Diari de Girona  

El gironí Josep Oliver Alonso desgrana cada any a l’Anuari Econòmic Comarcal de la Caixa de Catalunya l’evolució de l’economia de les comarques catalanes i les seves perspectives de futur.

Aquest Anuari, amb algunes variacions, però amb considerable constància en els darrers anys assenyala el lideratge econòmic de les comarques de Girona: un dels motors de l’economia de Catalunya, s’arriba a dir.

També s’assenyala cada any  amb més claredat que a l’àrea de Tarragona pren força  una altra àrea també motor de l’economia de Catalunya.

I finalment cada any Josep Oliver ens recorda quins són els riscos, quines les vacil·lacions de Girona en aquest panorama. També apunta en alguna aproximació qualitativa per quin camí es poden orientar les solucions.

El dèficit d’infraestructures, l’elecció errònia de les dimensions i característiques d’algunes infraestructures, la manca d’una promoció adequada, la incapacitat per articular una proposta que identifiqui i singularitzi la nostra oferta turística i la despreocupació pel territori i el paisatge esdevenen així els dèficits acumulats i els reptes de futur.

No cal dir que Oliver sap molt bé quin pes té el turisme en l’economia gironina, sap molt i molt bé quins són els valors en què es fonamenta (natura, paisatge i cultura) i sap també, i ens diu, que la diversificació i la intensificació de l’oferta Girona endins obliga a redoblar  l’exigència, el rigor i la vigilància, per evitar estendre i difondre els defectes i els riscos de la nostra oferta més primigènia.

És ben evident que aquesta anàlisi encaixa i es situa al cor del debat reiniciat sobre la qualitat i les possibilitats de la nostra oferta turística.

En aquest horitzó es dibuixen dos models: d’una banda el dels que propugnarien l’anomenat model “Benidorm”, plena ocupació del territori, creixement imparable, la indústria de la construcció com a únic termòmetre del creixement. Aquest model té un complement: l’aspiració mimètica, en relació a Tarragona, d’un parc temàtic com a revulsiu per a desvetllar les potencialitats adormides i en retrocés.

Per altra banda més tímidament s’insinua un model fonamentat en la “balearització” del turisme de la costa gironina. Esponjament i millora qualitativa de l’oferta hotelera, plans de qualitat i excel·lència, reforçament de la professionalitat, preservació i millora de la qualitat ambiental i del paisatge, plans de regeneració i rehabilitació dels valors naturals, definició de nous models culturals i de promoció.

Aquest segon model és l’únic que pot donar viabilitat, competitivitat i continuïtat al pes del turisme en el conjunt de l’economia de les comarques de Girona. Es tracta de donar per fet que hem arribat ja a un punt de saturació i que objectivament les condicions són radicalment diferents de les que s’han produït a la costa tarragonina. A Tarragona el parc temàtic conviu amb la indústria petroquímica, un port, i un desenvolupament immobiliari més fonamentat en l’abundància de platja que en el predomini del paisatge.

La Costa Brava té una gran diversitat, conviu amb comarques d’agricultura intensiva i de regadiu, té una estructura urbana, demogràfica, social i territorial diferent i es recolza en una costa abrupta i canviant des de les roques fosques i pelades de la frontera i el cap de Creus, les ondulacions del Montgrí o la massa vegetal de les Gavarres als penya-segats de les cales entre Sant Feliu i Tossa.

Aquí l’oferta és com un rosari. Rosari de platges i de poblacions, rosari de monuments, rosari de festivals i concerts. Un encadenament raonable i ponderat que s’ha de reforçar. No un parc temàtic, sinó un aprofitament repartit en el territori dels recursos que ens són propis i ens fan tan atractius. Control del creixement, mesura  en les noves promocions, preservació dels valors indiscutibles, recuperació dels valors en risc. La feina s’ha de començar per aquí. Ja no ens serveix només comptar el nombre de visitants. Ara ens importa molt més desgranar en el territori un seguit de propostes de qualitat amb capacitat per atreure en tot moment visitants inquiets i interessats.

És en aquest context que pren sentit la celebració de l’any Dalí. Ara que sabem que Barcelona ha resistit molt bé la crisi gràcies a l’any Gaudí, l’oportunitat de l’any Dalí assenyala un camí. L’any Dalí com una imatge no restrictiva i localista, no circumscrita al triangle dalinià de Figueres, Port Lligat i Púbol. Aquests són els angles del triangle, els fonaments. Però l’oferta ha de desbordar aquest marc. Cada celebració, cada commemoració, cada proposta s’ha d’estendre per totes les comarques de Girona, compartint patrimoni i proposta, exercint una promoció solidària i integradora. Dalí al servei d’una marca de conjunt, Pla desbordant el marc de Palafrugell i oferint-se a tots els escenaris de la seva literatura, el romànic a disposició dels que en tenen i dels que no en tenen. Un discurs construït amb l’ànim de dotar el conjunt de les comarques d’una identitat pròpia i compartida. Les terres de Girona a mig camí de Toscana i Provença. Una marca, un segell, una identitat, un prestigi. Aquest camí exigeix treball i imaginació i una contundent radicalitat a l’hora de contenir els ímpetus expansionistes i especulatius acompanyada d’una generositat pressupostària en els projectes emblemàtics de redreçament de la imatge i de l’oferta: des de S’Agaró a l’aeroport, des de Peralada a Santa Clotilde, des de Cap Roig a Pinya de Rosa, des dels Aiguamolls a les Gavarres, del parc del Cap de Creus a l´estany de Banyoles, dels boscos de Cantallops a la fageda d’en Jordà, de les Medes a la zona volcànica de la Garrotxa, de les estacions d’esquí al turisme rural, del senderisme a les vies verdes.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 189-191)