Pròleg  a Pla Cerdà 1859 (edició facsímil). Barcelona, DPTOP-ICC, 2009

 Convé recordar ara que durant el segle xiv el rei Pere el Cerimoniós va ordenar i ipulsar noves fortificacions a les ciutats de Catalunya. Els límits de les ciutats van créixer i van establir uns perímetres generosos pensats per absorbir els creixements previsibles. Però el rei no podia calcular que la seva decisió acabaria solapant-se amb un cicle demogràfic negatiu i amb les fluctuacions de la població pròpies de les societats d’Antic Règim. Tant és així que fins ben entrat el segle xix i en part com a conseqüènciadel procés decreixement industrial i urbà les muralles de Barcelona no es van fer petites. Efectivament, ja al segle xix, la població es va concentrant i comprimint i es produeix un procés poc desitjable de densificació extrema. Tot duia a una situació límit, que avui podríem comparar ala d’una olla a pressió. La conseqüència fou la difusió d’una consigna claríssima: “Abajo las murallas”, que proposava gràficament l’enderroc de la cotilla opressora que impedia un desenvolupament urbà normal.

Vet aquí la clau del concurs que va convocar l’Ajuntament de Barcelona i la decisió última, fora de la lògica del concurs, d’atorgar per part de la reina el projecte d’eixample de Barcelona a Ildefons Cerdà.

La impopularitat i el rebuig generats per la procedència centralistadel centre dedecisió va quedar neutralitzada amb el temps per l’èxit de les solucions proposades i pel gran abast de la reforma plantejada, que ha marcat la pauta de l’urbanisme barceloní de forma total des de 1859. Aquell fet tan decisiu ha portat, ara, a la commemoració del 150è aniversari de l’aprovació del Pla d’eixample en un reiterat intent de compensar les dècades d’oblit i, fins i tot, d’un cert menysteniment que es tingué per Ildefons Cerdà.

Ara sabem el caràcter visionari de la seva proposta, la seva capacitat d’anticipació, la percepció d’unes mesures i d’unes característiques que respondrien a paràmetres de mobilitat totalment imprevisibles en aquell moment. Cerdà fou en paraules recents (Avui, 11 d’octubre de 2009) de Fabià Estapé, “el Jules Verne de l’urbanisme”.

Reporto aquí aquesta citació com a argument d’autoritat perquè a l’ensems que reivindiquem la figura de Cerdà vull reivindicar el paper capdavanter de Fabià Estapé en la recuperació de la memòria de Cerdà. Així, l’any 1968 i en molt bona mesura per la seva insistència, l’Instituto de Estudios Fiscales va publicar el llibre Teoria General de la Urbanización. Reforma y ensanche de Barcelona, que en el seu primer volum recull l’edició facsímil de la Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona, publicada a Madrid l’any 1867, un segon volum amb els treballs sobre l’estadística de Barcelona i en el volum tercer la biografia clau de Fabià Estapé Vida y obra de Ildefonso Cerdà. Bibliografía y anexo documental. D’ençà d’aquella edició, els estudis sobre Ildefons Cerdà han progressat molt com ho acredita la documentada introducció que ha redactat Salvador Tarragó per a aquesta edició facsímil i com s’ha anat posant de manifest en simposis, exposicions i edicions diverses i, molt principalment, el conjunt de textos inèdits aflorats en l’edició que van fer conjuntament l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri per a les Administracions Públiques donant a conèixer, en dos volums, els treballs de Cerdà sobre Barcelona i Madrid respectivament.

Aquí és on a través de l’inventari de la cartografia de Cerdà que podem apreciar que la nostra edició del “Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona” és una reducció del plànol topogràfic realitzat l’any 1855, i que el “Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona y proyecto de su reforma y ensanche” es correspon amb el plànol bàsic en versió reduïda que va servir per a presentar i fer-se aprovar la proposta per una Reial Ordre de 7 de juny de 1859, després de despertar l’entusiasme de Pascual Madoz.

Modestament, doncs, amb topografia i proposta, des de l’ Institut Cartogràfic de Catalunya pretenem donar més difusió encara als elements clau de la cartografia que ha fonamentat l’urbanisme de la ciutat de Barcelona des de 1859 fins ara.

Per molt que en els seus orígens fos discutit, que en el seu desenvolupament posterior i més recent fos pervertit i per molt que ara alguns pisos de l’eixample ens semblin d’una configuració d’un assolellament impropi, la veritat és que poques ciutats al món han tingut un canemàs tant definit per créixer i per desenvolupar-se i, segurament, cap més no ha tingut la singularitat de disposar d’un model de creixement compacte i alhora dimensionat ,no pas pels temps en que fou concebut sinó amb una capacitat d’anticipació de com a mínim cent anys.

Jules Verne o no, Cerdà fou revolucionàriament precursor i caldria afegir que va introduir en els seus treballs i en les seves propostes una dimensió social, col·lectiva, de l’ànima de la ciutat, que ha contribuït a vincular urbanisme i cohesió social fins a uns límits poc reiterats en altres propostes posteriors.

El valor ara del testimoni que reproduïm és la possibilitat de visualitzar gràficament com el desbordament de la ciutat fortificada s’estructura relligant la rodalia de Barcelona i travant els vímets d’una ciutat moderna.