Diari de Girona

El Departament de Justícia, a través de la Direcció General de Justícia Juvenil, ha decidit tancar el centre de menors de Montilivi. Ho fa junt amb d’altres centres per raons pressupostàries. I estic convençut que ho fa amb un punt de frivolitat arbitrària, i sense donar a l’honorable Consellera tota la informació. No puc jutjar pels altres centres, perquè no tinc tota la informació.

Però en el cas de Girona, i si comencem pel final, tenim l’informe que ha elaborat el Jutjat de menors i que la jutgessa Montserrat Bastit Vallmajor ha enviat, sense èxit pel que sembla, a la Conselleria. A criteri del Jutjat, que compartim, el centre de menors ha treballat a Girona per a la ciutat de Girona i per a les comarques gironines, amb eficàcia i amb resultats positius per a la inserció dels joves interns. El seu tancament pot comportar la desatenció de la ciutat i de les comarques gironines, i també la sobrepoblació dels centres de Barcelona. En un context, doncs, de restricció i de control de la despesa es poden arribar a entendre mesures d’austeritat, propostes de contenció per tal d’evitar un creixement de les despeses de manteniment dels serveis, però no es pot arribar a entendre el tancament d’un centre (d’uns centres) d’eficàcia i treball contrastat i que havien esdevingut un servei públic eficient al servei d’un territori.

Estalviar sí, desatendre no. Retallades no, reformes sí. No són consignes, són propostes avalades pels mateixos jutges i per una trajectòria llarga.

Però si ara anem al principi i ens situem a l’origen d’aquest equipament, el Departament de Justícia no pot ignorar el compromís assumit amb la ciutat i compartit, en un exercici de lleialtat institucional, que obligava les dues parts.

En el moment del creixement de la ciutat cap a Montilivi i en el context dels desenvolupaments urbanístics dels anys vuitanta i noranta es va anar definint un entorn prop del Mas Abella, la Font de l’Abella, la urbanització Puigvistós i fins el Puig de Montilivi de grans equipaments, de boscos urbans, i de creixements residencials. La Universitat incipient, l’IES Montilivi, en aquells moments centre de Formació Professional, l’escola Mater Dei anaven conformant un entorn urbà de qualitat i prestacions remarcables.

Un dels solars de Puigvistós va ser posat a disposició del Govern de la Generalitat, que va manifestar la seva voluntat de construir-hi un centre de justícia juvenil. La proposta va generar inquietud i malestar ciutadà. En el veïnat més pròxim la inquietud naixia d’un sentiment totalment raonable, en d’altres sectors l’oposició naixia d’actituds més viscerals i, fins i tot, d’un intent de fer un desgast de les institucions i principalment de l’Ajuntament. Hi va haver qui va voler polititzar la decisió i va promoure una actitud de rebuig frontal i una recollida de signatures. El Govern de la Generalitat va demanar al Govern de la ciutat una actitud valenta, solidària, de compromís institucional, de responsabilitat compartida amb temes emergents que semblaven essencials per a la configuració de noves polítiques. Hauria estat fàcil cedir a les pressions, buscar l’acomodació immediata, renunciar a l’equipament, recuperar el terreny i cercar una funció més popular. Alguns, fins i tot amb un cert to despectiu, parlaven de “la presó de nens”. Vam aguantar i el centre va passar la prova del contrast amb la realitat. Tots els maleficis que se li atribuïen no van passar. El centre es va integrar al barri i mai no es podrà dir que va tenir conseqüències negatives per al desplegament residencial, universitari i docent de la ciutat en aquell punt.

Ara, una decisió unilateral precipitada, radical, absoluta, no pot tirar per terra ni els compromisos del passat ni els resultats de la tasca desenvolupada, ni pot desapoderar una ciutat i un territori d’un equipament d’eficàcia social provada. És una de les quotes de solidaritat territorial que ens corresponia i ens correspon, i no hi ha retallada que justifiqui una supressió tan barroera com la que s’anuncia. No hi ha una solució millor? No es pot racionalitzar la plantilla? No es pot contenir la despesa sense liquidar el servei? Vet aquí les preguntes sense resposta que el Govern hauria d’entomar si vol mantenir els seus compromisos amb Girona.

 

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.