Avui / El Punt

Un vell camí, ara asfaltat, deixa Espolla i s’endinsa en les profunditats suaus de les darreres ondulacions dels Pirineus, més localment les Alberes. Algunes vinyes i olivars prop del poble marquen el final de la terra conreada, camí del coll de Banyuls. Després, pel terme de Rabós d’Empordà, seguint el camí de Mas Pils i la vall ampla de l’Orlina, domina un bosc baix arbustiu amb alguns suros i alzines i predomini d’argelagues, ginesteres, llentiscles, brucs, i arboços. Els vells camps són ara pastures per a alguns ramats de vaques de l’Albera. Mas Pils és una vella casa abandonada i en risc de ruïna, alçada en un turó en el punt de coincidència amb el camí fins a Sant Quirze de Colera. En el darrer gual, abans de la pujada suau al coll, un passallís reté una bassa important d’aigua, que recull la que baixa pel rec de Banyuls i que travessa el camí amb un filet líquid per reprendre després el curs d’algun ramal de l’Orlina. Aquest bassal vorejat de joncs, en plena primavera té la superfície esmaltada de petites flors blanques. Després, el camí, amb projectes d’ arbres prims i ajaguts batuts i encorbats per la tramuntana, s’enfila fins els 357 m d’altura que els atles i les fites geodèsiques atorguen al coll de Banyuls.

A partir del coll, amb una visió esplèndida del mar al fons de la vall, la carretera baixa molt ràpid fins a assolir la cota de recorregut planer fins el poble de Banyuls de la Marenda. El camí deixa aviat el bosc amb alguns exemplars potents d’alzines i alguns fruiters plantats a les feixes més escarpades per entrar en una zona de vinyes excepcionals. Els desguassos construïts amb intel·ligència dibuixen una geometria singular que recull i triangula les aigües fins a baixar-les per canals de pedra seca fins al riu mateix tot protegint les feixes que aguanten la terra des de temps seculars. L’hivern mostra la nuesa dels ceps. Aquestes vinyes viuen, ara, una esplendor singular. El treball de la vinya és laboriós i minuciós. Podar, llaurar, ensulfatar, veremar, segons els temps i les èpoques, les estacions. Camí de Banyuls i amb edificacions a banda i banda del camí, la finca Bertha Maillol anuncia la proximitat de les vinyes que havien sigut del pare d’Aristides Maillol, i ens acosta al trencant  que condueix a la masia i taller que l’escultor havia triat com a refugi de silenci, connexió directa amb la natura i que oferiria com a amagatall discret per al pas de la frontera. És en aquestes terres feréstegues i tendres alhora, hostils sovint i enlluernadores per una bellesa singular que tindrien Maillol sempre captivat, on toparia amb un plàtan de carretera, el 15 de setembre de 1944, en un accident de cotxe en un intent d’anar a veure Raoul Dufy a Vernet-les-Bains. Maillol, que havia nascut a Banyuls l’any 1861, moriria el 27 de setembre, uns dies després del seu malaguanyat accident. Les seves despulles reposen en una de les feixes dels patis del mas, a sota  La Mediterrània, una de les escultures que l’havia fet més famós.

Ressegueixo la vida d’Aristides Maillol amb l’ABCdaire de Maillol  (Flammarion, 1996 i 2009) i, molt especialment, el llibre-entrevista Dina Vierny. Histoire de ma vie racontée à Alain Jaubert  (Gallimard, 2009), la persona que l’acompanyaria com a model durant deu anys de 1934 a 1944. Retinc, sobretot, tres imatges que Vierny explica. La primera la germana de Maillol, Maria, arremangant-se les faldilles per damunt els genolls i entrant al mar a la platja de Banyuls, després la figura femenina en el treball de la vinya amb el cos encorbat accentuant formes i vinclaments i, finalment, Maillol a la platja, recollint la ferralla abocada pel mar. Aquest joc escultòric de rovells amuntegats, sovint suport i estructura de les seves escultures, establiria un lligam estret entre el rebuig elemental de la natura  abocada a la platja i una recerca de formes gens afectades en el nu femení, sense moviment, que en lloc de deformar, com haurien fet els escultors precedents, Rodin, per exemple, accentua les formes. És la recerca d’una visió intangible del cos femení que Maillol utilitza per a qualsevol simbolisme escultòric, ja sigui l’homenatge als revolucionaris (monument a Auguste Blanqui), com el reconeixement als morts de la gran guerra (Monuments de Céret, Port-Vendres i Banyuls).

Tornem, però, al camí de Banyuls. Els cinc quilòmetres que separen el poble del mas són part de l’anomenada “ruta Maillol”, un dels camins per passar la frontera. Pel coll de Banyuls o per altres camins en una doble direcció. Primer ,el 1939, Maillol resta corprès per la imatge dels republicans camí de l’exili, l’exèrcit i els civils, l’apilonament a la platja, el fred i la fam, i immediatament, els inevitables camps de concentració en els dies següents. Després, a partir de 1940, el camí a l’inrevés. Maillol, malgrat les reticències d’alguns, hi col·laboraria en tots dos casos. Exili de refugiats alemanys, jueus o no, que passarien la frontera, buscarien el camí de Port-Bou i, a peu o amb tren, desfilarien per tota la península fins a Lisboa en un intent d’embarcar cap als Estats Units. La biografia de Dina Vierny afegeix ingredients singulars a aquesta peripècia per la seva relació amb Rússia i els moviments polítics posteriors a la revolució russa, viscuts de forma singular per la seva família, part de la qual tenia arrels jueves sefardites.

L’extrema suavitat d’ara, el confort radical, no pot esvair les imatges potents d’aquells moments històrics i de les circumstàncies personals i col·lectives d’uns anys marcats profundament per la lluita contra el feixisme i les contradiccions socials que desencadenava el perill i el risc.

Però, ara, el camí del coll és només un recurs per a la memòria històrica, una eina d’evocació permanent, un vehicle per desvetllar emocions. Podem refer, en el paisatge, una lectura culta de la peripècia humana que ha deixat en la profunditat d’aquestes valls petjades mil·lenàries, com el monestir de Sant Quirze de Colera, feliçment en fase de recuperació per al patrimoni de Rabós, i passos feixucs d’homes i dones cansats, afermant el peu a la terra en el treball de la vinya, que fructifica sempre, o escapant les dictadures deixant les arrels i guanyant la llibertat.

La intensíssima mediterraneïtat dels nus femenins de Maillol beu de les fonts d’aquests paisatges i d’aquestes petjades, cruels a vegades i font de felicitat d’altres.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/432269-el-coll-de-banyuls.html