Presentació de l’opuscle sobre el camí ral de Vic a Olot, editat amb motiu de la seva recuperació per part del Govern de la Generalitat.  Barcelona, DPTOP, 2010.

Publicat també com article amb el títol “Una guia per descobrir el camí ral d’Olot a Vic: un petit tresor ben a prop nostre”, a la revista La Comarca d’Olot núm. 1541

Hi ha dues maneres d’encarar el futur. Una, glacial, ignora el passat. És una visió de mirada curta, frívola, primària, materialista. Una altra valora el passat. El recupera, en fa memòria. Rehabilita els vestigis del passat i reconstrueix els ponts de la memòria històrica.

Davant del progrés, de la revolució dels transports, de la velocitat, correm el risc de perdre el fil de la nostra pròpia trajectòria, les nostres arrels.

Combinar els avenços del progrés amb l’estimació per la història és segurament el camí més adequat de respecte, d’autoestima, de civilitat. És, sobretot, també el camí per relativitzar el paper d’una sola generació i la reivindicació moral de les generacions pretèrites que amb un esforç que avui no acabem de comprendre van forjar el camí del nostre present.

Em vénen al cap aquestes reflexions arran de la posada en servei de la part central de l’eix Vic-Olot pels túnels de Bracons. Hem dit i repetit que dues comarques allunyades, separades per la distància i la topografia, es tornaven a donar la mà. Hem explicat com, ara, es pot viure a un lloc i treballar a l’altre amb molta facilitat, i com les relacions i els fluxos intercomarcals s’han intensificat de manera molt significativa. El nou eix ha estat un èxit i ha representat un gran avenç.

Però això no ens ha de fer perdre de vista com es feia el desplaçament en el passat. Hem de recuperar la traça de les dificultats passades i hem de fer dels diversos itineraris que amb anterioritat havien connectat Vic i Olot un patrimoni indestriable lligat a la memòria de les generacions i, així, considerar l’eix actual com la culminació per al segle XXI d’un procés mil·lenari que ha viscut diverses etapes i que explica episodis rics de matisos i d’esforç col·lectiu.

I aquest és el sentit dels treballs que hem emprès per a la rehabilitació de l’antic camí ral i, molt especialment, la gran davallada de les Marrades per a salvar el desnivell fins a la plana d’en Bas.

La sola contemplació de l’enllosat del camí i dels grans murs de pedra ens situa davant d’una obra descomunal, exponent d’un esforç enorme i de la necessitat de salvar els obstacles i d’unir els pobles que la humanitat i la nostra societat han sentit des de l’antiguitat.

Hem refet així el vell camí. Ja no serveix per la seva utilitat primigènia. Ja no és el recorregut habitual dels carruatges i de les persones. És un testimoni perenne d’èpoques pretèrites, de temps reculats, de paisatges ara remots i abans ben presents en l’imaginari col·lectiu de la gent.

Aquesta és potser la clau de tot. La velocitat ens fa canviar l’escala, ens fa passar desapercebuts racons del paisatge de gran bellesa i de notòria singularitat, fem caure en l’oblit antigues presències. Ens fixem en coses noves,i la mateixa carretera ens selecciona els paisatges en  què ens fixem. Però en fixem de nous i en perdem uns altres.

Recuperar els paisatges perduts, recuperar els camins oblidats, restablir la connexió lenta, reduir la velocitat, caminar i mirar. Veure i viure el país amb ulls atents. Canviar d’escala i aprofitar per a gaudi propi i col·lectiu l’herència rebuda i recuperada.

Aquest opuscle ens hi ajuda. És una guia per a fer el recorregut, és una invitació a reconèixer les fites principals del paisatge, de la natura i de la humanitat del paisatge.

Amb aquesta guia a la mà obrim una nova oportunitat, drecem un pont amb el passat i el projectem al futur com una oferta més dels atractius culturals i turístics que el nostre país guarda i, sovint, amaga. Fem conèixer el que tenim, valorem el que hem rebut i potser aprendrem a estimar millor un país, un territori, un paisatge, una gent que no es poden entendre si no és lligant el passat, el present i el futur.