Intervenció en la taula rodona sobre Santiago Sobrequés, organitzada per l’Institut Jaume Vicens Vives, amb motiu del centenari del seu naixement. Girona, 17 de febrer de 2011. Publicada a Metastasi, butlletí informatiu de la Fundació Jaume Vicens Vives, maig 2011

La vida professional

  Santiago Sobrequés, com Jaume Vicens Vives, va ser alumne de l’Institut vell, que és l’antecessor de l’actual Institut Jaume Vicens Vives.  Jo vaig viure el moment del trasllat coneixent prou a fons a Santiago Sobrequés. Estava molt content de poder aconseguir el canvi i que, finalment, deixar aquell vell casalot del carrer de la Força, antic convent dels caputxins, estalviés tantes incomoditats. Allí, però, era molt més important el contingut que el continent, i el més important eren les classes que s’hi feien, no l’espai que hi havia; calia anar a jugar a bàsquet al pati de baix, un pati que no tenia unes dimensions superiors a mitja pista de bàsquet i el pati de veritat pels nois eren les escales i la plaça de la Catedral.

    Jaume Vicens i Santiago Sobrequés després d’estudiar en aquell Institut, van anar a estudiar a Barcelona. Després, un cop llicenciats, el primer va fer carrera a Barcelona i, el segon, va fer una itinerància com a docent a l’ensenyament secundari fins que va acabar per anar a parar a l’Institut del qual n’havia sigut alumne. Durant gairebé trenta anys en seria catedràtic d’Història i una part  n’exerciria de director. Jaume Vicens Vives no va ser mai professor d’aquest Institut on ens trobem, però en canvi és qui li dóna el nom. Quan Sobrequés va morir, l’any 1973, s’endegava la construcció de l’Institut del carrer Migdia, prop de les casernes, i el claustre de professors va acordar batejar-lo amb el seu nom.

    Sobrequés, com a docent, va tenir una trajectòria itinerant: Terrassa (1933-1937) amb les oposicions de l’època republicana, Màlaga (1940-1941), Figueres (1941-1942), la Seu d’Urgell en un altre concurs l’any 1942 i, finalment, plaça en propietat a l’Institut de Girona, d’on ja no es mouria mai més. Havia arribat a casa, tot i que ell tenia expectatives d’arribar un dia a imitar el seu company i amic, Jaume Vicens Vives, i poder ser catedràtic d’Universitat.  Ho va acabar sent  lamentablement, però, només els tres darrers anys de la seva vida. Per tant, no va poder gaudir de la culminació de la seva carrera acadèmica, aspiració que es va ben guanyar.  La llarga tasca docent, en paral·lel a la recerca i les publicacions, van acreditar una trajectòria i un prestigi que li van permetre  ensenyar al Col·legi Universitari de Girona, vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona, des d’on va fer les oposicions i hi va guanyar la càtedra que exerciria poc temps des de Girona.

    Havia estudiat Història i Dret,  la docència li venia de família, el seu pare era professor de música  i la seva mare de Geografia i Història, tots dos exerciren a la Normal. Tenien una botiga de música a la Rambla, on Santiago Sobrequés va dedicar molt temps, quasi trenta anys, a tirar endavant un negoci familiar. Foren les tres dècades que compaginaria amb la docència i direcció d’aquest Institut.

   Durant mes d’un segle, aquest Institut públic va ser l’únic de tota la província junt amb el de Figueres, fou aquí a Girona on Santiago Sobrequés hi va desenvolupar allò que ell i Jaume Vicens Vives predicaven amb els materials didàctics que elaboraven: atles i mapes muts fets conjuntament, tots els llibres d’ensenyament secundari i de batxillerat (joves de 10 a 17 anys). Són un munt de llibres de Geografia, Los paises del mundo, d’història d’Espanya, d’Historia moderna y contemporánea, un conjunt de llibres molt apreciats i molt divulgats a instituts de tot Catalunya i Espanya. En bona mesura reflectien un vessant pedagògic que tenien molt endins tant Jaume Vicens, com Santiago Sobrequés. Ambdós coincidien en una idea, si no t’entraven les coses pels ulls, si no eres capaç d’interpretar un mapa, de veure la localització de l’activitat econòmica, de les comunicacions urbanes, de les infraestructures o de la indústria en un atles temàtic, no eres capaç d’entendre la realitat. Saber llegir un mapa de carreteres passa, en un moment o altre, per saber llegir un atles. Tots dos ho van fer molt bé, a més Santiago Sobrequés va mantenir una relació més directa amb els alumnes del seu Institut que beneficià els productes pedagògics que elaborava i que després venien.

En aquella època havien de complementar els salaris amb drets d’autor, venent els llibres i treballant moltíssim. Van escatimar hores de la vida familiar per a poder dedicar-se a la recerca històrica. Malgrat tot, Santiago Sobrequés era un home tranquil, no s’atabalava mai, si els fills li tiraven un tinter damunt dels escrits que estava elaborant, o en algun treball que acabava d’escriure a màquina,  no perdia la calma i s’hi tornava a posar. Era de caràcter plàcid i capaç d’abordar amb una gran profunditat temes  molt importants per a la revisió de la història del nostre país. 

El ciutadà

Santiago Sobrequés va ser president del GEIEG (1960-1965) entitat que ja aglutinava una gran quantitat d’activitats esportives i ciutadanes de Girona.  A més, va ser soci fundador de l’Institut d’Estudis Gironins, creat per les dificultats que hi havia per realitzar treballs d’investigació, i que va representar un gran avenç.

     Abans de l’esclat de la Guerra civil, tota una colla d’amics, el mateix Jaume Vicens, Josep Claret,  Carles Rahola, joves i grans, van fundar la revista Víctors, de la qual en van sortir cinc números.  Agafaven com a títol i gairebé com a simbologia, aquells “víctors” que hi ha pintats en vermell al peu del campanar de la Catedral i que representaven les laurees dels estudiants. Crec que allí hi havia en potència aquesta voluntat d’intervenir d’una forma transversal a la vida cultural gironina. Aquest projecte s’acabà amb l’aixecament del 18 de juliol de 1936.  Finalitzada la guerra, Sobrequés es va trobar havent de superar un procés de depuració que ha estat explicat recentment en un llibre pel seu fill Jaume, tornar a trobar feina, afrontar el franquisme i tornar a fer oposicions per trobar l’estabilitat que necessitava. 

    Vicens fundà l’Editorial Teide, i van anar col·laborant, fent llibres junts. En Sobrequés va escriure una guia de Girona, de la col·lecció de les guies Teide, que prenien un toc de modernitat pels anys cinquanta, molt singular, les feien en tots els idiomes i era un intent per captar el turisme amb un cert sentit de l’anticipació.  Quan  Vicens venia a Girona anava a veure a S. Sobrequés a casa seva, el mateix indret on ell havia nascut. La senyora Sobrequés i els seus fills recorden el desbordant optimisme de Vicens amb frases com: “Santiago, això s’acaba”, referint-se a la caiguda del règim franquista.  I cada any per Fires o per Nadal, quan venia a Girona, indefectiblement deia el mateix: “Això s’acaba”. Però ni l’un ni l’altre van veure la mort de Franco. Allò que era la seva dèria, l’afany per modernitzar i transformar el país i aconseguir la superació d’una etapa llarguíssima de privació de llibertat, no ho van acabar de veure.

 L’esperit de Víctors,  Sobrequés va saber-lo vehicular, salvant totes les distàncies amb els treballs de la Comissió provincial de monuments, en els Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, fent col·laboracions a la revista Destino, i més endavant també a Presència, on signava amb pseudònim perquè eren invectives contra una situació immobilista que no hi havia manera de sacsejar. Fou  molt mordaç, desplegant un punt d’ironia que també va practicar a la vida. En els seus escrits, de caràcter més civicopolític apuntava aquest esperit per intentar posar en evidència les contradiccions d’un sistema que no acabava d’evolucionar.

Això és el que el va portar a  moure, juntament amb molta altra gent, el Cercle Artístic. El mateix va fer en fundar, amb molts d’altres, l’Òmnium Cultural a Girona o l’aventura col·lectiva de la llibreria Les Voltes. Quan l’Ajuntament de Girona va decidir convocar uns premis literaris – en castellà – va organitzar una gran comissió cívica que acabaria portant a terme el premi Prudenci Bertrana i tots els que van venir després. Eren els “antipremis” als oficials, als de la “Immortal ciudad de Gerona”, volien ésser, en certa manera, l’alternativa a una cultura oficial dirigida des de l’Ajuntament, que no connectava amb la vida de la ciutat. Seguint aquest camí,  va encapçalar un manifest a favor de l’amnistia l’any 1970, i moltes altres coses en un context molt determinat, el de la plena dictadura franquista.

Sobrequés mor amb el dictador encara viu, però en un moment d’evident crisi: l’actuació de la policia, les limitacions que els governador civils imposaven mentre arrancaven els primers anys del Col·legi universitari.

     Guardem algunes cartes en les quals explica fins a quin punt el governador civil va intervenir per impedir que Joan Reglà fos director del Col·legi universitari, o fins i tot en algun cas, la interferència perquè Modest Prats, que havia fet un discurs molt compromès en un missa determinada, continués com a professor del Col·legi universitari de Girona. I com tot això anava aglutinant les forces alternatives, les forces que buscaven un camí cap a la transició, per organitzar-se i lluitar contra un règim dictatorial, autoritari, que limitava molt  les llibertats col·lectives. Això és el que el portà també a comprometre’s amb el grup excursionista i cultural del GEiEG, com hem dit més amunt.

L’investigador 

    Fins l’any 1973, Santiago Sobrequés va treballar molt i molt, era  incansable. Tots els temes que va investigar els va anar publicant en revistes especialitzades, com els Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, o bé a la Revista de Girona. Participà en els congressos d’Història de la Corona d’Aragó amb molta freqüència que era el lloc on va fer la coneixença amb molts  altres investigadors del món de la Història de Catalunya i la Corona d’Aragó. Va publicar a revistes d’universitats i instituts de recerca com Hispania, Anuario de Estudios Medievales, Estudios de Historia Moderna i l’Instituto Fernando el Católico. Va realitzar estudis sobre les famílies jueves gironines, va publicar epistolaris de reis amb els jurats de la ciutat de Girona, va escriure molts treballs de recerca sobre la mateixa Guerra civil del segle XV,  el cens i la població de la ciutat de Girona de 1462 i tot un conjunt de temes que afloren amb gran potència en diverses recopilacions a partir de l’any 1970.

La projecció i el crèdit de Sobrequés, un pacient investigador, cal atribuir-los als seus mèrits i a les seves aportacions i també  als encàrrecs que va compartir amb Jaume Vicens Vives. El primer llibre que li dóna molta projecció, amb pròleg de Jaume Vicens on el defensa aferrissadament, fou  Jofre VIII de Rocabertí, senyor de Peralada y el ocaso de la Edad Media en el alto Ampurdán (1955). Un any abans es va fer càrrec de la biografia del rei Alfons el franc (1954) inclòs en el llibre Els descendents de Pere el Gran a la col·lecció de “Biografies catalanes”. Les “biografies catalanes” eren una Història de Catalunya que la censura no va permetre anomenar així i constaven d’uns dotze volums concebuts per Jaume Vicens i publicats per l’editorial Teide. L’any 1957 publicà en aquesta col·lecció un gran llibre, Els barons de Catalunya.

  El mateix 1957 Santiago Sobrequés va acceptar un repte, una tasca de síntesi molt seriosa, elaborar l’apartat sobre el patriciat urbà del volum II de La historia social y económica de España y América. També va fer un gran esforç de síntesi en redactar la Història de la producció del dret civil català fins a la nova planta, publicada pel Segon Congrés Jurídic Català (1971) (reeditat pel Col·legi Universitari de Girona el 1978 amb un pròleg del professor Font i Rius).

     El 1961 s’edita Els grans comtes de Barcelona, el pròleg del qual és, d’alguna manera, una declaració pública del dolor i la tristesa que li va provocar la mort del seu amic i on explicita com Vicens li va encomanar la redacció amb to convincent, imperatiu i testamentari.

   El 1973 Santiago Sobrequés i el seu fill Jaume publiquen dos grans volums La història de la guerra civil catalana del segle XV, aplec del conjunt de treballs que un i altre havien fet fins aquell moment. Més tard, Jaume Sobrequés s’ocupa amb molta insistència de preparar alguns reculls que apleguen obra diversa del seu pare. L’any 1973, l’editorial Curial va publicar El compromís de Casp i la noblesa catalana, i el 1975 editaria Societat i estructura política de la Girona medieval,  una obra útil i rellevant per a la història de la Girona medieval

   Amb tot, el més sorprenent de la figura de Santiago Sobrequés com a  investigador és que deixa tanta feina feta que encara avui produeix noves publicacions, de fet podem parlar d’obres pòstumes d’una enorme importància. Una, que li feia una il·lusió enorme, jo n’hi havia sentit parlar, va ser un encàrrec que li va fer Ramon d’Abadal: “Vull que el llibre sobre els diplomes carolingis dels comtats de Girona, d’Empúries, de Besalú i de Peralada, el facis tu”. Aquesta obra que deixà molt avançada (documentació d’abans de l’any 1000) l’acabarien el professor Sebastià Riera, Manel Rovira i Ramon Ordeix (Institut d’Estudis Catalans, 2003).

   El llibre Joan Margarit i Pau, la tràgica fi de l’Edat Mitjana a Catalunya, és un llibre d’Història en presentació quasi de novel·la. A principis dels cinquanta s’havia presentat a un concurs de biografies i va restar inèdit fins l’any 2006. El protagonista és el bisbe de Girona i  cardenal molt influent a la cúria romana. El mateix personatge que estudiaria l’anglès Robert Tate, amb qui va mantenir una llarga relació epistolar i sobretot una fecunda amistat.

   Les darreres publicacions les prepara  Jaume Sobrequés. Primer, Història d’una amistat,  un recull de tot l’epistolari que el seu pare i Jaume Vicens Vives van intercanviar de 1929  a 1960. És una font inexhaurible de detalls sobre la vida quotidiana, sobre l’estat de la investigació històrica, la vida política, la vida de la ciutat,  la vida a Catalunya, les relacions d’uns i altres. Aquesta col·lecció de cartes fou publicada per l’editorial Vicens Vives i l’Ajuntament de Girona, l’any 2000. Crec que aquest epistolari podria considerar-se també una obra pòstuma que afegeix crèdit a tot el que va ser la vida de l’investigador  Santiago Sobrequés. I, finalment, encara hi hem d’afegir un text inèdit publicat ara, Catalunya al segle XV, (Barcelona, Ed.Base, 2011), que és una de les aportacions als actes del centenari que ara estem començant a commemorar amb aquesta taula rodona.