Diari de Girona

Ha passat poc menys d’una setmana des de la diada de Sant Jordi. Els arbres de l’amor dispersos pels jardins o arrenglerats en alguns carrers mantenen el seu esclat de flors de color de vi. En molt pocs dies els plàtans de la Devesa han despuntat de verdor primerenca. La temperatura és dolça i ja no fa fred als vespres. Hem començat a deixar els abrics i jaquetes engavanyadores. Tot té un aire diferent, més net, més clar. El dia de Sant Jordi ho vaig poder apreciar a primera hora, quan els carrers es despleguen i la ciutat es desperta. Vaig fer una incursió de primera hora a la Rambla després d’esmorzar sota els castanyers de la plaça de Sant Feliu. Es pot dir que gairebé vaig veure parar les parades que amb tot ja estaven a ple rendiment. Sant Jordi, si no plou, és un signe inequívoc de confirmació del canvi de cicle i així ho vaig viure dissabte passat abans d’anar a Barcelona al Palau de Pedralbes a la recepció institucional que oferia el President Maragall.

La nit abans havíem fet el sopar de la Fira. Un sopar per reconèixer i agrair a tots els responsables de la Fundació, els directius de la Fira i dels salons i els principals col•laboradors una trajectòria de més de vint-i-cinc anys. Hi vaig ser poca estona, però prou per adonar-me que la Fira gaudeix de bona salut econòmica i d’ambició programàtica, i que es viu en un moment dolç assenyadament expansiu des d’una consolidació plenament garantida. L’aposta imminent del Palau de Congressos i Auditori posarà en l’entorn del Palau Firal un nucli d’equipaments que situarà Girona amb plena capacitat de competir i abordar el repte de créixer en l’atracció de conferències, convencions i activitats que generen riquesa i aporten animació a la ciutat. Però el sopar va servir, sobretot, per observar la felicitat del president del Comitè Executiu de la Fira i President de la Cambra de Comerç, Antoni Hostench. La felicitat de la tranquil•litat i de la seguretat. Un clar motiu de satisfacció i una justificació més que sobrada del sopar.

El diumenge vaig voler arribar-me a GironaAntic una clara mostra de l’activitat del Palau Firal en una cruïlla arriscada. Es fan moltes descarregades i fires d’antiguitats i la de Girona mai no ha acabat d’arrencar del tot. I malgrat això no sembla que anés malament del tot i és ben segur que en termes generals sobretot dissabte i diumenge es fes negoci. Hi vaig trobar un oli ben interessant de les escales de Sant Martí i el Palau dels Agullana. Després vaig assistir a la segona part del partit de futbol a Montilivi, on em vaig desesperar amb la impotència de l’equip per marcar algun gol i sortir de la zona de descens. He vist baixar i pujar el Girona diverses vegades, però em dol que aquest any les coses no acabin d’aclarir-se prou com per mantenir la categoria. Seria una llàstima.

La nova setmana, en canvi, ens ha portat la notícia trista de la mort. La Paquita del Bons Aires, vital i animosa, que durant anys havia animat amb la seva alegria el bar de la Penya a la cantonada de la Rutlla amb Emili Grahit, i que després va ser l’ànima del local social en els camps esportius de Palau. En Joan, les filles i els néts la trobaran a faltar més que ningú, però amb ells la ciutat compartirà també la tristesa i el dolor d’una pèrdua d’un referent de la vida ciutadana. Passa sovint ara això. I com més grans ens fem més ens passa. La ciutat creix i es mou i canvia. Però a cada cantonada, a cada replec del calendari es modifica i transforma el que dóna vida a la ciutat: la vida mateixa de les persones que se’n van inexorablement sense fer soroll, deixant petjada i empremta en els cors dels amics, però passant injustament desapercebuts als ulls de les grans finestres de la ciutat.

Són sentiments semblants als que he experimentat amb la notícia de la mort d’en Jordi Vicens, primer alcalde democràtic de Rupià després del franquisme, amic de tota la vida del President de la Generalitat i home feliç i inquiet al costat de la Lolita i preocupat pels afers de la comunitat i compromès, des del catalanisme, en la construcció d’una societat progressista i justa. En Jordi va viure moments intensos a Rupià i a fora. Va assistir sovint als actes institucionals de l’Ajuntament de Barcelona, als quals el convidava el seu amic Pasqual Maragall. Ell i la Lolita baixaven feliços a Barcelona i feien festa grossa observant, amb un punt de timidesa i també de mirada entre irònica i ingènua, els grans esdeveniments. Però en Jordi necessitava aquestes escapades per sortir una mica del treball constant a la botiga i a l’Ajuntament. Va remoure la consciència del poble i va participar d’aquella extraordinària aventura fundacional dels ajuntaments democràtics en les primeres legislatures. Tot estava per fer i hi havia molt de camp per córrer que ell va recórrer amb dignitat, sensibilitat i intel•ligència. Però el compromís polític en els municipis petits és dur i intens. Moltes vegades tens i inundat d’injustícies viscudes a flor de pell, a peu de botiga en el frec a frec diari, que és més intens i menys anònim com més petit és el poble. En Jordi Vicens va ser un bon alcalde, un bon amic, un bon ciutadà, un bon català. Els amics trobarem a faltar la seva presència de barba missionera, disposat a construir una nova esperança. Queda el seu testimoni que he recordat ara, conscient que ell enguany ja s’haurà perdut aquest miracle de cada any, quan l’Empordà i el món es desvetllen i deixen enrere la letargia de l’hivern tot esperant, enlluernats de tanta transparència, les pluges que calen i no arriben.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.