns nous bancs de fusta clara i disseny adaptat a la voluntat de fer de la Catedral un monument de referència. A la plaça dels Apòstols ressonaven de nou les campanes repicant.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.