Diari de Girona

La imatge de les ciutats és un tema que sempre ha atret la meva atenció, el meu interès i la meva preocupació. Sempre m’he fet la pregunta de quina imatge s’enduran de nosaltres com a país, com a territori, com a conjunt de pobles i ciutats i, ciutat a ciutat i poble a poble els que ens vinguin a veure. Com som vistos amb ulls de fora. Però aquesta manera d’enfocar el tema pot semblar massa superficial, massa d’aparador, massa feta a la mesura més dels consumidors de ciutats que dels usuaris de ciutats. No cal dir que és molt més important l’opinió dels ciutadans, usuaris, de les ciutats, que l’opinió dels forasters. Passa, però, que l’opinió dels del lloc a vegades es pot veure esbiaixada pel costum, la freqüència, la reiteració o la simple subjectivitat. Els ulls de fora són més independents, ens miren amb altres paràmetres i poden prendre com a referent comparatiu altres ciutats similars. Per aquest motiu sempre he considerat adient saber què pensen de nosaltres, els altres. Naturalment penso en Catalunya i la seva riquíssima geografia de pobles i ciutats, però penso especialment en Girona.

Agafem, doncs, Girona com a exemple. Què es valora de la imatge de la nostra ciutat i què no es valora tant? És una ciutat atractiva? És una ciutat per passejar? És una ciutat còmoda? És una ciutat neta? Com són els edificis públics? Amb quina dignitat aquests edificis acullen la representació i la dignitat institucional que els correspon? Com són les entrades a la ciutat? Com són els rius? Com són els davants o com són els darreres? El reguitzell de preguntes inquietants seria inacabable. Les respostes satisfactòries que n’hi hauria moltes serien afalagadores, les respostes crítiques i negatives podrien ser un bon guió per a continuar millorant.

Proposo tres qüestions per abordar. Tres debats, si es vol a petita escala, com una mena d’exercici. Sobre la neteja, l’arbrat i els edificis.

El debat sobre la neteja a Girona és recurrent. Però feliçment fa ja molts anys que la ciutat s’ha tret del damunt l’estigma de ciutat bruta. Crec que hi ha dos referents clau per a validar aquesta asseveració. Quan Girona era molt bruta, i els d’una certa edat ens en podem recordar perfectament, es veien rates pels carrers del barri vell i pel riu vives o mortes. Segur que encara n’hi ha, com a tot arreu. Però la població de rates es troba sota un control severíssim des que l’Ajuntament va crear la brigada de desratització, i en Pepe Guerrero es va fer càrrec del compromís de fer desaparèixer les rates de la superfície ciutadana. Algú podrà adduir que encara n’ha vist alguna, però si ens hem de remetre a l’estadística és molt evident que aquest és un tema dominat i sota control. Jo fa molts anys que no en veig i això que m’hi fixo, perquè és un tema que m’havia arribat a obsessionar. L’altra evidència seria el riu. Recordo perfectament el dia que amb en Joan Paredes vam decidir que s’havien de fer entrar les retroexcavadores a l’Onyar i fer una operació emblemàtica de neteja i dragatge que transformés de cop la imatge més degradada i més decadent de la ciutat en una imatge d’ordre i sanejament. Un cop el riu net, havia de començar la campanya per garantir que ningú tiraria mai més les bosses de la brossa domèstica al riu directament des de les galeries de l’Onyar. Crec que ens en vam sortir i que el riu ha donat un tomb remarcable i que manté unes aigües que són netes la majoria dels dies de l’any. La retirada periòdica de sediments, dels col•lectors laterals i la recollida d’algues i objectes garanteixen un punt mig de conservació que és satisfactori. Però és evident que és un punt que no es pot deixar i on no es pot baixar la guàrdia. Cal garantir el punt just perquè el riu sigui riu, sense perdre mai de vista que des del Pont de Pedra sobretot estem parlant d’un riu urbà. En realitat la neteja és el punt més sensible i més variable i més alterable del decòrum urbà. D’un dia per altre, la imatge es pot veure alterada. I ens trobem en un moment en que m’agradaria que la satisfacció que he experimentat avui veient el carrer del Llop fins la plaça de la Catedral, net com una patena, sigui la satisfacció permanent dels visitants quan recorrin tota la ciutat.

Pel que fa els arbres crec que ha arribat l’hora d’un segon àlbum de cromos sobre els arbres de la ciutat. L’inventari de l’arbrat urbà seria segurament la millor mostra per prendre la temperatura del canvi a Girona. Parlo d’arbres de carrer i d’arbres de zones verdes, Devesa apart. Girona era fa cinquanta anys una ciutat sense arbres o amb pocs arbres. Ara, Girona torna a ser una ciutat d’arbres. Com mai! això que encara queda pendent un tractament vegetal adequat de les entrades pel sud sobretot des de Vilablareix fins a Mas Xirgu i des de l’Avellaneda fins al carrer Caldes de Montbui. Però avui la botànica és una contribució rellevant al decòrum urbà.

Finalment els edificis. Llegeixo amb satisfacció que l’Ajuntament ha reservat una partida per netejar la façana. Potser seria també el moment de pensar a acabar-la. Però Déu me’n guard d’entrar en aquest tema quan encara s’ha de decidir com es resol la diferència d’alçades entre els diferents edificis municipals. Em conformo pensant que d’aquí poc canviarà la cara de l’Ajuntament i que ara que ja és un gran Ajuntament per dins ho començarà a ser també per fora.
He de dir que tot aquest article me l’ha suggerit el canvi d’imatge de l’antic Govern Civil. L’edifici val pel que val i té la formalització arquitectònica que té, poc atractiva i més aviat anodí, gris i irrellevant. Però ara, com a mínim ,la imatge no és degradant com era fa uns mesos. Ja no hi ha pintades, ja no hi ha incrustacions, ja no hi ha rovell ,ja no hi ha la pedra renegrida. Els pintors han deixat com nous els ferros, els pulidors han deixat com nova la pedra i el nou escut constitucional situa l’edifici en el context actual més que en el record del passat. He volgut saber com acabaran els parterres i el sotsdelegat m’ha dit que seran substituïts per paviment i per una rampa. I he tingut així la satisfacció de saber i de veure que un edifici que fins ara feia pena de mirar s’haurà convertit en una aportació rellevant a la millora del decòrum urbà, tot esperant de trobar seguidors del mateix exemple. Començant per la Telefònica, que podria dedicar una part dels beneficis de la venda de l’edifici de la Gran Via a la millora de la imatge de l’edifici de la plaça de la Diputació i l’avinguda Sant Francesc. I seguir així l’exemple de “sant” Francesc Francisco.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.