El Punt, edició comarques gironines

La premsa comarcal de les comarques comunicades i unides per l’Eix Transversal s’ha fet ressò del cinquè aniversari, el dijous 12 de desembre, de la darrera i definitiva inauguració d’aquesta obra. De les valoracions que s’han fet se’n pot deduir un balanç a cara i creu. Aspectes positius: millor comunicació de la Catalunya interior, transversalitat comercial i cultural, increment del turisme i de la mobilitat, facilitats de transport, descoberta territorial i del paisatge. Aspectes negatius: retard de l’obra des de la seva primera planificació, execució fragmentària i inauguracions successives, saturació de vehicles pesats, via lenta i perillosa, alta sinistralitat.

No hi ha cap dubte que es tractava d’una obra necessària i que la seva plena efectivitat ha significat canvis notables en el sistema viari català. Però sobta que no s’hagi fet res per millorar l’entrega d’aquesta gran infraestructura en els dos extrems al sistema viari general, tant a Lleida com a Girona, per una eficaç incorporació en xarxa. Sembla com si la mateixa intermitència en l’execució de l’obra i el seu caràcter d’obra per etapes tradueixi les vacil•lacions i dubtes de l’Administració que l’ha executada i dels seus responsables polítics. Llevat que un aspecte i altre, lentitud en l’execució i contradiccions entre els responsables a l’hora d’encarar el futur siguin símptomes d’una mateixa feblesa i manca d’empenta. Sobta també que hi hagi hagut problemes amb el paviment i és poc raonable que no es reconegui la perillositat d’alguns trams, especialment els que entre Vic i Manresa mantenen obertes totes les possibilitats d’avançament amb un sistema de tres carrils.

Tot i que el balanç és positiu, els problemes que s’apunten reclamen ja una planificació adequada del futur, uns compromisos seriosos i una estratègia definida que aclareixi la funció principal que es vol atorgar a aquesta via i garantir que la pugui exercir.

L’eix s’ha de desdoblar, l’eix ha d’ajustar-se acuradament a la topografia i al territori, l’eix ha de connectar bé amb tots els enllaços viaris que toca, l’eix ha d’incrementar les mesures de seguretat i l’eix ha de tenir una regulació específica per al trànsit de camions que l’utilitzen únicament com a alternativa a l’autopista i drecera en uns recorreguts que el converteixen exclusivament en una via de pas. L’eix ha de servir d’exemple per a d’altres eixos (Llobregat, Ebre, Diagonal) i els problemes que es deriven d’una execució massa lenta s’han de poder superar amb una elecció clara de les prioritats de tal manera que l’adequació dels mitjans a les necessitats faci d’aquestes inversions unes inversions estratègiques i de xoc que canvien la dinàmica econòmica i social d’un país.

Però el fet més sorprenent de tots els balanços és la manca d’estudis que avaluïn l’impacte econòmic d’aquesta via en les diferents comarques que comunica. Alguns, per exemple, opinen que entre Vic i Manresa no s’ha produït cap modificació en l’estructura comercial pel fet que les dues ciutats són ja molt autosuficients. Però què ha passat amb els estudiants? Què ha passat amb la distribució comercial? Què ha passat amb el turisme? Què ha passat amb els sistemes de transport de viatgers i de mercaderies? Estem davant de dinàmiques econòmiques i socials molt aïllades i autònomes que ara estan esporàdicament més ben comunicades però que de veritat no ho necessiten excepte per circumstàncies molts excepcionals? Com és que les comarques interiors han fet més cas de l’aniversari que les comarques extremes? Bages i Osona són potser comarques receptores i el Gironès i el Segrià són més comarques emissores? Tot preguntes que reclamen una resposta i una aproximació que permeti avaluar la importància de les conseqüències de l’obertura definitiva de l’eix transversal ara fa cinc anys.

Mentre no hi hagi aquests estudis i si serveix per alguna cosa el meu testimoni personal puc dir que he estat a Vic i Manresa més vegades des que existeix l’eix que els meus quaranta-nou anys anteriors. I puc dir que hi havia estat sovint. I sé de moltes empreses que han obert i ampliat els seus circuits de clients i de distribució. Sé també que el nou Museu Episcopal de Vic mereix molts viatges per l’eix, que les Fires d’uns i altres, els centres universitaris respectius, algun restaurant, i el paisatge del recorregut bé mereixen la decisió d’agafar l’eix.

Potser l’eix per força és un calvari, però l’eix per lleure és un plaer. El compromís de la Generalitat hauria de ser convertir en un gust l’eix per gust i l’eix per força. Per força, si és un gust, s’incrementarà la quantitat, la qualitat i la regularitat dels intercanvis.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.