Diari de Girona

Divendres 1 d’agost, l’alcalde de Sort, Agustí López, m’ha convidat a la celebració de la Festa Major en honor de Sant Feliu. Prenc consciència només d’arribar de la coincidència en el patronatge del mateix màrtir i em sento transportat des de l’església de Sort a la col·legiata de Sant Feliu.

Hem pujat a primera hora des de Barcelona per Ponts i Folquer. Aquest any, el paisatge té encara una intensitat de vida a la qual ja no estàvem acostumats. Les pluges abundants de la primavera han amarat la terra i els camps, i els arbres conserven un punt de frescor viva que deixa enrere la imatge dels estius torrats i secs, d’herbei recremat i de boscos encesos. Tot verdeja més que grogueja, i és un goig resseguir la geometria variable dels conreus i de les poblacions amb una alegria física que havíem perdut durant un temps. L’ambient és net i no hi ha aquella capa polsegosa que ho recobria tot. M’entretinc en la identificació de l’estat de les carreteres, de l’evolució de la senyalització, de les incidències que detecto.

Arribats a Sort, l’ambient festiu domina el poble i els vilatans s’enfilen al pla de l’església per assistir a la missa solemne i cantada que concelebren quatre capellans. L’alcalde m’assabenta que hi ha tot un reguitzell de pobles del Pirineu que tenen per patró Sant Feliu. De memòria em canta apart de Sort, Barruera, Alins,Gerri de la Sal, Àreu… i se’n deixa alguns, em diu.

A la missa assistim al final a l’estrena dels nous Goigs dedicats a Sant Feliu, que a partir d’un text popular arranjat per mossèn Josep Llorens Borràs i amb música d’ell mateix es canten aquest any per primera vegada. En les estrofes d’aquests Goigs s’agermanen Girona i Sort de forma indiscutible:

El botxí fins a Girona

viu encara us ha portat

s’és teixida la corona

i el cel s’obre de bat a bat.

Quan la glòria se us obria,

entoneu l’himne festius:

Siau nostre ajut i guia

patró nostre Sant Feliu

El martiri consumat que dóna peu a la veneració del sant a Girona sobre la seva tomba i la construcció de la gran col·legiata en un entorn martirial que hauria acollit fora muralla els primers nuclis de cristians de Girona. Organitzats a l’empara d’aquest primer patró, és el fonament de l’expansió del culte a Sant Feliu que, com hem vist, s’estén al Pirineu amb profusió, per això

Sort, amb joia, us venera

com el seu excels patró,

i la vostra protecció

de vós, confiat, espera

Oïu la feligresia

que del fons del cor us diu,

Siau nostre ajut i guia,

patró nostre sant Feliu.

De tornada enfilem de coll en coll l’aresta pirinenca i defugim les valls i les planes que s’omplen de cotxes en la gran operació sortida. El coll del Cantó és quasi solitari, passem de llarg de la Seu, ens aturem a dinar a l’estació de la Molina un bon trinxat i enfilem la carretera Gi.400, plena d’obres per preparar l’estació per als campionats del món d’aquest hivern que ve i els de snowboard de 2011. Baixem per Toses, Fornells i Planés, amb una gran activitat sobre la via, amb operaris que instal·len noves travesses i culminen una operació de millora del tren de Ripoll a Puigcerdà, que hauria de permetre superar una etapa d’incúria i abandonament i entrar en una fase de millora i de dignificació de les comunicacions ferroviàries del Pirineu. A Planés han començat finalment les obres de la minivariant, que hauran de deixar lliures de trànsit les cases de l’entorn de l’església. El paisatge segueix d’un verd intens i d’una netedat insòlita per l’època de l’any i ens meravella la variació dels verds que es resisteixen encara a adquirir l’enfosquiment de la maduresa.

Arribat a Girona, el campanar de Sant Feliu i la façana restaurada recentment, autèntica orfebreria en pedra, em transporta de nou a la difusió del martiri patronal i a la profunditat de les tradicions amb arrels mil·lenàries que agermanen un poble i contribueixen a construir una nació.

Al vespre, a tocar de la mitja llegua, fora de lloc, de la placeta de l’Institut Vell, a uns 85 m d’altitud en relació amb el nivell del mar, en una taula parada per a l’ocasió repetim per tretzena vegada consecutiva la tradició semiclandestina del sopar de la colla dels “viejus” en una itinerància pels racons del barri vell redescoberts cada any a l’estiu. Des d’un lloc de privilegi de la taula es retalla entre l’escletxa del carrer de la Força i les nobles parets de la Pia Almoina el poderós campanar de la Catedral que, il·luminat, ens acompanya amb la presència de l’Àngel i que a partir de les dotze i cinc, apagada la il·luminació, sembla com si abaixi la guàrdia i ens deixi en la penombra dels racons de la ciutat per allargar la sobretaula fins a la matinada.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008081500_4_281993__Opinio-girona-sort