El Punt Avui

Portem exactament dos mesos entrebancats, amb sensació de bloqueig, instal·lats en el dubte i incapaços de trobar una sortida viable al conjunt dels problemes que afecten Catalunya i que van ser catalitzats, durant un temps llarg, en les expectatives obertes arran de la consulta del 9N. Aquesta situació de fatiga crònica se’ns fa més aparent perquè, en les hores lentes de la successió de dies festius del cicle nadalenc, hem tingut tots la sensació d’estar en una espiral inacabable.

Les trobades reiterades entre els líders polítics d’ERC i de CiU i les propostes sovintejades han anat complicant els escenaris, que una enquesta del CEO ha diagnosticat com de refredament posterior a l’èxtasi. Ha semblat com si en aquest compàs d’espera les úniques qüestions rellevants fossin les vinculades amb la necessitat de trobar un escenari majoritari per al sobiranisme, en el context d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Així, en el debat etern entre el ser i el no ser ha semblat que tothom, legítimament, tractava de trobar el mètode més eficaç, per a alguns el més infal·lible, de sumar voluntats a l’objectiu sobiranista. Oriol Junqueras, aparentment, no s’ha mogut del guió preestablert; cal una majoria sobiranista al Parlament, encarar Europa amb una cascada de fets consumats, en definitiva, un tour de force que trenqui l’atzucac, i una majoria prou sòlida per començar la legislatura cremant etapes i arribant a una proclamació unilateral de la independència des del Parlament. Artur Mas, per la seva banda, sembla abocat a una idea que transcendeixi els partits polítics, que situï el país, amb ell al capdavant, com a un objectiu prioritari i que, amb una llista sobiranista única i de caràcter transversal amb candidats de la societat civil, ens porti a una amplíssima majoria sobiranista al Parlament, per entrar en una fase constituent i anar a unes noves eleccions, al cap de divuit mesos, de caràcter referendari. A mig camí, en una de les reunions al Palau de la Generalitat amb representants també de l’AMI, de l’ANC i d’Òmnium, sembla que va aparèixer una tercera via, que consisteix en una llista transversal amb independents, encapçalada per Artur Mas, i d’altres llistes sobiranistes, sobretot la d’ERC.

Naturalment, en la hipòtesi d’una llista “de país”, encapçalada per Artur Mas, i un conjunt de llistes sobiranistes amb agrupaments diversos, la idea d’un plebiscit transversal quedaria molt aigualida  i ens aniríem acostant a unes eleccions normals i plurals, sense cap accent especial més enllà del que hi pugui donar cada opció política. El debat reduccionista, al voltant de la condició sine qua non de la voluntat plebiscitària, podria córrer el risc de la dualització inacceptable de la societat catalana, en una estranya situació en la qual, per a uns, les eleccions serien i significarien una cosa, i per a uns altres, una altra del tot diferent. El problema rau, però, en el fet mateix que la situació en espirall dóna peu a un entortolligament indesxifrable, i no aclareix quin seria el desllorigador per desenclavar la societat catalana d’un entrebanc més punyent que mai.

Mentrestant, alguns analistes plantegen que Espanya ha fracassat històricament en la formació d’un Estat fort, modern i centralitzat; aquests vénen a dir que la feblesa de l’Estat és l’escletxa per als nacionalismes. Però d’altres semblen apuntar a la possibilitat d’esmenar l’errada del passat. De fet, però, i en el món que ve, els Estats forts dels segles passats són estructures residuals i resistents que no faran sinó recular. L’oportunitat d’Espanya, pel costat d’un Estat, fort ja ha passat.

Fins ara sembla que es dilueix la possibilitat d’una anticipació electoral. Però qui pot aguantar una legislatura a cop de pressupostos prorrogats? A quina democràcia homologable, el Govern actual podria anar fent la viu-viu? Pot passar, esclar, que l’únic camí possible sigui la inevitable dissolució i convocatòria d’eleccions aviat, sense acord en el bloc sobiranista. I arribats a aquest punt sense aclarir on és el desllorigador de la situació endèmica i apressant, hauríem de concloure que ha mancat ambició i grandesa per encarar el repte de veritat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.