El Punt Avui

Dimecres passat, 12 de febrer, era Santa Eulàlia patrona de Barcelona.

A la nau gòtica del monestir de Pedralbes ressonaven els goigs de Santa Eulàlia i el Virolai en la visita que cada any fa l’Ajuntament de Barcelona a la comunitat de monges clarisses. La llum matisada pels vitralls gòtics inspirava serenitat.

L’alcaldessa de Barcelona en el seu parlament al refetor, després de reiterar el compromís, material i espiritual, de l’ajuntament i de la ciutat amb la comunitat i amb el monestir, va tenir uns mots de reconeixement per Diana Garrigosa, dona valenta i compromesa.

Mentre al tanatori de Sant Gervasi, atapeït, s’hi anava concentrant tota la nomenclatura política de la democràcia, amics i adversaris declarats del present i del passat recent, units en un darrer homenatge. Destacava però la presència dels amics de sempre, de tota la vida, dels que havien compartit trobades a Rupià, dels que havien compartit somnis durant dècades. Els fills, les filles i el fill, i l’Ernest, abraçaven els amics amb tendra emoció. En el pensament, Diana Garrigosa i Pasqual Maragall.

És dolorós veure i viure aquest darrer homenatge massiu suscitat per una mort sobtada, inesperada, contra tot el sentit aparent de la lògica.

He reviscut aquests dies i ho porto aquí com un homenatge de vida les llàgrimes d’esgarrifança i satisfacció de la Diana quan amb una colla d’alcaldes amics arribàvem a la plaça Prim a sopar als Pescadors la nit de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona/92. La plaça era plena de gent entaulada i moguts per un ressort espontani es van posar tots drets i van aplaudir una estona llarga en un instant d’emoció electritzant. Aquella nit desfeia hores i dies i mesos i anys de patiment i incomprensions. Va ser per la Diana i en Pasqual com un glop de felicitat.