Ponència al simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014), celebrat a Barcelona el 12 de desembre de 2013, i  publicada a Jaume Sobrequés i Callicó (dir.): Vàrem mirar ben al lluny del desert. Actes del Simposi Espanya contra Catalunya: Una mirada històrica (1714-2014). Barcelona, Centre d’Història Contemporània- Departament de la Presidència, 2014, p. 179-186

 

1. Els antecedents

La situació fiscal dels territoris de la Corona d’Aragó i la dels de la Corona de Castella eren, en el moment d’esclatar la Guerra de Successió, sensiblement diferent. La nova situació militar i política acabaria amb el principi pactista, derivat de les Corts, pel qual les contribucions es relacionaven sempre amb contrapartides per part de la monarquia.

Felip V no volia aquesta dependència i se’n va deslligar tant aviat com va poder, i la situació militar ho va afavorir. Sota el pretext d’igualar tots els seus súbdits a les condicions generals dels de la Corona de Castella, en realitat va implantar un sistema pensat per dominar i sotmetre, i exigir, més i més, cada vegada.

A partir de l’any 1707, i quan ja Aragó i València van ser sotmeses després de la batalla d’Almansa, es va anar imposant una cargolada successiva que es va concretar en la superposició al sistema tributari existent, que fou confiscat, de nous impostos en forma de equivalente a València, única contribución a Aragó, cadastre a Catalunya i talla a Mallorca.

L’aplicació de les noves modalitats fiscals, inicialment  en forma d’impostos de guerra, fent una pinça des de Lleida i des de les terres del nord-est, es va generalitzar, l’any 1713, amb l’aplicació de les quinzenades, molt mal rebudes, i fins i tot rebutjades amb actes de violència, però aplicades amb contumàcia al costat dels allotjaments i dels costos addicionals de l’ocupació militar. Amb l’objectiu de finançar directament des del territori mateix els costos del setge de Barcelona, i els de liquidació de les partides escampades per diverses parts del territori, s’aspirava a recaptar la quantitat de 11.250.000 rals de billó amb caràcter trimestral.

De forma simultània, com hem dit, es va procedir a la confiscació de les rendes pròpies de les institucions catalanes.

2. Confiscació i militarització

A mesura que s’anava fent més evident el control militar de part del territori català, es mostrava clarament una lògica de domini ben establerta. L’única forma de controlar el territori català era l’ocupació militar; per pagar l’ocupació militar que esdevindria estable, calia imposar noves mesures de fiscals amb caràcter extraordinari, i, finalment, per tal de fer realitat el cobrament de les noves càrregues imposades calia redoblar la presència i l’acció militar, com va passar amb les quinzenades, que ja hem esmentat. I a les acaballes de la guerra, això encara va provocar, a les darreries de 1713 i primers de 1714, una revolta pagesa, amb saqueigs, resistència al pagament, dificultats objectives econòmiques per atendre els requeriments, i amb el resultat d’una caiguda inevitable de les previsions.

Abans d’arribar al cadastre, les noves autoritats borbòniques encara van tractar de sistematitzar les quinzenades, que es cobraven de forma irregular per part de l’exèrcit mateix sobre els pobles ocupats, amb l’exacció, per a l’any 1715, d’una contribució extraordinària de guerra que es volia que rendís la quantitat de 31.000.000 de rals de billó.

Per altra banda, es va procedir, abans de la sistematització d’un nou impost, a la confiscació de les rendes de les institucions catalanes. Les que corresponien a la Reial Tresoreria de la Batllia General, les del Tribunal del Mestre Racional, els béns i impostos de la Diputació del General, entre els quals hi havia l’impost de la bolla, que representava un 15% sobre el comerç dels productes de llana, tributs locals de tota mena i, en especial, els que corresponien al Consell de Cent, inclosos els drets de portes.

Josep M. Delgado ha insistit que “tot i que aquesta càrrega fiscal representava el doble del que suportava un contribuent plebeu a Castella, el pitjor era el que les estadístiques no reflectien mai: el conjunt de gabelles i exaccions que suportaven els catalans i que no deixaven constància escrita…”. I afegeix, amb dades que ha aportat Josep M. Torras Ribé d’un memorial de 1723 escrit per fer rebaixar les pretensions de recaptació del Reial Cadastre, que aquest conjunt de càrregues representaven 430.000 pesos anuals, i es calculava en 870.000 pesos el “total de contribucions noves, excloent-ne el Cadastre i els impostos de la Generalitat i dels municipis incorporats a la monarquia”.

[1]

 3. El Reial Cadastre[2]

De la mà de l’Intendent José Patiño, i amb l’assessorament i el coneixement del territori de Josep Aparici, l’any 1715 es va començar el procés per a la implantació d’un nou impost a Catalunya. El 9 de desembre de 1715 es donava a conèixer el decret de creació del Reial Cadastre, i prop d’un any més tard, el 15 d’octubre de 1716, es donaven a conèixer les Normas Generales, que havien de servir de pauta per a la implantació i el cobrament de l’impost. Amb caràcter previ es va decidir pentinar el territori i es va fer una gran enquesta territorialitzada, que aspirava a ser la fotografia de la riquesa del país. A partir de grans interrogatoris, consultes, es va obtenir un volum molt considerable d’informació que, malgrat el nivell d’ocultació i malgrat la discrecionalitat amb la que es va imposar i repartir l’impost, acrediten una visió força acurada i aproximada, al detall, casa per casa, carrer per carrer, finca per finca, de la riquesa subjecte a contribució. L’impost es dividia en tres tipus: el cadastre real, el cadastre personal i el cadastre ganancial.

El real consistia en la percepció d’un 10% sobre tota mena de propietats i les rendes que se’n poguessin derivar.

El personal deduïa un 8,5% dels sous, de les rendes i dels ingressos derivats del treball. Amb exempció dels nobles, els militars i els eclesiàstics.

I el ganancial gravava l’activitat comercial de mercaders, comerciants, notaris i agremiats amb botiga oberta, i va quedar fixat, definitivament, després de la reforma de 1735, en un 10% dels beneficis derivats del comerç i de la indústria.

Els diferents estudis han acreditat, ja de forma suficient, que malgrat l’aparença que se li volia atribuir d’equiparació fiscal entre els súbdits de la Corona de Castella i els de la Corona d’Aragó, en realitat va ser una superposició a la fiscalitat preexistent i confiscada amb l’afegit dels impostos de matriu castellana associats als impostos indirectes i als monopolis.

Una visió gràfica d’aquesta superposició ens la dóna el quadre que ha confegit Josep Mª Torras Ribé[3], del qual es desprèn que per a l’any 1718, els 900.000 pesos de previsió de cadastre representaven el 45% de tota la factura tributària dels catalans. La resta es repartia entre els 700.000 pesos de la fiscalitat indirecta (35%) (boll, tabac, duanes, sal, portes, paper segellat…), els 300.000 pesos dels allotjaments (15%) i els 100.000 pesos de drets patrimonials que representaven un 5%.

Així ho afirma també Antonio Espino quan explica que “…el nou impost desorbitat amb relació a l’autèntica riquesa del país i amb molts abusos a l’hora d’establir-ne el cobrament efectiu s’aplicava sobre un país destrossat per la guerra… i que pagava altres impostos de tipus indirecte que no s’havien suprimit: l’estanc de la sal, el tabac, el paper segellat, els drets de duanes, de portes i de la bolla. És a dir a Catalunya al llarg del segle XVIII es va mantenir una doble fiscalització de la qual solament l’increment demogràfic i econòmic al llarg de la centúria van poder reduir els efectes inicials, terribles, del cadastre”. [4]

 4. El debat historiogràfic. El cadastre: estímul o rèmora?

Si bé s’ha parlat en algun moment dels efectes modernitzadors del cadastre, la majoria d’historiadors han establert un judici molt sever sobre l’impost. Josep M. Delgado va escriure fa temps que “EL catastro no fue una contribución directa, no tuvo un caràcter progresivo, ni sirvió de estímulo a la actividad econòmica”.[5] Pels mateixos anys, Antoni Segura insistia en aquesta idea: “En suma, a pesar de la innovación que en su momento representan, los Catastros de la Corona de Aragón responden más al aprovechamiento de una coyuntura excepcional –el resultado bélico del conflicto sucesorio- que permite someter regularment a tributo unos territorios donde  anteriorment los ingressos de la Hacoienda Real se encontraban constreñidos  a una serie de limitaciones, que no a un intento serio y continuado de reformar el sistema tributario de la Hacienda del Antiguo Régimen”[6];  i el mateix Segura, en aquest treball, però en el primer volum, deixava també clar que el cadastre pensat per repartir i imputar la quantitat global a recaptar que la monarquia s’havia fixat com a objectiu “… se percibe más como una poenalización de guerra que no como un intento de racionalitzar el sistema contributivo y de hacerlo más justo y proporcional. En acrecentar esta visión contribuyeron, sin lugar a dudas, la exageración en las primeres estimacions de la riqueza y la asignación de cupos a todas luces excesivos”.[7]

Més recentment, Josep M. Torras i Ribé ha explicat, primer insistint en xifres que ja havien donat altres autors amb anterioritat, que les previsions inicials de la quantitat a recaptar pel concepte de cadastre varen resultar del tot exagerades, i van haver de ser revisades a la baixa. Després ha insistit en un altre tema clau: l’inventari de la riquesa, la gran enquesta cadastral no tracta de fer un repartiment equitatiu i proporcional. Es fixa una quantitat des de dalt, s’atribueix la part que toca a cada població i les noves autoritats locals, afectes al nou govern borbònic, feien a la seva manera de forma discrecional el repartiment a la menuda. I ho feien de forma despòtica, arbitrària i amb prepotència. Així “Tant pel valor de la càrrega fiscal, com pels abusos comesos en el cobrament, la majoria d’autors coincideixen a considerar el cadastre una rèmora econòmica insostenible per a la majoria dels ciutadans, i totalment desproporcionada respecte a la riquesa i a la capacitat econòmica de la Catalunya de l’època, que a conseqüència de la guerra havia experimentat importants destruccions i perjudicis en l’agricultura i en les instal·lacions industrials i havia perdut els seus principals mercats exteriors”.[8]

Efectivament, les previsions per a 1716 de recaptar 1.500.000 pesos van baixar a 1.200.000 el 1717, (i, en realitat, només se’n repartiren 800.000), el 1718 va baixar a 900.000 i el 1721 se situava en 741.404 pesos.

Nosaltres ens hem cenyit, en aquest repàs, als anys inicials i és veritat que diversos autors han insistit, uns en la fossilització de l’impost, i d’altres en l’atemperament de la pressió fiscal pel fet que la riquesa, fruit del creixement econòmic, havia augmentat i, en canvi, la pressió fiscal s’havia mantingut immutable.[9] Però també és cert que, en diverses ocasions, les previsions del que s’havia de recaptar es revisarien a l’alça.

És important recordar, aquí, el quadre que publica Agustí Alcoberro en el seu article[10] que, per altra banda, comparat amb els serveis votats a les Corts de 1701-1702 i de 1705-1706, li permeten concloure “que la càrrega fiscal anual del cadastre multiplicà per 7,3 la càrrega derivada dels serveis votats en les dues darreres Corts Generals. Aquesta xifra no permet mantenir gaire dubtes sobre la impopularitat del nou impost”.

Potser per reblar el clau d’aquesta polèmica vella, de més de 40 anys, convé, ara, recordar què dèiem l’any 1975 en relació amb les interpretacions sobre l’impacte del cadastre:

“En el fons, tot el que hem dit fins ara són arguments que basten, crec jo, per a rebatre aquesta interpretació, i de les mateixes consideracions se’n desprèn una interpretació nova que podríem concretar en les formulacions següents:

1.El Cadastre és un tribut introduït a Catalunya, partint dels criteris de l’època de prosperitat, que s’afegeix als impostos tradicionals.

2.L’aplicació es realitza en uns moments de depressió conjuntural provocada per la guerra,i això li dóna un caràcter, de moment, més distorsionador que estimulant per a l’economia del Principat.

3.Encara que formalment resulti un impost modern, a la pràctica és només un intent de regularitzar unes pressions fiscals-militars extraordinàries originades per la guerra, i,en conseqüència, no es pot dir que sigui el resultat d’una política fiscal coherent.

4.És l’instrument més adequat per expropiar i desviar uns recursos capma la nova estructura política dominant.

5.La significació del Cadastre ve donada, doncs, pel canvi polític introduït per la Nova Planta que transmet al nou Estat centralista dues qüestions fonamentals: a) la decisió de quins impostos s’havien de cobrar, i b) el destinatari d’aquests impostos.

Per resumir podríem dir que el criteri fonamental per a la creació del cadastre fou el desig explícit d’augmentar, a qualsevol preu, els recursos, sense pensar, però, en una ordenació fiscal racionalitzada i justa”. [11]

Malgrat algunes modificacions de lèxic que ara hi faríem i alguns intents posteriors de tirar llenya al foc, o d’aigualir les interpretacions, em sembla que val aquella referència si la complementem amb les aportacions més recents del professor Josep M. Delgado referides a la mateixa controvèrsia, primer pel que fa al caràcter acumulatiu i de càstig, tot afirmant que més enllà de les contribucions confiscades, les noves contribucions de guerra, i els tributs no comptabilitzats en forma d’allotjaments: “En realitat, doncs, el cadastre acabava doblant d’una tacada la càrrega fiscal que suportaven els catalans”. “ Generalment, s’ha considerat el cadastre –juntament amb la Nova Planta i el desplegament dels corregiments- com una de les peces centrals de la suposada modernització del marc institucional català promoguda pel primer Borbó. En especial es manté encara viu el debat sobre si aquesta contribució ha de ser considerada, sense més, un impost de càstig aplicat als territoris que negaren l’obediència a Felip V, o una peça central dins un procés modernitzador de l’economia catalana que generà estímuls per al seu creixement diferencial”.[12]  I  Delgado continua establint que el cadastre mai no va ser aplicat en funció de les comprovacions cadastrals, sinó de la voluntat reial que fixava les quotes a corregiments i poblacions de forma aleatòria un cop decidida, independentment, la quantitat global que s’aspirava a recaptar, amb l’agreujant que després el repartiment entre els habitants de cada població era objecte de les arbitrarietats de la xarxa de fidelitats que s’havia establert. I si en algun moment algú va poder pensar que la càrrega s’havia afluixat a mesura que l’economia recuperava el pols, Delgado ens recorda que, com a mínim en tres ocasions, es va revisar a l’alça la quota cadastral. I encara caldria afegir que l’impost, que funcionava com un sistema de vasos comunicants, penalitzava o afluixava la pressió segons els canvis d’assignació de quota que es decidissin, i finalment repercutia en els diferents territoris de forma diferent, en funció de la seva pròpia dinàmica econòmica: “En conclusió, doncs, pensar que una hipotètica congelació de la quota cadastral minimitzà la incidència negativa d’aquesta contribució sobre la població catalana fa oblidar que les generalitzacions amaguen situacions molt diferents. Si a la Catalunya marítima, especialment afavorida pels beneficis de l’especialització en la producció de mercaderies d’alt valor afegit com l’aiguardent o les manufactures…el cadastre perdé pes com a mecanisme d’exacció fiscal,… en canvi a la Catalunya interior, on la renda disponible continuava depenent d’una manera gairebé exclusiva del creixement extensiu de la producció de blat, es mangtingué com una càrrega que s’afegia al delme i als arbitris municipals… i contribuïa a posar en risc permanentment la viabilitat de les explotacions pageses” .[13]

———————-

[1]Josep M. Delgado Ribas: “L’economia del set-cents: desfeta, represa i crisi” a Joaquim Albareda i Salvadó (dir): Catalunya nació d’Europa, 1714-2014, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2013, vol. I De la fi de l’Estat a l’arrencada industrial 1714-1814, pàg. 129-131.

[2] Vaig començar a treballar sobre la introducció del cadastre fa 45 anys. Els meus primers treballs van tractar d’aquest tema. Joaquim Nadal i Farreras: La introducción del catastro en Gerona. Contribución al estudio del régimen fiscal de Cataluña en tiempos de Felipe V. Pròleg de Carlos Seco Serrano, Barcelona, Publicacions de la càtedra d’ Historia General de España-Universitat de Barcelona, 1971. Pocs anys més tard vaig fer un article en què ponderava el valor de la gran enquesta cadastral com a font documental: “Una font important per a la història econòmica de Catalunya: el Reial Cadastre, 1715-1845” publicat a Homenaje a Joan Reglà i Campistol, Universitat de València, 1975, II, P. 209-222. Amb posterioritat els treballs de referència han estat els d’ Antoni Segura: “El Cadastre: la seva història (1715-1845) i la seva 9importància com a font documental” a Estudis d’història agrària, 4, 1983, p. 129-143, el mateix Segura amb posterioritat va coordinar un llibre sobre El Catastro en España, 1714-1906, Madrid, vol. I, Ministerio de Economía y Hacienda, 1988. La síntesi més actual és la d’Agustí Alcoberro: “El cadastre de Catalunya (1713-1845): de la imposició a la fossilització”, Pedralbes, 25, 2005, pàg .231-257.

[3] A Felip V contra Catalunya. Barcelona, Rafael Dalmau editor, 2005,  especialment el capítol “Fiscalitat i misèria col.lectiva: La imposició del Reial Cadastre”, i el quadre de la pàg. 304.

[4] Antonio Espino López: “El nou ordre borbònic. Els decrets de nova Planta de Mallorca i Catalunya i els nous impostos borbònics” a Agustí Alcoberro (director) Catalunya durant la Guerra de Successió, Barcelona, 3 vols, Ara Llibres, 2006, 2ª ed. 2013, vol III, pàg. 90.

[5] Josep M. Delgado: “Presión fiscal y asignación de recursos en la monarquia borbònica” Manuscrits, 4/5 (1987), pàg. 25-40.

[6] Antoni Segura: El Catastro en España, 1714-1906. Madrid, Ministerio de Economía y Hacienda, 1988, vol. II, pàg. 120.

[7]  Antoni Segura: op cit a la nota anterior, vol.I, 1988, pàg. 26-27.

[8] Josep M.Torras i Ribé, op cit a la nota 3, pàg. 301.

[9] L’argument de la fossilització és emprat per Agustí Alcoberro en el seu article ja citat de Pedralbes i d’una forma més contundent per Emiliano Fernández de Pinedo en el seu article “Els ingressos de la Hisenda Reial a Catalunya (1717-1779), a Recerques, 17, 1985, pàg. 125-139, fins al punt que escriu que “Si tenim en compte que la demografia catalana fou més dinàmica que la de Castella, cal concloure que la pressió fiscal per càpita tendí clarament a atenuar-se al llarg de la centúria  i en una mesura més gran que la castellana. I hi insisteix en les dues conclusions del mateix article, pàg. 131-132, si bé  no resta cap valor a l’argument de les circumstàncies dels primers anys d’aplicació.

[10] Agustí Alcoberro, op. cit, pàg. 243-244, quadre III: El rendiment del cadastre de Catalunya, on s’explicita que amb alts i baixos les expectatives de recaptació del cadastre es van estabilitzar al voltant del milió de pesos.

[11]  Joaquim Nadal i Farreras: “Una font important…”, l’extensa cita a la pàg. 213.

[12] Josep M. Delgado Ribas: “L’economia del set-cents: desfeta, represa i crisi” a Joaquim Albareda Salvadó (dir): Catalunya nació d’Europa, 1714-2014, Barcelona, Enciclopèdia catalana, vol I,  2013, pàg. 131

[13] Josep M. Delgado, op cit , pàg. 135.