Col·laboració en el llibre Quan em llegiu. Poemes de Narcís Comadira triats i comentats per quaranta-set lectors. Barcelona, Edicions 62, 2013, (p. 47-50).

El cau de l’Agrupament Escolta Sant Narcís de Girona era als baixos de casa Carles, una casa que la família de Carles havia cedit al Bisbat de Girona amb la condició de tenir una dedicació preferent al Seminari diocesà. Darrere una gran portalada s’obre encara ara un pati de còdols. A l’esquerra, una escala d’una certa solemnitat portava a les estances nobles de la casa que allotjaven, en els anys cinquanta, les col·leccions del Museu Diocesà. Al fons, a la dreta del pati, una escala secundària portava als pisos accessoris de la casa, on hi vivien persones vinculades amb el bisbat i, en el darrer pis, hi tenien el seu local les Guies de Girona. A peu pla des d’aquesta mateixa porta s’entrava a un local gran i laberíntic, amb una gran sala a l’esquerra, on es feien les reunions de la Secció escolta i diverses habitacions separades per un pati secundari, on les patrulles de la secció hi tenien el seu cau respectiu. A les parets dels caus de la darrera sala, després del pati, hi havia unes pintures d’un jove Comadira que, en aquella època, com un petit Josep Obiols, es dedicava a pintar Sant Jordis a cavall, amb cara jovenívola i esllanguida, o escenes de la Creació amb jardins esponerosos i fruits prohibits.

Justament només de traspassada la gran portalada, a mà esquerra, hi havia unes vitrines promogudes per l’Acció Catòlica i a on, de forma detallada i rigorosa, s’establia la qualificació moral de les pel·lícules que s’exhibien en els cinemes de la ciutat. Aquelles fitxes impreses tenien un punt de morbositat que excitava la nostra curiositat adolescent i mortificava les nostres consciències lligades per una formació i un context massa conservadors. “3R Gravemente peligrosa” era el súmmum de la perversió per als censors catòlics que volien conduir les ànimes pel camí dreturer.

La ciutat vivia molt apilonada en el turó de la nostra acròpolis particular, de forts fonaments romans i d’estructures medievals solidíssimes. En aquesta “Ciutat d’infantesa”, les principals escoles de la ciutat es concentraven, en molt poc espai, al Barri vell.  Els Maristes, de nois,  prop del carrer del Bellmirall, les Escolàpies i el Cor de Maria, de noies, a la plaça de la Catedral, i l’Institut, de nois i noies, al carrer de la Força. Nois i noies uniformats, tret dels alumnes de l’Institut que, en el seu caràcter mixt i públic, tenia algunes connotacions més laiques, malgrat que per Setmana Santa també ens feien exercicis espirituals, anàvem a missa per Sant Tomàs, i teníem un capellà a disposició com a director espiritual, a part d’uns quants capellans en el claustre de professors, alguns també canonges de la Catedral.

Aquest és l’escenari dels “captards lluminosos de campanes”, quan la ciutat s’il·lumina amb la llum de ponent i la pedra, més aviat blavosa de les calcàries de la Catedral, resplendeix amb tons daurats d’una bellesa excepcional. Aquí, al cor del fòrum romà, després gran escalinata barroca, han començat i acabat  totes les processons de l’apogeu del nacionalcatolicisme. Desfilada nocturna de la processó de Setmana Santa i esclat de primavera reprimida en la processó del Corpus, els carrers plens de catifes de flors. En la processó del Corpus coincidien, enmig de l’aparent confusió, els gegants i els capgrossos de la ciutat, els soldats acompanyant la custòdia amb el fusell amb baioneta calada, de cap per avall, el casc penjant darrere el clatell i el ritme marcial al compàs dels himnes, i trepitjant amb les botes “els clavells i la ginesta” fins a embriagar l’olfacte de tothom amb el perfum intens de les flors trepitjades i la cera. Paperets i serpentines, en un esclat de color dedicat a la custòdia i desfermat, en un espectacle ciutadà de connotacions molt diverses. Desfilada i exhibició d’una societat tancada encara en jerarquies i estaments socials que mostraven al conjunt de la ciutat, amb tota ‘parafernàlia’, els atributs, una mica caducs, del seu poder.

El record es refugia en el cau de la memòria i grata en el fons del “cotó fluix”, la magdalena gironina per despertar els sentits a les Fires de cada any, primer a la Gran Via i només més tard, a la Devesa. En una ciutat “voltada de tants plàtans”, bosc de plàtans, i de jardins reclosos de perfums amagats de “roses badoques… i fràgils, alades xeringuilles” que amb prou feines treuen el cap darrere els murs dels jardins amagats de la ciutat reclosa.

És a la Devesa que es congrien en els “xafogosos migdies de piscina” els primers desigs, els primers amors, les primeres corredisses, més enllà de les mirades furtives creuades en el lent ramblejar amunt i avall. Banyades abans de la platja “meibes i vambes dels estius perduts”, pecats d’adolescència confessats, potser d’esma, al dominic mig sord del Sagrat Cor, que no acabava mai d’escoltar del tot.

La pissarra i el guix, el “tint descolorit al cartipàs de les taques de tinta”, aquest power-point dels anys cinquanta en mans del professor i, escadusserament, dels alumnes cridats a sortir a la pissarra amaga la volatilitat inútil dels records i els anys que ja no poden tornar. Formularem equacions diverses i per moltes derivades que hi posem toparem amb l’evidència, viscuda cada dia, i com més va més, “que el quadrat de la suma dels records no pot omplir ni una meitat de vida”.

Amb tot, de grans tornem al refugi del cau, fem créixer els records que cridem amb força i ens aferrem al teorema inútil, perquè ens sembla que per lluny que sigui la ciutat d’infantesa és en els records més vius dels anys més tendres que allarguem la vida.