L’Antena de la CatDem butlletí electrònic

Tants anys en política, i quan semblava que feia un pas al costat, torna a l’actualitat per la seva presidència del Pacte pel Dret a Decidir a Girona. S’esperava aquest rebombori? 
Sabia que n’hi hauria, però d’altra banda sabia que en els termes amb què ho havia parlat amb l’ajuntament de Girona i amb l’alcalde, no se m’estava demanant res que jo no pogués fer, sense renunciar a la meva condició ideològica i política de socialista. Per tant, en base al meu catalanisme però sense renunciar a la meva ideologia i a la meva militància, quedava clar que em manifestava explícitament a favor del dret a decidir, que és el dret del poble de Catalunya a tenir una consulta per a decidir el seu futur. 

Així de clar..
I així de simple i de normal, tot i que hagi pogut ser interpretat per alguns com un salt en el buit en benefici de no se sap què. Per sort, a diferència de molts d’altres, jo vaig arribar a la política amb una feina consolidada com a professor d’Història, amb una plaça guanyada per oposició, i en acabar la meva trajectòria pública com a representant electe, puc tornar a la meva feina anterior sense major problema. Aquest és un dret tan elemental que a vegades hi ha gent que no ho l’entén, i que pensa que la gent fa coses per interessos; en el meu cas és absolutament desinteressat.
Ja fa uns mesos d’això, i de la reacció del seu partit. Després dels darrers esdeveniments que ha viscut el PSC, creu que s’entén millor la seva decisió d’acceptar la proposta?
Hi ha gent que ho pot entendre més, i faig l’esforç perquè s’entengui, primer, el que he fet, perquè ho he fet, i a més, reivindico el dret de no renunciar a la meva militància política perquè no vull de cap de les maneres que una determinada manera d’entendre el PSC s’apropiï d’una idea que és més àmplia i de tothom.
Què li sembla la pregunta de la consulta?
És una doble pregunta que resol el problema de bloqueig que hi havia i dóna sortida a moltes sensibilitats.
En una piulada a twitter, l’endemà de l’anunci de la data i la pregunta, afirmava que calia tenir respostes a dos possibles escenaris: el de l’endemà de la consulta o després del bloqueig de la mateixa. Quines són per a vostè aquestes respostes?
Jo simplement plantejo que hem d’insistir en el dret a votar (Volem votar, let us vote) però que cal una visió realista i contemplar la perspectiva d’un tancament total de les institucions de l’Estat. Des del meu punt de vista la sortida no és ni unes eleccions plebiscitàries ni una declaració unilateral d’independència. Però no està a les meves mans ni proposar, ni tampoc decidir.
No veu clares unes plebiscitàries… Aposta per esgotar el diàleg amb l’Estat espanyol per evitar aquesta situació final? O creu que les vies d’un possible consens estan esgotades?
Quan el president Mas diu: vull proposar al poble de Catalunya una consulta acordada i legal, està dient que cal extremar totes les possibilitats de diàleg, i sobretot crec que està dient que des de la radicalitat democràtica amb què estem defensant el dret a decidir volem carregar-nos de raó perquè, si hi ha el cop de porta, no ho sigui del catalanisme polític respecte el govern que hauria d’autoritzar la consulta, sinó del govern que hauria d’autoritzar la consulta respecte el catalanisme polític. I carregar-nos de raons per a fer-la, i en el cas que no es pugui fer, analitzar les alternatives; una de les quals seria les eleccions plebiscitàries.
I què li sembla arribar a aquest punt?
Aquest extrem no el veig clar perquè desvirtuarien les eleccions al Parlament de Catalunya a les quals votem altres coses. Si votem una definició de l’arc parlamentari en funció de programes electorals, d’acord que hi hauria un punt que uniria determinades candidatures per donar-hi un caràcter plebiscitari però també és veritat que potser això distorsionaria la voluntat de la gent de distingir entre dreta, centre, esquerra, socialdemocràcia , etc,. Per tant, jo entenc que les eleccions plebiscitàries haurien de ser l’últimíssim recurs i hauríem d’intentar de no arribar-hi.
Vostè va afirmar que hagués volgut que el PSC hagués fet una aposta decidida pel dret a decidir. La compareixença de Pere Navarro el dia que es va fer pública la convocatòria de la consulta, queda molt lluny del que vostè demanava. Lamenta no haver vist el seu partit representat a la fotografia de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat?
Jo voldria que el PSC en la seva defensa del dret a decidir i de la llibertat dels catalans i les catalanes per votar el que creguin cadascú s’hagués mostrat del tot actiu en la defensa de la voluntat de votar.
Cosa que no ha succeït…
No. Jo voldria que fos inequívocament partidari del dret a decidir, que aquesta posició inequívoca el portés a votar sempre, al Parlament, a la comissió específica, a Madrid a Barcelona..sempre a favor del dret a decidir, fugint de la idea que s’ha instal•lat que el dret a decidir en si mateix comporta ja un prejudici sobiranista, independentista, i deixant molt clar que el PSC no té ni una sola escletxa pel que fa a la seva posició favorable pel dret a decidir. A més, que es reservi o la llibertat de vot o que els seus militants votin cadascú el que creguin convenient per respecte a diferents sensibilitats dins del propi PSC. El PSC ha de ser sensible a persones que per origen no tenen clar o se’ls hi plantegen dubtes sobre què votar en una consulta, sobre si han de votar si o no perquè vénen d’altres parts de l’Estat espanyol i consideren que donada la seva condició no acaben d’entendre el que se’ls hi planteja, i crec que per respecte a aquesta gent, el PSC que té molts votants procedents de la immigració ha de poder donar una resposta oberta.
Quina podria ser?
A partir d’un plantejament inicial inequívoc: no hi ha cap dubte d’on som en el panorama polític català respecte el dret a decidir i donem llibertat a la gent perquè pugui decidir lliurament quin ha de ser el futur de Catalunya, amb respecte al resultat.
Què pensa de la fotografia que van protagonitzar Navarro, Rivera, Camacho i Llanos de Luna per commemorar els 35 anys de la Constitució?
M’estimo més no opinar perquè un acte en què hi havia anat pràcticament tot l’espectre polític, i alguns partits decideixen no anar-hi més, es converteix en un acte totalment esbiaixat, i deixa de representar el que representava perquè la Constitució també ha deixat de representar el que representava. La sentència del TC neutralitzant una part important de l’Estatut, quan el TC tenia membres dimitits, morts no substituïts o recusats, posa en dubte tot el procés i posa potes enlaire el pacte de la transició.
A una entrevista al diari El Punt Avui va afirmar que “Volem votar. Els camins s’han tancat”. Què diria a aquells qui no tenen clara aquesta opció?
Només han de veure que quan algú diu que hi ha una tercera via, que és el camí del mig entre un procés sobiranista o un procés de recentralització, de moment el que és evident és que la recentralització és absolutament tangible, ha arribat aquí i està en marxa. El procés sobiranista expressa una esperança col•lectiva, és un posicionament d’una majoria social a Catalunya. El camí del mig, que podria tenir el seu sentit, mentre es formuli com es formula fins ara, no té cap credibilitat, perquè els qui el podrien propiciar no se’l creuen. El federalisme és impossible de moment, quasi tan difícil com la independència.
Té decidit el seu vot en el cas que la consulta tiri endavant?
Donaré una resposta molt vaticana que li vaig escoltar a un bisbe durant una entrevista que va fer Mònica Terribas: vostè té decidit el vot? Tinc decidit que votaré.

Si voleu veure l’entrevista en vídeo cliqueu aquí.