Programa de Setmana Santa, Junta de Confraries, Girona, 2021, p. 76-77

Ara ja fa un any que de diverses maneres la pandèmia ha afectat les nostres vides, les nostres rutines, els nostres hàbits. Hem vist restringida la nostra llibertat. S’han alterat els nostres costums. El confinament total d’ara fa un any va ser d’una extrema duresa i d’un fortíssim impacte; era dur però les normes eren clares. Després van venir les mesures parcials i una geografia variada per territoris de confinaments en graus diversos. No hem pogut anar a comprar sempre que hem volgut, no hem pogut sortir a passejar sempre que hem volgut, no hem pogut anar a esmorzar, dinar, berenar o sopar sempre que hem volgut. Ni tan solament hem pogut anar a treballar sempre que hem volgut.

L’impacte és greu i enfilem ja la segona primavera, la segona Setmana Santa parcialment confinats. Hi ha un impacte econòmic indubtable: botigues tancades, negocis arruïnats, regulacions d’ocupació (ERTES i EROS), autònoms endeutats i desesperats, famílies senceres en risc. No només això sinó que ara s’hi afegeix una fatiga social i mental. Hi ha un cansament social assumit en alguns casos pacient i pacíficament i en d’altres amb irritació i amb rebel.lia.

I malgrat tot es dibuixa una geografia dual del confinament: ha afectat més greument els centres urbans i comercials que els polígons industrials i logístics. De fet no s’ha interromput ni la cadena de producció industrial, afeblida això si, ni s’ha interromput la cadena alimentària.

Vull subratllar dues circumstàncies que marquen un fet diferencial amb d’altres pandèmies anteriors. La primera el fet que la societat actual està més informada, més connectada en temps real. L’accessibilitat visual és instantània; estem tancats i alhora connectats amb el món. La segona, ara per ara, en cap moment hi ha hagut desabastiment; la cadena al·limentària ha mantingut les seves prestacions i ens hem escapat dels pànics de l’acaparament i del risc d’escassedat. El coixí social ha funcionat de forma imperfecta però ha parat el cop. Una altra cosa és a quin preu i amb quan de temps per a articular una recuperació efectiva. No sabem ni qui ni com pagarà la factura de la pandèmia i és de témer que paguin com sempre els més febles de manera que uns en surtin enfortits i uns altres molt afeblits.

Ens han recordat que això de les pandèmies i de les crisis alimentàries i demogràfiques no ve de nou. Durant molt de temps el cicle fatídic de les penúries alimentàries, dels problemes de salubritat i de la difusió de la pesta i les altes mortalitats que comportava ha estat un fet establert, reiterat, i els seus efectes en unes societats molt més fràgils i menys preparades a tots els nivells provocava uns daltabaixos de grans proporcions.

Pensar amb el passat ens obliga a reconèixer els que han ensenyat a recollir les dades, les informacions i les contradiccions dels cicles catastròfics passats entre els quals cal destacar la pesta negra de 1348, la pesta de 1650 a 1654, la febre groga de 1821, el còlera de 1833-1835 i de 1853-1856 i la grip espanyola de 1918, com a mínim. Cada un d’aquests episodis ha posat un contrapunt al creixement de la població. Jordi Nadal Oller, recentment traspassat, ens ho ha ensenyat de manera reiterada.

Abans però ens ho havien ensenyat totes les “Topografías médicas” que tractaven de vincular població i salut i establir una correlació entre l’alimentació, la salut, i la mortalitat. En el cas de Girona vull recordar ara aquí Francisco Campderà y Camín que el 1849 va publicar la seva Indagación estadística acerca de la reproducción y mortalidad en la Ciudad de Gerona y en la villa de Lloret de Mar en el siglo último y en los siete primeros años del actual. Campderà té el mèrit d’associar les crisis demogràfiques amb els preus del blat i anticipa així un mètode d’anàlisi que molts anys més tard popularitzaria la història econòmica i demogràfica. Campderà fa una incursió al segle XVII justament per singularitzar la pesta de 1650 a 1654 i assabentar-nos a partir dels registgres parroquials que a Girona que el 1651 comptava 884 focs, van morir com a mínim 599 persones el 1650, 199 el 1651, 196 el 1652 i 285 el 1653. Les dades qualitatives que aporta Campderà per a aquesta pesta (el testimoni del rector de Sant Feliu, per exemple) i l’estudi que va fer fa temps Jordi Nadal ens aproximen a una pugna que té ressonàncies molt contemporànies: els jurats de Girona es resistien a reconèixer el contagi de pesta per mantenir oberta la ciutat i l’activitat econòmica; al final es van haver de rendir a l’evidència i tancar les portes de la ciutat!.

Hem de recordar també l’aportació que va fer a finals del segle XIX Manuel de Chía amb el seu treball Contribución a la epidemiologia històrica de la provincia de Gerona publicat a Girona el 1901 recollint la sèrie publicada al butlletí del Sindicado Médico i al del Col.legi de metges des de 1897 a 1899. Amb les seves dades Ramon Alberch i Narcís Castells reporten 63 episodis entre els segles XV i XVII, sense els que ja coneixem del segle XIV i els que vindrien més endavant fins a l’actualitat, al seu llibre sobre La població de Girona (segles XIV-XX).

Les lliçons del passat, els mètodes de confinament, l’aïllament de les persones contagiades, els sistemes per combatre la pesta i les epidèmies en èpoques d’una farmacologia precària i molt abans de l’arribada de les vacunes ens haurien de permetre entendre millor l’episodi que estem vivint i extreure’n conseqüències per tal de reaccionar adequadament a nivell individual i col.lectiu.

Cal sobretot ser capaços de superar l’estrès psicològic i recuperar la normalitat tranquil.lament.

Mentre deixem que la Quaresma i la Setmana Santa, en el recolliment i sense manifestacions exteriors, ens recordin a l’escala contemporània el sacrifici del Via Crucis. El suplici i el sacrifici de la Creu pren en el segle XXI noves formes i exigeix l’adaptació de tots als nous temps.

Joaquim Nadal i Farreras

Director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural-CERCA/Universitat de Girona.

Podeu llegir l’article original clicant aquí