Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio”

Comença la setmana i el PSC ha de fixar rumb i la seva carta de navegació… Tenen l’horitzó definit, cap a on volen anar?

El tenim molt definit. Nosaltres en el terreny parlamentari hem explicat en el debat d’investidura què volíem fer, ho hem explicat obertament, ho sap tothom. Qui ho ha volgut entendre, ho ha entès. Serem una oposició radical, implacable, dura, en allò que calgui. Si la gent, si hi ha arguments, si hi ha diferència programàtica, si hi ha errors greus del Govern, ho entendrà perfectament. Nosaltres serem l’alternativa on volem demostrar que tenim alternativa de Govern, que volem tornar a governar Catalunya, que un dels objectius principals del PSC és governar Catalunya, per aprofundiment a l’autogovern. En alguns temes ens hi entendrem perquè la gent no acabaria de captar que hi hagués la confrontació radical, que la crispació per la crispació no porta enlloc.

No li hem sentit fer cap valoració sobre les declaracions de Recoder de la setmana passada: va dir que a la Generalitat li tocarien 960 milions d’euros més en els últims pressuposts espanyols. I no va descartar acudir per exemple al TC si no es compleix la disposició addicional tercera de l’Estatut quant a infraestructures. Servirà per augmentar l’activitat econòmica…

Dues coses.

Per què no els va demanar vostè aquests milions?

Perquè no existeixen. Perquè no és veritat. Al senyor Recoder jo li he de donar el temps que necessita. Jo no li he de desmentir, perquè la veritat el desmentirà a ell mateix. Jo no he de sortir a dir “ei, estàs equivocat”. Jo més aviat vull ajudar a què el senyor Recoder faci les coses bé. Primera qüestió. La disposició addicional tercera si en algun lloc no és recorrible és al TC.

Si no es pot complir, que no es compleixi, això és una Llei?

La Llei es complirà taxativament.

S’està complint.

I els diners que ens falten?

Li hem deixat tan endreçat que abans de final d’any s’han cobrat els 350 milions de la liquidació de l’any 2007. Dins d’aquest any que ve, el Govern actual de Catalunya podrà cobrar el que correspongui de la disposició addicional tercera, de la liquidació de l’any 2008. En els pressupostos de 2010 s’ha complert taxativament allò que se’ns devia per la disposició addicional tercera, i en els pressupostos de 2011, tot allò que no es compleixi va a la liquidació. Finalment, aquest és un mecanisme que va pactar el conseller Castells amb Solbes, que és bastant clar, i que és: del total de les inversions que faci l’Estat a Espanya, el 18’8% correspon a Catalunya.

I d’aquí li sortien aquests milions…

Que no és veritat! Que aquests 960 milions no se sap d’on els ha tret. Simplement, en els pressupostos generals de l’Estat de l’any 2011, hi ha una quantitat bastant important d’inversions, retallada respecte anys anteriors pel conjunt d’Espanya i també per Catalunya, que ja s’acosta a un 15, un 16%, i per arribar al 18’8%, hi ha una partida a la secció 32 que ha de ser objecte de conveni, com cada any. Quan tinguin negociat el conveni, si falta alguna cosa, i si així i tot no es compleix el 18’8%, hi ha una clàusula de garantia, una vàlvula de seguretat, que és que cada dos anys es fa la liquidació cash, Madrid ha de pagar. Ara, que ningú no es porti a engany:

1. Si l’Estat, per complir la disposició addicional tercera de l’Estatut, un any, volgués demostrar-nos quin és el sentit real d’aquesta disposició i posés exactament el 18’8% d’inversions seves a Catalunya, el saldo per Catalunya seria zero en termes de transferència de diners a la Generalitat de Catalunya. I estaria complint.

2. Pot ser una altra cosa: em gasto el 15% i d’aquí tres anys ja t’ho pagaré amb la liquidació. Això té una avantatge, que és que amb la liquidació, sí que els diners que es transfereixen són nets i és la Generalitat la que pot decidir en la que se’ls gasta. De 150 milions que s’han cobrat abans de finals d’any, tots han anat a pagar, a finançar, a fer possible la línia 9 del metro.

Colell deia que havia diners a la caixa per dos mesos només. Què s’ha fet malament?

Jo quan vaig entrar a ser alcalde de Girona havia diners a la caixa per pagar les factures de tres anys abans. A la caixa de les administracions sempre hi ha un marge molt reduït, que s’actualitza amb els ingressos. Quan vingui la campanya de la renda, llavors hi haurà diners per quatre mesos. Quan vinguin les transferències hi haurà diners per tres mesos més. I al llarg de l’any, ho explicava el conseller Castells un dia, el dia 1 a la caixa no hi ha ni cinc. Comences de zero l’any. Després entren els diners. Mas-Colell ha dit una altra cosa, molt clara, i que també ho ha dit el conseller Castells vàries vegades, que és que per funcionar durant l’any, i tenir marges de tresoreria des de sempre els governs han acudit als mercats a buscar diners en els fons d’inversió de caràcter internacional. Ara això és molt més difícil, i com que és molt més difícil, s’ha hagut d’acudir a l’emissió de bons, que va generar tanta polèmica, i ha resultat que la Comunitat Valenciana ha hagut de fer una cosa molt similar, amb un resultat una mica més justet que el nostre.

Per això és tan important conèixer els trets identitaris del PSC, per saber quin és el discurs econòmic que abandera… Montilla anirà a Sant Benet dimecres?

Sí, vindrà a dinar. Al matí farem la reunió del grup parlamentari…

No parlarà.

Sí que parlarà, és clar que parlarà. Farem una cosa molt elemental, que és distribuir i organitzar el grup en termes de treball parlamentari. No és cap gran novetat. Simplement necessites la calma. Saber quin serà el portaveu de cada tema, repartir funcions, repartir comissions, decidir qui serà president o vicepresidenta, o secretari per part del nostre partit , a les comissions, i poca cosa més. Després hi haurà estratègia per definir com orientem l’acció del grup parlamentari i en quina línia: oposició dura, alternativa de govern, mà estesa en alguns temes de país, i finalment el president Montilla vindrà i havent dinat hi haurà una xerrada àmplia amb el president Montilla dels temes que afecten a la vida interna del partit.

Vostè voldria ser líder del partit a partir del Congrés?

Jo voler no vull res. Tinc 62 anys. Estic en una fase avançada de la meva vida, porto 32 anys de vida política, per tant voler, voler, no vull res, però estic disposat a tot. Què vol dir això? Vol dir que de la mateixa manera que he acceptat encarregar-me del grup parlamentari, jo estic disposat a tot, sobretot disposat a arrimar l’hombro. Disposat a aconseguir, que quedi clar, que el PSC és un partit profundament catalanista, que és un partit d’alternativa de govern, progressista, d’esquerres. I que té una presencia en el teixit social de Catalunya molt àmplia.

Alguns veuen el catalanisme en el grup parlamentari propi. Quina és la seva opinió personal, vol grup parlamentari propi o no?

Jo vull que els mecanismes que existeixen per regular la relació entre el PSC i el PSOE funcionin també en l’àmbit del grup parlamentari, que la nostra presència en el grup parlamentari socialista a les Corts generals permeti sempre que calgui que el PSC tingui veu pròpia. Això de facto s’ha produït, però no s’ha sabut explicar.

Alguna vegada han votat diferent?

Alguna vegada s’ha dit que o s’arreglava una cosa o es votava diferent, i això naturalment no s’explica, però amb això n’hi ha prou.

Sempre s’ha votat com vostès volien?

Jo crec que sempre s’ha votat com nosaltres volíem, però fa poc temps en Miquel Iceta havia dit que havia estat un error el tema de l’Estatut i la sentència del TC, haver votat diferent aquí i a Madrid. En qualsevol cas, aquest no és el termòmetre per mesurar el catalanisme del PSC.

Alguna gent busca aquesta sortida aquí. Saber on són vostès.

Al final…

Han perdut no sé quants vots.

Sí, i uns quants vots respecte les anteriors… En les eleccions autonòmiques hem fet alts i baixos.

Van treure els millors amb Pasqual Maragall com a candidat l’any 99. Vostè ha rebut el llibre de Joan Ferran que surt demà?

No l’he rebut. No he llegit res. Sí he rebut el llibre del president del nostre partit, Isidre Molas, on explica els seus anys sotmesos a presó i on explica coses interessants, amb menys polèmica que Joan Ferran.

Sobre el llibre de Joan Ferran, hi ha algun apartat que li dedica als resultats del PSC, quan parla que no volien ni ERC ni ICV reeditar el tripartit amb Maragall al capdavant.

Això jo no ho crec, o tal com jo ho he viscut, no era ben bé així.

Com va ser?

No ho sé. Això els qui ho saben són els que ho van negociar de manera directa, que són José Montilla, Carod- Rovira, Joan Puigcercós sobretot…

Si vostè diu que no era així, vol dir que sap com va ser.

No, el que jo sé és que les coses no funcionen així: “ei, no hi haurà tripartit, no hi haurà pacte de coalició, si el candidat continua sent Pasqual Maragall”.

La frase de Joan Ferran al llibre és: “N’estic fart. Algun dia algú ho haurà de dir que ni ERC ni ICV volien tornar a pactar si Maragall es presentava a candidat”.

Això ho hauria de dir en tot cas ERC o ICV. I a més a més treure això aquí, en el llibre, perquè és un llibre històric, de 4 anys, té tot el sentit del món, però ara, que nosaltres en parlem aquí, és una boronia. Pasqual Maragall va quedar descartat com a candidat per altres raons que més aviat posen la pell de gallina. Per tant, ara, sabent tot el que ha passat, com a argument…

En aquell  moment, quan Maragall estava al capdavant del PSC, semblava que el tarannà més independent, amb Ciutadans pel Canvi…

Lamentablement, el que Pasqual Maragall va fer entre 1999 i 2003, que és assentar la base social del socialisme català, aconseguir sinèrgies de molts sectors de la societat catalana, i crear una il·lusió i una expectativa de canvi, ara això Pasqual Maragall ja no ho pot fer, per raons òbvies.

Però vostès  no han sabut seguir l’estela…

Per tant, a Pasqual Maragall, deixem-lo tranquil, crec.

Però el seu llegat polític…

El seu llegat polític és una part del llegat polític del PSC que recull aquesta transversalitat que Pasqual Maragall l’any 99 va saber interpretar, poble a poble i ciutat a ciutat, d’una forma sistemàtica des de fa 32 anys. Girona, Barcelona, Tarragona, Lleida, L’Hospitalet, Cornellà, Figueres, Salt… A molts llocs, en moments diversos. La transversalitat del PSC és anar a buscar en la societat catalana la voluntat del catalanisme progressista i d’esquerres que no se sent còmode a CiU. Per tant, ara el nostre projecte és el que més s’assembla a la realitat social de Catalunya. En aquests moments, s’assembla menys perquè només hem tingut 560.000 vots. Es pot tornar a semblar molt? És clar que es pot semblar molt. Sempre que recollim totes aquestes voluntats àmplies, que se sentin còmodes en el PSC.

Per això li demanava jo que quan la senyora Tura, Geli, Castells, i parlen del grup parlamentari propi és molt important… I Ferran titlla Castells de deslleial per introduir el grup parlamentari propi al debat. Hi ha diferents veus i diferents sectors en el seu partit.

Jo crec que no hi ha diferents sectors. Hi ha veus individuals diverses, la de Joan Ferran seria una molt radical, i molt estripada, a vegades, en la seva forma d’expressar-se, i és la seva manera de ser. Jo, que el conec bé, que fins i tot ha estat alumne meu, però les altres veus… que en situen, com a mi, al sector catalanista, si és un sector quanta gent hi ha al darrere? Anem a buscar la forma de què el PSC agrupi voluntats, no que busqui diferències, sinó que sumi. I la forma de sumar és pensar en les coses en què podem avançar junts amb una certa tranquil·litat. Reforçar el caràcter de veu pròpia del socialisme català a Madrid és imprescindible. Ara, el nom no fa la cosa, i a vegades no cal plantejar aquestes coses en termes de dir grup sí, grup no.

Després de la sentència de l’Estatut, hi ha un marge per aquesta sensibilitat?

Jo crec que aquest marge és el que hem de treballar, i  s’ha de treballar políticament.

Quan sent el PSOE dient que és normal que el govern de CiU critiqui les finances de la Generalitat del Govern anterior, vostès s’hi troben còmodes?

Jo m’he trobat incòmode en algunes manifestacions de companys del PSOE moltes vegades en la meva vida. No ara,  a l’any 80. Alfonso Guerra, per exemple, en un tema concret, en una època en què es parlava dels governadors civils, una cosa que ja ni se’n parla. Faig prehistòria per deixar clar que discrepàncies amb companys del PSOE, que de vegades opinen sobre la política catalana o sobre opinions dels socialistes catalans amb poc fonament, hi ha motius per no sentir-se còmodes moltes vegades. Ara bé, això és motiu suficient per considerar que hi ha un abisme entre el socialisme espanyol i el socialisme català i que cal una frontera que ens permeti blindar-nos en la política catalana? No, perquè la prova és que tothom que juga al doble nivell: política catalana i política espanyola. Els diaris van plens d’un suposat paper estelar de Josep Antoni Duran i Lleida en la política espanyola. És la política estelar de qui es mou pels passadissos amb una certa habilitat però que està per demostrar que això sigui rendible en termes d’aprofundiment de l’autogovern de Catalunya. Exactament igual com el que puguin aconseguir els 25 diputats del PSC. Per tant, jo crec que aquí la gent hauria de calibrar més a fons… d’acord que de vegades la política són gestos, però hi ha gestos que si són innecessaris no cal fer-los.

Què ha de liderar el PSC per reunir voluntats, per aquesta gent que té clar que vol un grup parlamentari propi i que se senti còmoda?

Li diré d’una fórmula molt simple. En el PSC no hi sobra ningú i hi falta molta gent que hem perdut pel camí.

Qui lidera això?

El PSC l’ha de liderar un grup de persones que sigui capaç d’integrar totes aquestes voluntats o sensibilitats o sectors, i fer que el PSC sigui allò que és en unes eleccions municipals, o en unes eleccions legislatives, un referent ideològic, polític i pragmàtic pel que fa a la vida política a Catalunya.

Això es pot fer des de la inconcreció?

Això es pot fer sobretot des de la concreció, al revés, des de començar a concretar.

Quan començaran a concretar, al Congrés?

Nosaltres concretem cada dia.

Sobre el grup propi?

Vindrà quan vindrà. Nosaltres concretarem, per exemple, sobre el debat del dia 19 en el Parlament de Catalunya, no abans. I cada cosa té el seu moment. Ara els que han de concretar són els que governen, han de prendre decisions molt clares.

Per exemple, per on retallar? Vostè diu que això dels alts càrrecs és la xocolata del lloro, i que en Sanitat tampoc… però no m’ha concretat.

Això de la Sanitat ho ha dit vostè.

Són declaracions publiques seves, escolti. Amb el model sanitari no retallem segons quines coses.

El model sanitari és exactament igual com totes les prestacions de l’Estat del Benestar. Una cosa és com es finança tot això, com es financia el transport públic, l’educació… Ara a qui els hi toca és als que estan governant ara. De moment, portem molt pocs dies, però no saben ni concretar com adaptaran la mesura dels 80 km/h. Sembla ser que el president ha convidat a no ser qui perquè prengui decisions, però de moment no ha concretat. I això sí és fàcil de concretar. Però de moment no han concretat. No els estic estimulant a què concretin, simplement ara toca que concretin.

Per què creu que no han tret els 80 km/h d’un dia per l’altre?

Probablement perquè han entès que hi ha alguna qüestió que ens vincula amb la Unió Europea, pel que fa als compromisos de reducció de l’emissió de gasos a l’àrea metropolitana de Barcelona que obliga a pensar-hi dues vegades. No perquè sigui una relació directa de causa-efecte, sinó perquè s’ha de buscar altres maneres d’estalviar aquestes emissions i justificar allò que és justificable: que és que la velocitat variable en hores determinades a l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona no afegeix major contaminació a la que ja estem vivint i patint.

Si el nou líder del PSC no és diputat, vostè seria el cap de l’oposició durant tota la legislatura?

Jo crec que és així. Si el primer secretari o primer Secretari i candidat, si han de coincidir, és diputat, jo naturalment faré un pas enrere i diré: ara tu. Si no és diputat, jo crec que el mandat que jo tinc és per tots quatre anys, a l’espera de qui sigui candidat i primer secretari assumeixi la direcció i conducció de la primera campanya. Però en qualsevol cas, tenim uns mesos per davant, molta feina per fer, molta feina interna d’organització i feina al carrer per guanyar credibilitat al nostre projecte.

Creu que serà diputat o no serà diputat el nou líder?

No ho sé, això sí que no ho sé.

Si voleu escolar-la cliqueu aquí