Presència. Dossier “Trenta anys del 23-F”

La tarda del 23 de febrer de 1981 era a la Facultat de Lletres fent classe. Era l’antic seminari  construït pel bisbe Cartañà, actualment flamant Facultat d’Educació.

Han passat trenta anys i moltes coses. Joves de trenta anys, trenta! ja han nascut després del cop d’Estat.

El relat inicial era molt confús i arribaven notícies disperses.  De seguida vam ser conscients que al Congrés hi teníem, entre  altres, el company Lluís M. de Puig. Modest Prats se’n feia creus i no s’ho acabava de creure. Fa trenta anys les comunicacions no eren tan fluïdes com ara; només la ràdio i de forma mig clandestina va salvar un relat que altrament hauria estat segrestat del tot.

Vaig decidir que el meu lloc era a l’Ajuntament i que ens hi havíem de quedar fins que s’aclarís tot plegat. Era una decisió clara però també contradictòria perquè si el cop d’Estat hagués prosperat allà hi haurien trobat mig consistori. Al despatx de l’alcaldia vam organitzar una mena de Permanent que es va anar ampliant amb regidors de tots els partits, com el malaguanyat Ricard Dalmau, la veu de l’experiència d’altres èpoques convulses. Quan vam veure que anava per llarg, que a València circulaven els tancs pels carrers i que Milans del Bosch havia fins i tot anunciat la dissolució dels ajuntaments vam témer el pitjor. Així i tot, vam decidir que esperaríem, vetllaríem la democràcia i atendríem fins on poguéssim el conjunt de la ciutadania inquieta.

Les notícies sobre Girona eren escasses i la trucada al general Ricardo Oltra, aleshores governador militar de Girona, no ens va aclarir res de res. De forma circumspecta em va dir que no passava res i que ja em tindria al corrent; sembla que a la sala de banderes i d’oficials de les casernes d’Emili Grahit hi havia celebracions, però ningú no ho va confirmar.

Vam decidir sopar al mateix despatx i vam encarregar algunes coses al Capritxo. Des de l’alcaldia vaig rebre trucades i vaig fer trucades. Una del treballador de correus i destacat sindicalista, Xavier Lao, que es posava a disposició de l’Ajuntament i em demanava instruccions per “armar el poble”. Li vaig preguntar d’on creia que podíem treure les armes i em va dir que de les “armeries” de la ciutat. Li vaig dir que era millor quedar-se a casa i confiar en la fortalesa de la democràcia.

Després vaig trucar a un company de curs vinculat a Fuerza Nueva, Jaime  Serrano de Quintana, advocat gironí, molt i molt de dretes, però molt gironí i molt simpàtic. “Jaime, cómo ves las cosas?”  “Tranquilo Joaquim, en Girona no correrá la sangre!” Comentada la trucada amb els companys vam riure per no plorar i no crec que això ens tranquil·litzés. Vaig fer una altra trucada, aquest cop a Narcís Serra, alcalde de Barcelona. La mateixa desinformació, i un apunt: “He parlat amb el capità general que m’ha dit que si van maldades  em posarà un cotxe per passar la frontera”. Li vaig contestar que si era el cas que em passés a recollir! També vaig parlar amb en Josep Coderch, ja traspassat, aleshores governador civil de Barcelona, tampoc gaire informat.

Després la música militar a les emissores, la manca de programació a la televisió, la sensació d’un gran desconcert i d’un gran desert. Tota la pel·lícula de l’exili que havia estudiat dels republicans. Tot desfilava davant nostre amb profunda preocupació. Un sentiment de gran tristesa i d’impotència. Finalment, l’aparició del Rei a la televisió amb uniforme militar i un discurs sever i seriós anunciant l’avortament de l’intent colpista.

Relaxats i feliços, de matinada, vam tornar cap a casa i vam desmuntar el campament.

Pocs dies després una gran manifestació va concloure davant l’Ajuntament en un acte cívic de compromís de la ciutadania amb les institucions de la nova democràcia. Al final, des del balcó, unes paraules i uns crits. A favor de les llibertats, de la democràcia, de Catalunya, de l’autogovern. També a favor d’Espanya. No em va sortir altra cosa que un “Visca l’Estat espanyol”, que encara ara em sona massa impostat!

La realitat duríssima d’aquell segrest en tota la regla de tots els representants de la democràcia al Congrés dels Diputats és un episodi tristíssim que hauria de formar part de la memòria històrica i de la pedagogia política per deixar clar que els avenços de la democràcia són irreversibles.

Passats trenta anys, i en plena crisi, les coses són infinitament millors que no eren aquell fatídic 23 de febrer de 1981.

Si voleu veure tot el dossier cliqueu aquí.