Avui

Estic francament content d’haver inspirat un full i mig del senyor Anton M. Espadaler. Vull dir que em complau de veure que una columna dóna per a una altra columna.

El meu article, però, es limitava a comentar uns fets, adduir unes opinions de dos senyors (Fèlix de Azua i Ramon Folch), i a expressar la meva pròpia opinió.

Veig, en canvi, que el Sr. Espadaler estranyament irritat per alguna cosa, es despenja amb una bona colla d’afirmacions gratuïtes, no contrastades.

Jo no gosaria, per exemple, jutjar si el senyor Espadaler és un lector complet o un lector a mitges.

Tractaré, doncs, d’enfilar de nou algun argument, no pas per ganes de justificar-me sinó més aviat amb voluntat d’aclariment.

La primera qüestió que voldria ressenyar és la relació entre una estètica dubtosa i l’afirmació patriòtica. Si prediquem tots plegats un país de qualitat, i hi ha qui hi posa molt d’èmfasi, ens cal treballar junts un paisatge exemplar. No pas per prescindir de les vaques. Sinó més aviat per atorgar a les vaques l’aixopluc adequat en l’emplaçament més correcte. Materials sòlids i integració en el paisatge. És el contrari del que passa amb certa freqüència, al camp com a la ciutat. I el més curiós, allò que ens distingeix més com a poble – molt més que la senyera – és que no succeïa el mateix en el passat.

Lamento defraudar el Sr. Espadaler. No tinc el gust llepat per la pedra repicada. Més aviat m’agraden els carreus potents, o els guixos, els estucats, els colors vius, els blauets. M’agrada el camp productiu de la pagesia, molt més que la ruralia buida i desertitzada, llevat dels caps de setmana. M’agrada el nostre paisatge agrari i el nostre paisatge urbà, amb contradiccions i tot.

I no em caldria haver llegit Pla sencer. El meu besavi matern era carboner i venia de Sant Esteve de Llèmena. El meu avi matern va combinar la feina del carbó amb el negoci de la fusta. Per la força de les seves arrels rurals va voler i poder posseir algunes finques rústegues que conreaven masovers llevat de les plantacions de pollancres que feia llaurar directament i que sovint regava ell mateix. A pagès he vist pallers i n’he fet; he vist llaurar i, simultàniament, ho he fet. He seguit d’aprop els treballs del camp. Una sola vegada, però potser ja és més que el senyor Espadaler, he ajudat a néixer un vedell.

Girona potser serà cosmopolita però el món de la pagesia queda al costat, a tocar. Molts gironins tornen a casa, a pagès, cada cap de setmana. Molts pagesos lamenten la degradació del paisatge rural per la irrupció de nous materials generalment de poca qualitat estètica.

La pagesia autèntica no ha de ser a mida ni meva ni del Sr. Espadaler. Pot ser a mida de les pròpies necessitats i a mida del gust per la feina ben feta. Els camps ben llaurats, els marges nets, els horts plens, els fruiters arrenglerats. Tot això compta.

El senyor Espadaler deu saber moltes coses, però quan parla de Girona, de mi i de pagès, no sembla que sàpiga de què va. I escriure sobre el que es desconeix deu ser reconfortant per aquell petit pessigolleig de mala llet, però és tan desagradable com llegir del que no es sap de què va.

D’ací que l’article del senyor Espadaler, a qui no conec, resulti en paraules seves desagradable. Ho és perquè escriu del que no sap de què va.

Finalment, si parlem de Girona estic segur que podrem trobar encerts i desencerts, millores substancials i retrocessos, nous paisatges i vells paisatges; realitzacions positives i negatives, de la iniciativa pública i de la privada. De la societat en el seu conjunt.

Però si parlem de gratacels horrends ens hauríem d’entendre. Si parlem de la vella estructura de formigó d’un gratacels a mig fer puc tranquilitzar el Sr. Espadaler i dir-li que fou mig partit i enderrocat ara fa uns deu anys.

Però si es refereix a l’altre gratacels el problema és un altre. Hi viu gent i val diners. I per enderrocar-lo caldria que el Sr. Espadaler compartís amb mi uns radicalismes expropiatoris que dubto que comparteixi. Si he de jutjar per la forma com escriu més aviat m’inclino a creure que el seu pensament és de sentit contrari.

Si algun dia ens trobem i vol parlar d’Eiximenis o qualsevol altra cosa no dubti a fer-m’ho saber; em trauré la mà de la butxaca i el saludaré amb amistat.