El Punt Avui

Sovint, els fils de la memòria s’afluixen i enduts pel frenesí quotidià perdem el sentit de la continuïtat, de la memòria històrica. Amb massa freqüència mirar enrere és considerat un exercici superflu, una pèrdua de temps. I amb tot, refer el teixit de la memòria, trobar les arrels de les coses, establir una relació clara entre les causes i els efectes, recuperar el sentit de la història és essencial per encarar els reptes del present i del futur.

No es tracta de practicar un exercici de contemplació nostàlgica. Impregnats del caràcter efímer de la vida passem per alt moltes coses i desaprofitem el bagatge que ens proporciona la història per teixir un panorama ric i divers de la nostra peripècia col·lectiva.

Aquests pensaments m’han vingut al cap mentre repassava el llibre publicat per l’Associació Cultural Castell de Peralada, Damià Mateu i Bisa. Empresari, promotor i col·leccionista (2014), editat amb motiu de l’exposició que, en els anys 2014 i 2015, ha tractat de recuperar la memòria d’aquesta figura rellevant de les finances, la indústria, la política i la vida social de Catalunya i de Barcelona. En el llibre s’hi inclouen textos d’Inés Padrosa Gorgot, que ha comissariat l’exposició, de Jaume Barrachina, director del Museu, del catedràtic d’Història Econòmica de la Universitat de Barcelona Jordi Nadal i Oller i, finalment, de Miquel Canals Elías-Brusi.

Inés Padrosa estableix l’arbre genealògic, la cronologia, el perfil biogràfic del personatge, els seus escenaris familiars (la casa Comalat a Barcelona, la Miranda a la casa pairal de Llinars i el mas Rifer al Montseny) i empresarials, i explora els materials de l’arxiu personal on s’hi troben dietaris molt detallats, correspondència i matrius de talonaris testimoni de l’activitat econòmica que va desplegar. Nascut a Llinars del Vallès el 10 de febrer de 1864, i traspassat a Barcelona el 7 de desembre de 1935, Damià Mateu es va fer càrrec de l’empresa familiar dedicada al comerç dels ferros, el 1888, amb motiu del traspàs del seu germà Miquel. L’activitat es desplega entre el comerç del ferro, la fabricació d’automòbils a partir de 1904 amb la creació de l’empresa Hispano Suiza, les finances amb la creació del Banc Urquijo, la premsa amb l’entrada al Diario de Barcelona, apartat que tracta en aquest volum  Miquel Canals, i la fabricació d’electricitat a Andorra, a partir de 1930, amb Fuerzas Hidroeléctricas de Andorra, S.A. Funiculars, telefèrics, ponts de Ferro, i les torres de Sant Sebastià i Jaume I, per sempre més associades a l’skyline del port de Barcelona, són algunes de les obres en les quals va intervenir la societat.

Jaume Barrachina ressegueix l’activitat col·leccionista de Damià Mateu, iniciada en els darrers deu anys de la seva vida i orientada a la compra d’antiguitats, joies, ceràmica xinesa i molta pintura, amb ànim d’establir una inversió en obres d’art.

El terreny en el qual Damià Mateu va destacar més va ser en el de la fabricació d’automòbils, camions i motors d’aviació, sota la marca brillant de la Hispano Suiza i l’acompanyament tècnic, igualment brillant, de l’enginyer suís Mark Birkigt. Des de Barcelona, Guadalajara i París, aquesta societat, que tenia en les seves accions un quadre de Ramon Casas, “La dama del visó” de 1904, va establir una marca de referència amb tecnologia pròpia i va competir en el mercat amb les millors marques del món. Jordi Nadal Oller, que prepara un llibre immens sobre l’empresa, explica com arran de la Primera Guerra Mundial, la filial parisenca va fabricar 5.000 motors, la societat va vendre de 35.000 a 40.000 llicències a d’altres fàbriques franceses per a la construcció de motors d’aviació, i es pot concloure que va tenir un paper preponderant en el decantament de la guerra del costat dels aliats.

Amic d’Alfons XIII i de Cambó, Damià Mateu va construir un entramat empresarial que va continuar el seu fill Miquel Mateu i Pla. Esperarem amb delit el llibre de Jordi Nadal per acabar de conèixer les vicissituds d’aquesta empresa pionera en els anys de la postguerra civil i les dificultats singulars que hi va trobar. Vist amb ulls d’avui, la lliçó de la història ens ensenya que hem dilapidat insensatament una part important de la nostra tradició industrial i ens hem convertit en una economia subsidiària i dependent.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.