El Punt Avui

Segurament, a hores d’ara, només l’estat de l’economia té menys crèdit que la política. En un moment de restricció total del crèdit, de manca absoluta de liquiditat, de problemes profundíssims de l’economia, de crisi del model de creixement, la política ha caigut en un pou profund de desconfiança en la capacitat dels polítics i de la política per resoldre els problemes de la nostra societat contemporània. En el cas del nostre país de democràcia jove, de tradició democràtica recent, el problema adquireix unes dimensions d’una especial gravetat. Efectivament, en molt poc temps s’ha passat d’una eufòria col·lectiva màxima, d’uns marges de confiança molt grans, d’unes expectatives obertes, a la pèrdua gairebé total del marge. Ens passa a nosaltres i està passant també en d’altres països igualment afectats per la crua realitat de la crisis econòmica. Sembla com si exhaurit gairebé tot el fons de comerç disponible, acumulat en totes les dècades de restriccions de les llibertats hi hagi qui pensi que els escassos marges per a la política són també ja uns marges escassíssims per a la democràcia. Ens passa a casa nostra i ha passat d’una manera molt més ostensible a d’altres països, com Grècia i Itàlia, on davant el dilema de la fallida radical s’ha començat a posar a davant la sortida de la crisi, per damunt de la garantia del respecte a la voluntat i, fins i tot, a la sobirania popular. La lògica encetada és diabòlica i sembla conduir-nos a un atzucac demagògic que, davant d’una falsa alternativa, supervivència-subsistència / llibertats, optés descaradament per la primera sense importar massa allò que fins no fa gaire exhibíem com un patrimoni essencial i indispensable, basat en les llibertats conquerides i afirmades per la voluntat popular una i una altra vegada.

No dic que la democràcia estigui en risc. Afirmo simplement que les llibertats no es regalen i s’estableixen, sinó que es construeixen cada dia i que la temptació excloent i doctrinària de determinats sectors de la dreta per fer passar la seva recepta per la sortida de la crisi pot ésser simplement agreujar l’abisme i incrementar el descrèdit de la política, abocant milers de ciutadans a l’atonia, a la desafecció, a la pèrdua de confiança radical i, en aquest sentit, facilitant els plantejaments més demagògics que en dates recents han conegut en expansió alguns països d’Europa.

És evident que la crisi econòmica no és una conseqüència de la política. Pura i simplement és una conseqüència de la impunitat dels especuladors. Especulació en tots els camps de l’activitat econòmica posant per davant el miratge del diner fàcil per sobre dels valors clàssics del treball, de l’austeritat, de l’estalvi, de la contenció, que entesos com a valors individuals havien comportat finalment els trets distintius de tota una societat disposada a llaurar amb esforç els fonaments de l’economia i de la personalitat d’un país.

Ara bé, situar l’arrel de la crisi en l’especulació i en el cinisme dels especuladors no ens exonera d’analitzar les causes de la pèrdua de crèdit de la política i de la liquidació d’un crèdit assolit en un període de marges amplis i d’economia grassa, quan semblava que tot era possible. Certament, enlluernats per l’època de l’abundància, pensant en uns marges il·limitats, la política ha consentit moltes inèrcies, ha definit un sistema i un entramat institucional complex i professionalitzat, ha primat la carrera política per davant de la noció de servei públic, ha abandonat l’exemplaritat i l’exigència, i ha mostrat complaença amb actituds bé endogàmiques, bé simplement d’aprofitament de les responsabilitats públiques pel benefici privat.

El més greu, però, és que el sistema democràtic no hagi posat en marxa les seves pròpies defenses per impedir la contaminació global del sistema i ha permès que en l’imaginari col·lectiu cada cop més s’hagi identificat la part amb el tot, i s’hagi evolucionat cap a la consideració dels casos més flagrants i minoritaris en una injusta generalització.

Afirmo que la política i els polítics són imprescindibles, que la democràcia és l’únic sistema que pot garantir les llibertats individuals i col·lectives enteses com l’assegurament dels drets que com a comunitat ens hem donat, que la immensa majoria dels polítics són honestos i fidels servidors de la cosa pública. Reitero com he fet sovint que els casos de corrupció són mínims i se situen en el punt de contacte entre els corruptors i els corruptes, els que corrompen i els que es deixen corrompre, alguns dels quals com és obvi no participen de la política democràtica i només se n’aprofiten.

Afirmo, fins i tot, que els polítics estan poc reconeguts i mal retribuïts, que en igualtat de responsabilitats el món privat paga millor que les institucions públiques i que hem deixat que la hipocresia s’apoderi d’aquest tema fins a fer creure just el contrari. Hem deixat en mans dels plens de constitució dels ajuntaments la decisió dels criteris de retribució dels representants municipals i en comptes de reclamar un sistema més just i equitatiu hem pervertit tot l’entramat de complements i dietes fins a crear la imatge que en la política es paga per no fer res i es retribueix l’assistència passiva a reunions poc rellevants. Hem defugit el debat autèntic i hem teixit la teranyina de la trampa mortal. Avui des de cadires confortables de la societat civil, de la generació d’opinió, des d’altaveus molt potents i molt ben retribuïts es pot arribar a fer molta demagògia sobre els sous dels polítics.

Però el programa de regeneració imprescindible correspon directament als responsables públics que hem d’extremar l’exigència, l’exemplaritat, l’austeritat, les  actituds i comportaments, fins a demostrar cada dia que som servidors públics i escrupolosíssims administradors de la confiança i dels recursos que els ciutadans dipositen en nosaltres i en les administracions.

 PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/481991-el-credit-de-la-politica.html