Diari de Girona

Abans-d’ahir es va presentar, a l’auditori Josep Irla, el DVD Fita, art integrat (1957-2010), que presenta un recorregut visual, musical i literari per l’obra de Domènec Fita ordenada en dos grans apartats: l’art integrat religiós d’una banda, i l’art integrat civil, públic i privat de l’altra. Han tingut cura d’aquesta edició Pep Radresa, com a gerent de la Fundació; Narcís-Jordi Aragó, que ha escrit el guió narrat per la veu en off de Josep M. Masferrer, i amb música composta per Andreu Vilar-Juanola. No podem pas dir que sigui una integral de l’obra de Fita, que és enorme i que ha anat essent catalogada i inventariada amb cura i dedicació per la Fundació, i editada quan les circumstàncies ho han permès. El fons de la Fundació, l’obra en mans de l’artista, l’obra que forma part dels seus quaderns i l’obra feta i instal·lada, fruit d’encàrrecs conforma un univers inabastable i divers.

Ara, en canvi, es tracta de presentar un destil·lat triat, un recorregut visual ambiciós acompanyat suaument i discreta per una veu que ajuda, estimula, interpreta, subratlla, amanyaga l’obra que se’ns presenta. La veu en off es retira prudentment sovint en llargs parèntesis, en els quals domina la música i la imatge. Quan ens sembla que ens podem perdre torna la veu, que insinua més que diu el context necessari per guiar-nos de forma plaent pel goig de les imatges que veiem.

Domènec Fita és un dels testimonis que presenta el documental Amagats sota terra, que es va presentar fa uns dies al Teatre Municipal de Girona, i que han realitzat Jaume Prat i Jordi Pericot pel que fa els continguts, i Quim Paredes per la realització de les imatges. I en aquest documental, Fita explica com, en el trànsit entre la Guerra Civil i la postguerra, ell es va trobar passant de pintar i destacar les imatges dels milicians amb els punys enlaire a representar tota mena d’imatges religioses que recuperaven protagonisme en la nova època. En realitat, el testimoni de Fita, fent memòria dels bombardejos de Girona dels anys 1938 i primers dies de 1939, és l’expressió més directa del drama que va posar en contradicció els més íntims sentiments de la religiositat i el compromís cívic amb el país i les llibertats. En realitat, les perversions i tergiversacions d’un i altre van cristal·litzar en algun dels excessos més execrables que va propiciar la Guerra Civil, posant en entredit el sentit més profund de la religió i desvirtuant, per descrèdit, el sentit més profund de l’autogovern i potser també de la revolució.

El recorregut per l’art religiós comença amb una apel·lació a la paraula simbolitzada en els quatre evangelis per transitar, després, pel naixement, vida, mort i testimoni de Jesús. Amb formes suaus o formes abruptes, segons els materials i les eines, treballant el ferro, l’acer, el marbre, l’alabastre amb el cisell, la serra mecànica, el burí, el martell o l’escarpa, o mostrant totes les textures i tons dels colors de la paleta per acostar-nos a les imatges més dolces de la Concepció i el naixement. La duresa i el sofriment regenerador en les imatges dels Via Crucis, o dels passos de setmana santa, i el sofriment adormit i jacent, demacrat però descansant, del Crist d’alabastre de la catedral, acompanyant els alabastres nobilíssims del cap d’Estopes i de la comtessa Ermessenda. Desfilen davant nostre els àngels com a abstracció darrera, els sants com a testimoni de fe i, finalment, els personatges del bisbe de Vic, l’abat Oliba, de Sant Benet o el pare Claret. Sempre buscant un nou llenguatge, materials nous, amb la idea d’“oxigenar l’art religiós”, de treure’l de les convencions, d’ajustar-lo al missatge evangèlic. Fita ens mostra “la voluntat de ser nou i diferent cada dia” a través d’una obra “perpètuament recomençada” disposat a afrontar la fe d’ahir i les incògnites d’avui.

A l’obra civil, Fita s’endinsa en els fonaments de la història i del país, en els vincles de la terra i la llengua, en el testimoni i la memòria de les civilitzacions i de les cruïlles que es remarquen a les seves columnes, memorials, fars, llums, fanals simbòlics lligats a una identitat local o nacional. Sempre mostrant “el batec de la vida col·lectiva, l’empremta dels vius i la memòria dels morts”. Del sentit col·lectiu i comunitari de les intervencions en els espais públics a la resposta als requeriments i als usos dels clients privats en escales, reixes, tanques, esgrafiats, frescos que responen a una vinculació simbòlica i suggestiva entre l’art i la funció, com en els establiments de banys o d’activitats esportives. Fita és així, d’una banda un artista de “plaça i de carrer” i, de l’altra, un artista que en la intimitat de les cases respon al criteri més intimista de la llar. Fita ens obre casa seva i ens mostra amb plenitud el que és el seu món, la seva vida, “La casa és el seu refugi, el taller és el seu oasi”. Aquí Fita s’esplaia amb plenitud; al jardí, a la piscina, als armaris, a les llindes, a les baranes. La casa és un compendi de la vida i del compromís de l’artista.

Fita quan surt de casa es compromet, s’implica, fa un discurs que lliga amb els temps que vivim, els valors que volem, els símbols que necessitem. Fita ens proporciona  “un art útil. Un art que vol canviar i que vol servir”.

La geografia de l’obra que ens mostra el document, molt gironina i molt catalana, ens aporta els referents per a una lectura diferent dels escenaris que ens són familiars i que hem integrat, potser trivialitzant-los que és una bona manera de dir que els hem socialitzat; tant és que sigui la columna de la història de Girona, com una creu de terme en una cruïlla de camins amb Girona a l’horitzó.

Fita art integrat és, en ell mateix, una obra d’art, un gaudi per als sentits, un testimoni viu d’una obra en construcció. Des de fa dècades i per molts anys.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.