Avui / El Punt

[Aquesta és la versió extensa de l’article escurçat per a la publicació]

L’enrenou que s’ha organitzat amb motiu de la votació, al Congrés dels Diputats, de la moció presentada pel grup de CiU és considerable. Em sembla que convé aclarir les coses. Vagi per endavant que hi havia motius per a votar que sí. També hi havia motius per a votar que no. El més fàcil hagués estat seguir el corrent i votar que sí, evitar qualsevol desgast a Catalunya i afegir-se al càlcul tàctic dels estrategs del Govern. A Catalunya avui té una prima la dissidència, sobretot si és gratis i sense cost. És igual que s’anunciés el vot del PP, suposadament a favor de Catalunya, sense cap penediment en relació amb el seu recurs i a la sentència del TC sobre l’Estatut d’Autonomia, que en va suposar la demolició de parts importants. És igual que ja existís un doble mandat del Congrés i del Senat, amb vot favorable de tothom, per complir la legislació i fer efectiu el pagament de les bestretes del Fons de competitivitat. I, sobretot, és igual, per a alguns, que el suposat “front català” fos una quimera “fabricada” en els laboratoris del primer partit de Catalunya i no un front “construït” amb el diàleg i la voluntat compartida de Govern i Oposició.

Vull deixar també establert que sense la intransigència i la rigidesa de la vicepresidenta econòmica del Govern espanyol i dels responsables del seu Ministeri no ens trobaríem ara en l’actual situació. No només en relació amb els temes estrictament econòmics derivats del model de finançament, sinó també davant de la injustificable oposició frontal al concurs de professorat convocat per la Generalitat, en un fet que representa un escàs sentit de l’estat autonòmic i una clara invasió de competències al Govern de Catalunya.

Em sembla també important establir que per molt que s’entestin alguns en la desqualificació sistemàtica del PSC i s’erigeixin en els seus suposats salvadors des de fora, en la permanent incomoditat amb què vivim les qüestions de l’encaix de Catalunya i Espanya, les dificultats són font de fortalesa i les solucions hauran de venir de dins mateix del Partit. Els salvadors externs poden fer vaticinis sobre el futur del nostre Partit, catalogar-nos com un possible “càncer” en el futur de Catalunya, considerar que atrapats en les pròpies contradiccions estem abocats a la marginalitat política a Catalunya. Però per molt que busquin més el descrèdit que l’anàlisi, per més que s’erigeixin en escolans de la tàctica de desgast, encara que s’inclinin més “pel cinisme, la demagògia i la hipocresia” que pel rigor argumental, el Partit dels Socialistes de Catalunya apostarà decididament pel seu esperit fundacional, per la catalanitat radical, pel catalanisme constructiu i per fer efectiu un autogovern sòlid i màxim que és a l’arrel mateixa del seu esperit fundacional.

Veiem ara la cronologia dels esdeveniments. Arrenquem de la carta del 23 de setembre passat del conseller Antoni Castells a la vicepresidenta econòmica del Govern espanyol. Hi figuren tots els arguments i les raons de Catalunya. A favor de no perdre el percentatge d’inversions vinculades a la DA3 i en defensa de la legalitat estricta per a 2011 de les bestretes a compte del Fons de competitivitat com una part essencial del model de finançament acordat. Perquè, com diu el mateix Castells, “…algunas de las medidas adoptadas por el Gobierno del Estado no son una medida efectiva de reducción del déficit, sino simplemente desplazar el dèficit del presupuesto del Gobierno central al de las CCAA… Es simplemente, cambiar el déficit de cajón”.

Així les coses, el nou Govern de Catalunya s’apunta a la doble demagògia de criticar l’acord de finançament, que és bo, i a criticar-ne l’incompliment, acceptant-ne implícitament la seva bondat. El doble joc consisteix a tirar la tovallola i donar per bo que hi haurà incompliment per part de l’Estat i, d’aquesta manera, poder carregar les tintes contra el dèficit heretat, els problemes de tresoreria i la inconsistència dels anteriors governants. S’abandona així la plena bel·ligerància negociadora i se situa a l’aparador de la confrontació un problema de Govern a Govern que té els camins traçats per a exigir-ne l’adequat compliment.

Malgrat tot, en aquest context el PSC insisteix a fer costat al Govern de Catalunya i a anunciar que un cop exhaurits tots els camins de la negociació donarà suport fins a les últimes conseqüències al Govern en aquesta matèria. Fruit d’aquest capteniment, de forma successiva, es voten primer una moció d’ERC al Congrés dels Diputats (29.3.2011) sobre la publicació de les balances fiscals i el compliment dels acords de finançament en la que els vots del PSC aporten també per a fer-ne una moció guanyadora els vots dels diputats del PSOE, com es va fer en el seu moment amb la votació de l’Estatut. Més endavant i després que jo mateix, i molts altres dirigents socialistes, insistíssim en el compromís del PSC, es va votar una moció de l’Entesa Catalana de Progrés al Senat (27.4.2011) que amb els vots del PSC i sense els del PSOE esdevindria moció guanyadora. Hi ha, doncs, en termes parlamentaris un doble mandat que hauria de ser referència suficient per a continuar la negociació i exigir el compliment de les bestretes.

Davant de l’eventualitat que es pretengui portar novament el tema al Congrés dels Diputats, més amb voluntat de tensar la corda que d’assolir resultats positius, el PSC recorda al Govern de Catalunya la seva disposició a contribuir decisivament a fer complir els compromisos vigents (27.4.2011)*. Advertim el Govern que per molt que des de les tribunes públiques se’ns facin admonicions sobre el nostre compromís i que per molt que s’intenti contraposar l’actitud del PSC en una tria impròpia entre Catalunya i el PSOE, el que cal es obrir una via negociadora, convocar la Comissió Bilateral, acudir, en última instància, a la via jurisdiccional i exhaurir tots els mecanismes de la negociació política i no els de la confrontació electoral. La resposta no ha sigut el diàleg, sinó la desqualificació i sovint l’insult.

És en aquest context i en plena campanya electoral que arriba la moció de CiU al Congrés, acompanyada d’una altra moció més generalista del PP. És més que probable que sense la moció del PP, el senyor Duran Lleida hagués estat disposat a posposar la seva interpel·lació i situar les coses en el terreny de la negociació que ell mateix presideix en nom del Govern de Catalunya, en una dualitat impròpia que difumina la frontera entre l’àmbit estrictament governamental i la legítima confrontació partidària.

El PSC, conscient dels seus compromisos i conscient també que, malgrat les repetides apel·lacions al Govern de Catalunya, aquest no ha obert cap camí de diàleg, opta per esmenar la moció de CiU, per convèncer els diputats del PSOE de votar aquesta esmena i proposar al Congrés un text que, per tercera vegada, hauria resultat guanyador i hauria posat les coses molt difícils a la senyora Salgado si s’hagués entestat a mantenir la seva contumaç intenció d’incomplir els acords. Però la conjuntura pesa més que l’interès general, les municipals pesen més que Catalunya i el front fabricat serveix amb safata l’evidència que no existeix un front construït i treballat. La ficció domina l’escena.

Amb la votació perduda de dimarts passat (10.5.2011) hi perd tothom. Hi perd potser, fins i tot una mica més, el crèdit de la política, entestats com estem a atorgar valor simbòlic i valor de canvi a votacions que estan marcades per un parany.

La simple reiteració de votacions a cara o creu on cada vegada suposadament es juga la catalanitat d’uns i altres no aporta cap valor afegit al fet essencial: la negociació política necessària en un context de crisi econòmica que exigeix una especial responsabilitat de tothom.

(*) Declaració pública del PSC sobre el Fons de competitivitat