La Vanguardia

El passat 18 de juny vaig llegir unes declaracions del president de la Generalitat, Artur Mas, que em van deixar estupefacte. El teletip titulava literalment “Mas revela ‘dolgut’ que Montilla va rebutjar la seva mà estesa per partidisme”. Uns dies més tard, el 21 de juny, l’expresident Jordi Pujol reblava el clau i explicava que no li “entusiasmava” el suport del PPC als pressupostos, però que bé calia aprovar-los. La culminació orquestrada d’un crescendo imparable es va produir el dia 23 de juny, a Catalunya Ràdio, quan el president Mas mig avançava l’amenaça d’unes eleccions anticipades en el cas de no aprovar-se els pressupostos.

Em sorprèn el sentit de la “revelació dolorosa”, perquè la veritat revelada està reservada a circumstàncies molt excepcionals i aquest no és el cas. Jo vaig assistir a la reunió entre els presidents Mas i Montilla. Puc “revelar” que no hi va haver mà estesa. Tampoc no hi va haver cap proposta de pacte del tipus “pressupostos per alcaldies”. La reunió, doncs, tal com jo la vaig veure i la vaig viure no va ser una negociació. Va ser només una apel·lació a la responsabilitat dels socialistes per als pressupostos de 2011 i 2012. Una mena de xec en blanc per depurar responsabilitats històriques. Modestament vam recordar que feia mesos que havíem avançat una proposta: CiU renunciava en els pressupostos de2011 ala supressió de l’impost de successions, el PSC s’abstenia en les votacions de les esmenes a la totalitat i CiU i PSC, com dos grups madurs i responsables, es posaven a negociar el sentit, la intensitat i la prioritat de les retallades sobre la base que en l’any dels màxims retalls no era compatible produir també retallades en els ingressos. Res a fer. Ni un moviment. El president Mas potser calculava que el PSC s’hauria estovat després dels resultats del 22 de maig i signaria, per responsabilitat, una simple adhesió als pressupostos. Una escenificació calculada i preparada per acabar fent culpables els socialistes del pacte pressupostari amb el PP.

Era la culminació de tota una etapa d’escalfament de l’ambient i de dramatització dels comptes per fer culpable el PSC de tots els mals del país. En aquests termes i en aquestes circumstàncies, l’entesa era pràcticament impossible. L’abast dels pactes entre CiU i el PPC crec que parla per ell mateix.

És veritat que arribats a aquest punt, mentre el país es consumeix en una crisi sense precedents, convergents i socialistes estem enganxats en una picabaralla de principis infantil. Vas ser tu! No, vas ser tu! Tu, primer! No, tu abans! És culpa teva! No, teva! Ets tu qui retalles! Ets tu qui ens has endeutat! Tu també ho havies fet abans!

El president Mas està “dolgut” i els socialistes també, i l’expresident Montilla el que més. Simplement perquè tot dóna a entendre que l’exercici de responsabilitat de facilitar la investidura, va ser un exercici del tot inútil: I sembla clar que des d’aquell moment només s’ha tractat de menystenir el PSC com a responsable de tot, com a “botxí” dels pressupostos, com a principals i primers “irresponsables”, en paraules del portaveu del Govern. Si per algun motiu impensable el PP deixés caure els pressupostos, que ja ha pactat generosament i cobrat, en aquest cas sí, amb pes institucional, els socialistes seríem els responsables d’unes eleccions anticipades.

Però com que no es tracta d’això; com que ningú no vol que els representants dels partits ens entrebanquem en una picabaralla de criatures consentides; com que ningú no pensa en una cacera de bruixes; com que tothom esperaria gestos de grandesa política, de generositat recíproca, de diàleg franc; com que els ciutadans esperen actituds d’acord amb la gravetat de les circumstàncies; vagi per endavant un oferiment sincer del PSC de col·laborar constructivament a crear un clima de confiança i contribuir a afavorir amb esperit de col·laboració a la sortida de la crisi.

No hi ha cap càlcul en aquest oferiment. Cap contrapartida. El PSC està disposat a iniciar negociacions amb CiU i eventualment acordar:  1. Una reforma de les lleis de la CCMA i del CAC. 2. Una nova llei electoral per a Catalunya que acabi amb l’anomalia catalana i deixem de ser l’única comunitat autònoma que com que no té llei electoral pròpia s’ha de regir per la legislació general. 3. L’assegurament del model educatiu pactat entre els dos partits en l’anterior legislatura i tot preservant-ne el caràcter de servei públic garantir-ne l’aplicació. 4. Mantenir el model d’integració lingüística i la seva aplicació al model educatiu, en els termes acordats des de sempre per la majoria de forces catalanes i desplegat amb acords entre els dos partits el 1998. 5. La clarificació i aplicació compartida, exigent i sòlida, del Pacte per a la immigració, i l’aplicació dels principis d’igualtat de drets i deures en el marc de les oportunitats reals i legals del mercat de treball. 6. La simplificació dels tràmits administratius per facilitar l’activitat productiva, la creació de riquesa, el foment de la inversió i la creació d’ocupació. Per això hem ofert negociar, per separat i sense dilacions, quatre lleis diferents que es desprendrien de l’anomenada fins ara Llei òmnibus. 7. Desplegament acordat de polítiques actives d’ocupació i de formació ocupacional. 8. Polítiques d’estalvi i racionalització en els serveis de salut amb preservació de la seva condició de servei públic. 9. Polítiques compartides en matèria de recerca i innovació.

Aquest és un oferiment sincer. Un oferiment concret i possible. Només cal asseure’ns a la taula de la negociació i estar disposats a treballar.

Oi que no és difícil d’entendre que fins i tot amb aquest oferiment el PSC vulgui mantenir simultàniament una voluntat d’entesa i un to d’oposició exigent i contundent en tots aquells temes de fons ideològic o de confrontació de models?

Doncs vet aquí la veritable història i la proposta des del punt de vista dels socialistes catalans. Potser en aquestes paraules hi ha la medecina per als dolors que ens revelava fa uns dies el president Mas. Encara no tenim clar que aquesta sigui, però, una medecina que ell estigui disposat a prendre. Fins i tot és possible que el seu orgull no ho permeti. Per la nostra part nosaltres estem disposats a empassar-nos la nostra part d’orgull, que també tenim.

El país espera, el carrer també. Respondrà el Parlament i respondrem els partits a aquesta crida? Vet aquí una proposta concreta.

PUBLICAT A: http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20110628/54177682506/el-dolor-del-president-mas.html