Diari de Girona

El dia 4 de març d’enguany al Claustre de la Catedral de Girona hi regnava un silenci expectant. L’agreujament de la salut del bisbe Francesc Pardo, president de Catalonia Sacra, va sacsejar les previsions de l’acte de presentació de l’agenda de 2022. Mn. Jaume Julià en nom del capítol, breument, i mossèn Josep M. Riba, vicari general de la diòcesi de Vic, es van referir amb un punt d’emoció i amb un gran respecte a la forçosa absència del bisbe Pardo. A l’ambient es respirava la seva personalitat i el seu paper en el camp del patrimoni.

Estic segur però que a ell li hauria agradat saber i veure com sota la presència de la torre de Carlemany i els contraforts de la nau de la Seu es solemnitzava el programa d’activitats dedicades al patrimoni de les diòcesis de Catalunya. Més enllà de la relació estreta i sovintejada que hi vaig tenir he de dir que va ser en l’àmbit del patrimoni que vam trobar un punt de contacte estret i continuat, cadascú en el seu paper, sempre amb la voluntat de situar el patrimoni al cor mateix de l’impuls i defensa de l’herència rebuda, la seva rehabilitació i dignificació i la seva vinculació amb les arrels cristianes de Catalunya, com explicita la doctrina de la conferència episcopal tarraconense, i en definitiva amb el reconeixement i la dignitat de la identitat, de la llengua i de la cultura de Catalunya.

Vull subratllar que de tots els comesos que li va encarregar la Conferència Episcopal Tarraconense en l’àmbit de la joventut, de l’apostolat seglar, de la Pastoral Obrera, el punt més rellevant de les seves responsabilitats i el que va assumir amb més autoritat, passió i dedicació va ser el del Secretariat Interdiocesà de Conservació i Promoció de l’Art Sagrat, entre 2011 i 2022. Recordo com en aquest camp ens vam trobar a vegades per raons professionals i d’altres per raons familiars en àmbits com en el de la gestació de la Fundació Canònica del Monestir de Sant Daniel que havia d’assegurar el futur del monestir i en l’evolució i gestió del Patronat de la basílica del Sant Sepulcre de Palera, de la que m’arribaven notícies a traves del meu pare.

Quan un prevere ordenat l’any 1973 assoleix la dignitat episcopal hi ha ja tota una trajectòria al darrere i el reconeixement d’un bagatge pastoral posat a prova en molts diversos camps i parròquies. Mossèn Francesc Pardo va ser nomenat bisbe de Girona el 16 de juliol de 2008 i va prendre solemne possessió el dia 19 d’octubre de 2008. Ordenat a 27 anys, proclamat bisbe a 62. En el moment de complir els 75 anys havia comunicat al Vaticà i al Sant Pare el compliment del seu mandat.

Al costat de responsabilitats parroquials a Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d’Anoia, Monistrol d’Anoia i rector de Sant Esteve de Granollers s’hi sumaven responsabilitats en l’àmbit diocesà de les diòcesis de Barcelona i Terrassa.

Vaig conèixer Mossèn Pardo amb motiu del seu nomenament com a Bisbe i no va ser fins més tard que amics meus del Penedès i dels Vallesos, per exemple l’alcalde Mayoral de Granollers, o l’alcaldessa Tura de Mollet del Vallès, me’n van començar a fer cinc cèntims. Fins que un dia presidint el tribunal de la tesis doctoral de David Sancho Paris (UB 2018) sobre la transició democràtica i el municipalisme a l’Alt Penedès que havia dirigit l’Andreu Mayayo em vaig trobar en els anys de liquidació del franquisme un jove Francesc Pardo Artigas, compromès i combatiu, amb escrits exigents i crítics a la premsa local i als fulls parroquials prenent clarament partit per la urgent implantació de les llibertats individuals i col.lectives i pel reconeixement dels drets i valors de la justícia i la igualtat.

Des del mateix any 2008 vaig seguir de prop la trajectòria del nou bisbe i molt especialment les seves homilies del dia de Sant Narcís on els observadors més exigents paraven totes les antenes i aplicaven totes les lupes per trobar-hi motius de coincidència o motius de discrepància. El bisbe Pardo fidel a un estil eclèctic i ponderat no perdia mai el fil de l’actualitat i adoptava un posicionament sobre els afers de la col.lectivitat i de la vida política sense mai perdre de vista la seva condició de pastor i ben conscient que a l’empara de l’església hi tenen cabuda actituds i pensaments diversos sense renúncia als valors essencials. Interpel.lava quan calia les autoritats civils i recordava els compromisos morals i materials de tots amb la societat i especialment amb els pobres i els desvalguts.

Com gairebé sempre en els nomenaments de nous bisbes el bisbe Pardo va desvetllar algunes reticències expectants en els sectors més actius del clergat diocesà sempre atent a qualsevol gest d’un prevere vingut de fora i no sempre ben conegut a la diòcesi. Ell però que havia de combinar les herències i les trajectòries dels bisbes Camprodon i Soler, més pastor el bisbe Jaume i més administrador el bisbe Carles, va voler tirar pel camí del mig i assumint amb plenitud a vegades emfàtica la condició episcopal va aplicar-se a una immersió intensiva a la diòcesi i a les parròquies. Així va assolir aviat la condició d’un Bisbe de quilòmetre zero, un Bisbe de proximitat, una proximitat que es materialitzava en la plena integració en el calendari festiu i tradicional de les parròquies i les celebracions patronals sempre associades a les festes majors.

Aquesta itinerància imparable li va passar factura i va haver de moderar la seva dedicació a recórrer tot el territori i va haver de concentrar els seus esforços als temes més complexos però segurament de més entitat del conjunt de les diòcesis de Catalunya on va assolir un crèdit i reconeixement indiscutibles. Més feble des de feia uns anys, amb una salut més precària, es va anar fent més afable, més sensible, més atent a les necessitats dels esperits dels diocesans. Tenia ben assumit que quan el Sant Pare li nomenés un successor hauria d’anar a compartir els darrers anys de la seva vida al costat dels seus companys preveres a les dependències de la residència per a capellans Bisbe Sivilla, com em va comentar en la darrere conversa telefònica que vam mantenir.

Ja no hi va ser a temps. Ara en la solemnitat de la nau que presideix simbòlicament la cadira episcopal, la cadira de Carlemany, el Bisbe Pardo serà enterrat al costat dels altres companys bisbes i pastors de la diòcesi de Girona i la inscripció a l’entrada de les noves instal·lacions de les dependències remodelades del Museu de la Catedral ens recordarà per sempre que el bisbe Francesc Pardo i Artigas va vetllar pel patrimoni de l’Església de Catalunya, de la diòcesi de Girona i de la seva Catedral.