Col·laboració en el llibre 1979-1999: Vint anys d’ajuntaments democràtics. Barcelona, Diputació de Barcelona i L’Avenç,  abril 1999 (pàg. 275-276)

Un balanç de vint anys, des de les eleccions municipals de 1979 fins ara, permet fer unes quantes constatacions rellevants:

1. El canvi municipal ha estat, finalment, la revolució més important de la Catalunya del segle XX.
2. El període 1979-1999 ha significat una acceleració històrica, una recuperació del temps perdut i una modificació substancial de les condicions de vida dels catalans.
3. La utopia noucentista de la Catalunya ciutat ha esdevingut, en molts aspectes, una realitat tangible si bé incompleta pels profunds desequilibris territorials que encara es manifesten.
4. L’aprenentatge ràpid de les administracions locals ha portat els governs locals a una evolució i adaptació fulgurants al canvi polític, econòmic i social. Els municipis catalans han passat d’adoptar mimèticament molts aspectes del model municipal italià a esdevenir model per a d’altres.
5. Les noves polítiques, un cop superats els dèficits inicials, han entrat en la definició de prioritats i estratègies tant pel que fa a l’impuls i el creixement econòmic com pel que fa a la cohesió social. L’obsessió per les infraestructures materials ha anat cedint terreny fins a supeditar-se i subordinar-se a les polítiques de serveis personals. L’accent de l’esquerra en aquesta visió és nítid malgrat algunes desviacions tecnocràtiques.

No cal dir que aquest balanç radicalment positiu no està exempt d’algunes ombres. Les dificultats que imposa un marc legislatiu encara insuficient, els problemes d’un finançament mal resolt, la teranyina burocràtica encara no desmuntada i la reforma pendent de l’administració en profunditat se situarien encara en el plat no prou positiu de la balança.

I una qüestió política de primer ordre: la necessitat imperiosa de conduir simultàniament tots els processos constituents des de la transició i el desenvolupament de l’estat de les autonomies han negat l’aprenentatge municipal a una colla de polítics avui en actiu. La manca comprensible d’aquest aprenentatge situa el món municipal en un permanent malentès. Malentès pels partits i les seves direccions, malentès pels governs, i rebut amb recel i recança des de tots els àmbits legislatius.

D’aquesta manera, més d’una força política ha malbaratat el seu capital municipal simplement per no atribuir-li a temps i no reconèixer-li el pes i la importància que li corresponien.

El desenfocament neix d’una mala interpretació de la política conceptuada com un difícil equilibri entre poders. La revisió de la política des de l’òptica dels ciutadans i des de l’òptica del servei als interessos de la col.lectivitat situaria, per fi, el món municipal en el primer rengle de la consideració política i construiria un discurs nou basat en la jerarquia de la proximitat com a primer esglaó indispensable i no prescindible de la consolidació dels valors democràtics.

Però ara, a finals del segle XX, el balanç queda, inexorablement, en un segon pla. Ara és, sobretot, el futur el que compta. No es pot prescindir de la història, de la memòria, però tampoc no es pot sucumbir sota el pes de la història. D’ací que, un cop ben fonamentades les arrels, calgui ara analitzar les perspectives de futur.

Les ciutats de Catalunya han madurat prou com per a aprofitar bé totes les oportunitats que el futur depara. Encaixades en un teixit urbà potent i sòlid, amb una considerable prima de situació, al cor d’una regió europea amb vocació de liderat al sud d’Europa, amb una capital regional que estén la seva influència no solament a l’arc mediterrani sinó al món sencer, les ciutats de Catalunya han definit models, estratègies i propostes per encarar el segle XXI amb un paper ben precís: fer de les ciutats un instrument de creixement econòmic, de benestar col·lectiu i de cohesió social.

La maquinària municipal està a punt per a aquests objectius, més complexos i menys elementals que els indefugibles de 1979.

Ara, l’impuls a les polítiques del sòl, d’habitatge (públic i privat), d’equipament, d’ensenyament, de promoció comercial i industrial, de foment en definitiva de l’activitat econòmica, de lluita contra les desigualtats, de promoció i exploració de nous jaciments d’ocupació, de dinamització social i cultural, s’interrelacionen en projectes globals que s’apunten a l’objectiu mundial de la sostenibilitat.

L’obsessió pel medi ambient ja no és només naturalista i conservacionista. Ara és de recuperació i regeneració del medi natural, del medi urbà i del medi humà. La interrelació entre l’espai, el territori i la societat defineix les noves polítiques.

Polítiques que s’apunten a la competitivitat però que no cauen en la trampa de la mercantilització de la política ni en l’estreta dependència de les regles del mercat.

Les regles de la convivència, de la cohesió, de la solidaritat, de la justícia, de la llibertat prevalen i se situen en la prioritat màxima dels propòsits dels governs municipals.

Les oportunitats que es dibuixen amb optimisme han d’assegurar i garantir als joves, a les noves generacions, als nous ciutadans, als ciutadans d’avui i de demà el caràcter imparable i irreversible de les tendències iniciades el 1979 i continuades fins ara. Demà seran l’aposta combinada de la continuïtat i de la innovació per fer que les ciutats no parin.