Diari de Girona

Fa molt pocs dies es va fer a San Sebastián un acte d’inauguració amb trenta anys de retard del Peine del Viento. És una escultura emocionant, que estableix un diàleg entre la roca abrupta de la costa donostiarra i el mar obert. Hi bat el vent i el temporal, més sovint que el sol i la calma. És una emergència metàl·lica de la roca. Incrustada en el seu moment i, avui, amarada de rovell sembla que neix de la mateixa roca. El temps i el paisatge se l’han fet seva del tot. El Peine del Viento, a cop de dies i dies d’intempèrie sembla que sempre hi hagi sigut, amb naturalitat, nascut de la mateixa natura. Aquesta és la força d’aquesta escultura que, ara, els donostiarres celebren amb goig com a símbol i emblema i li atorguen carta de naturalesa definitiva. Hi ha com una continuïtat natural entre el color de la roca, els regalims del Novell i les formes potents i corbades del ferro que es plega i amanyaga a les escomeses del vent.

He fet sovint el peregrinatge de Chillida i he retut homenatge reiterat a aquest home, llarg i eixut, una canya que es vincla i no es trenca, un porter de futbol artesà de la fusta, la pedra i el ferro. Eduardo Chillida reflexiona sovint sobre la seva feina en silenci, amb poca loquacitat. Ho feia mirant profundament cap endins o amb la mirada cap enfora, orientada als espais oberts, els paisatges del verd basc, les cases, els prats i els boscos, la integració entre la ruralitat i la urbanitat industrial, fent la síntesi entre la duresa obrera del port de Bilbao, l’essència tel·lúrica de la forja i la suavitat ondulant dels prats. Ens en ha deixat testimoni en la seva obra i ho ha escrit amb text i dibuixos en les seves Preguntas, formulades a l’acte de presa de possessió com a membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando. Chillida s’interroga sobre els espais i els volums, sobre la dimensió dels espais, sobre la percepció dels espais i la capacitat de l’ull humà d’abastar la tridimensionalitat múltiple del món.

De la mà d’alguns alcaldes he fet sovint un recorregut de paisatges urbans singularitzats per l’obra de Chillida. Amb Odón Elorza, tan donat a la reflexió serena des d’una taula del Niza amb un bloc i un llapis, resseguint la Concha i acostant-nos a aquest Peine del Viento que només de pensar-hi em fa sentir l’efecte dels esquitxos de l’aigua i el vent a la cara. És una imatge amb abric, contra el vent, mirant de cara el temporal, mesurant l’alçada de les ones, calibrant la llargada dels esquitxos, admirant la simfonia de l’escultura amb el mar. Amb Joan Clos a Barcelona, admirant la gran peça penjada, i no fàcil, del parc de la Creueta del coll.

Amb Xerardo Estévez, amanyagant la “Puerta de música” que obre el parc de Bonaval, construït en un antic cementiri, ple de roures, darrere d’un edifici envejable d’Alvaro Siza, el Centro Galego de Arte Contemporáneo, i al costat del Museo do Povo Galego. Hi he tornat una vegada i una altra. La “Puerta de música” s’ajeu a la gespa discreta i trenca un instant la dolça monotonia del verd, i la potència granítica del cementiri i el desordre ordenat de les parets seques de les feixes. M’agrada molt aquest parc.

Amb Vicente Álvarez Areces, alcalde de Gijón i ara president d’Astúries, en un recorregut pel litoral i els camins dels penya-segats de la costa asturiana fins arribar a l’elevació màxima que presideix una peça enorme de formigó, el “Elogio del horizonte”, que és com un gran telescopi mut, potser un periscopi de formigó cilíndric que irradia en un gran cercle la força del paisatge en la seva dimensió global de mar i terra. Per casualitats de la vida aquí hi vam anar plegats Estévez, Elorza, Clos, Álvarez Areces i jo mateix, units per la vida municipal, per l’amistat, la sintonia política i l’admiració de Chillida.

La culminació sublim, com els grans parcs d’escultures d’Henry Moore, és el Chillida Leku. Un gran parc d’escultures, un bosc amb escultures, un taller d’escultures a l’aire lliure, una simbiosi entre matèria i paisatge com poques n’hi ha al món. Un lloc per perdre’s, on domina la qualitat, l’endreça, l’ordre, la serenitat vegetal del País Basc, esmaltada de les formes obertes i tancades, arrodonides i cúbiques, amb arestes i contorns suaus de les escultures d’Eduardo Chillida.

L’escultor basc es va enamorar de la Catedral de Girona. Amb més temps i més vida hauríem promogut junts una campanya per fer treure l’orgue de la Catedral. Junts vam somniar escultures a la Catedral mateixa, a Sant Nicolau, a Sant Domènec o a la Devesa. Vam somniar escultures i vam compartir preguntes.

El seu temps a la vida no ens va donar per més. Ara, però, les seves peces s’alcen com un homenatge perenne, integrades en el paisatge.

La grandesa de l’escultura de Chillida és, per a mi, haver aconseguit aquesta identificació total amb la terra. Peces construïdes i modelades per ell, que semblen plantades, nascudes, brotades i crescudes de la terra mateixa. Són paisatges amb accent, una mirada atenta, una manyaga càlida, sense cap agressió. Només agredits, sempre tots, per la barbàrie que no es mira el paisatge, la terra, el país, els sentiments, amb els ulls sensibles, delicats i atents d’un escultor com Chillida.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 50-52)