Diari de Girona  

Són Fires i ha fet fred. També ha plogut i els rius baixen abundosos. Fa pocs dies, un regidor de Juià em deia que la riera baixava com feia anys que no es veia. I la música de l’aigua al Galligans és un regal poc freqüent que ens porta el record dels moments més humits de la nostra memòria. El vent que sempre fa al portal de Sobreportes ha tingut el punt gèlid per justificar les castanyes i acostar-nos més a unes Fires d’abric i bufanda que a unes Fires de màniga curta i d’anticipat estiuet de Sant Martí. Aneu a saber si finalment després de les calorades d’aquest estiu, que no semblava que s’haguessin d’acabar mai, no ens hem trobat amb la sorpresa d’una certa normalització climàtica que ens acosta a tots a una memòria col·lectiva que feia temps que trobàvem trasbalsada.

Les Fires van començar bé, amb l’esgarrifança d’un pregó que en la seva primera part va tenir la força de l’evocació de les veus i els moments històrics de la trajectòria de Ràdio Girona des de la seva fundació, l’any 1933, fins ara mateix. Les veus de Francesc Macià o dels alcaldes republicans de Girona, o les seves paraules, posaven la pell de gallina. La segona part, més encarada al futur, va ser una aposta decidida dels pregoners per la ciutat del futur i per l’obertura de nous horitzons.

Però el moment culminant dels primers dies de Fires, marcats pel fred i la pluja, va ser el dilluns passat al vespre amb la inauguració de les noves sales del Museu d’Història dels Jueus. Les circumstàncies han fet que aquestes sales coincideixin amb els espais que durant molts anys van ocupar els estudis de Ràdio Girona, de tal manera que entre el pregó i aquesta inauguració s’estableix una seqüència històrica ben significativa.

Les noves sales tenen un aroma especial de novetat íntima, domèstica. Tot adquireix un to de vida quotidiana que ens acosta amb eficàcia a la realitat de la vida dels jueus de Girona. Una vida marcada per la singularitat d’una cultura i una religió, però confosa i barrejada amb la vida intensa de la Girona medieval. Sílvia Planas ha reportat documentalment com, en ple segle XV, era perfectament possible rastrejar famílies de tronc jueu amb membres del tronc convertits al cristianisme i vinculats igualment per la sang, l’afecte, i els llaços familiars, com ho acrediten testaments de famílies amb membres de les dues comunitats amb un tractament que s’inscriu en la més pura lògica familiar sense el condicionament religiós. I és evident que l’expulsió va marcar, amb tons dramàtics, la vida de la ciutat i la de moltes famílies. Però també ho és molt d’evident, i a vegades no ens ho ha semblat, que la millor manera d’interrogar els arxius i els documents per a comprendre la vida dels jueus de la ciutat és des de la normalitat de les coses més òbvies sense anar a buscar l’excepcionalitat on no hi era. De tal manera que si, com explica sovint la Sílvia, els banys rituals de Saragossa eren a l’Ebre mateix no ens hauria d’estranyar que els de Girona fossin a l’Onyar, o que com a vegades ha comentat l’Eduard Feliu amb la Sílvia Planas en algun moment aquests banys, més modestos, poguessin estar ni més ni menys que en els terrats de les cases. Tenim encara moltes coses per aprendre i descobrir, i moltes és molt possible que les tinguem a tocar, a un pam del nas, i que justament per això ens costi d’assabentar-nos-en.

Però el recorregut de les noves sales val per ell mateix una visita i ens acosta a aquesta vida quotidiana amb eficàcia provada. Des de l’evocació de la llum i les olors del pati interior, dels jardins i les flors, dels arbres i dels fruiters, fins als objectes més elementals d’ús personal. La ceràmica igual com un didal, unes arracades o una sivella que il·lustren magníficament bé la invitació que es va fer per al dia de la inauguració.

Però el racó més excitant, el punt dolç de la visita, el moment culminant és el moment de fer el gest de treure el cap per una finestra, de recolzar-se en l’ampit i abocar el cap a fora per veure un carreró de segles tancat a les mirades forasteres durant anys i panys. Un carreró esglaonat, paral·lel al carrer de Sant Llorenç, el carreró d’Hernàndez, que ens evoca millor que moltes maquetes i plànols la disposició urbanística del call i de la ciutat. Un caquier al fons, ple de caquis, dóna un to entre daurat i vermellós a un espai ombriu i humit, on la molsa del temps senyoreja més que les petjades dels homes i les dones que fa temps que no hi han transitat. La mirada obliqua des de la finestra és com un balcó a la història, una màquina del temps, un viatge apassionant segles enrere, la millor lliçó d’història d’un museu viu que es mou i batega.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.