Diari de Girona

Lamento discrepar rotundament de la moció i posterior acord que a proposta de “Guanyem” i defensada pel regidor Xevi Montoya va aprovar el Ple de l’Ajuntament de Girona en el sentit de suspendre temporalment el projecte de Casa Pastors.

Ningú no pot discutir l’objecte de la proposta: dedicar recursos als creadors al voltant de l’art contemporani. La meva és doncs una discrepància des de la coincidència.

Com és que es contraposa l’objecte de la promoció de la producció i la creació artístiques amb un projecte cultural de llarg abast i al cor mateix de la redefinició del sistema de museus de la ciutat de Girona?

De fet la moció vol procedir per substitució: aturarem una cosa i en farem una altra; però això és molt poc productiu i molt poc creatiu i més aviat té efectes de frenada i no de revulsiu. Des del meu punt de vista el que hagués calgut de veritat, en tot cas, havia de ser no substituir una cosa per una altra, sinó afegir recursos a un objectiu natural i plausible.

Naturalment la discrepància reclama una argumentació.

Per començar una dada objectiva: la col.lecció Santos Torroella ja és propietat de l’Ajuntament de Girona. Personalment sóc dels convençuts, i des de fa anys, que era una bona operació que aportava un valor afegit al sistema de museus i de col.leccions de la ciutat de Girona. Més enllà de les valoracions econòmiques i artístiques la col.lecció aporta algunes peces singulars que enriqueixen l’oferta artística de la ciutat i en el conjunt de la compra l’arxiu i el fons documental representen una reserva extraordinària de dades i documentació que pot ajudar a aclarir una època molt determinada i els circuits de l’art i de la crítica d’art. La recepció de determinats artistes es documenta millor amb aquest fons. La suma de col.lecció i fons documental hauria d’esdevenir un laboratori pels estudiants i professors de la Universitat de Girona en el camp de l’art i del patrimoni.

La decisió en origen de la compra va ser objecte de polèmica i de discussió i els arguments dels favorables i dels detractors s’havien de considerar amb respecte i atenció. Però un cop presa i materialitzada la decisió la polèmica perdia tot el sentit i la col.lecció i el seu desplegament reclamava tota l’atenció.

Ara, en canvi, estem en la pitjor situació possible. La col.lecció és als llimbs més o menys guardada i invisible malgrat els esforços tangibles que s’han realitzat des de l’Arxiu Municipal i des del Museu d’Història de Girona. Certament l’Arxiu ja ha tractat i presentat el fons relacionat amb la Galeria Dalmau que ja es pot consultar i que demostra a bastament les potencialitats del fons documental i el Museu ha avançat molt en la catalogació i l’inventari de la col.lecció.

Perquè dic que estem en la pitjor situació possible? Molt senzill: tenim un edifici, la Casa Pastors, que s’està degradant; només cal veure el bosc que creix a les seves teulades. Quan amb la crisi que ens arrossega la ciutat està mig tancada i força establiments abaixen portes tenir un edifici tancat a la plaça de la Catedral és imperdonable.

Tenim també una excavació arqueològica interrompuda; sabem que aquesta excavació havia donat ja resultats molt notables per establir i mostrar el perímetre de l’edifici medieval del castell de Sobreportes i sabem que l’excavació fins a quatre metres de profunditat es va haver d’aturar a dos metres pel risc d’esfondrament després de descobrir un mur sense fonamentació. Aquest fet va comportar l’aturada de les excavacions, la rescissió del contracte de l’empresa que les feia i l’inici d’un procés per integrar les exploracions arqueològiques al projecte arquitectònic. El resultat ha estat catastròfic: la materialització del projecte de Casa Pastors s’ha endarrerit entre un i dos anys. És aviat dit: prop de dos anys de retard. Tenim unes obres pendents de licitar i adjudicar. Tenim pendent el desplegament dels projectes museològics i museogràfics. Sense el compàs d’espera que ha reclamat Guanyem hem de situar la perspectiva del nou Museu d’Art Modern i Contemporani segurament a d’aquí CINC anys, en un càlcul prudent.

Afegim-hi el que és pitjor: la col.lecció segueix sense poder-se veure a Girona i l’explotació dels fons documentals no pot assolir la seva plenitud.

Hem actuat, crec jo, de forma contrària a com caldria. En època de crisi cal justament un cert agosarament, cal l’atreviment necessari per a mostrar tota l’ambició a mig i llarg termini. Calen revulsius, cal una sacsejada, calen novetats i innovacions, cal accelerar els processos, cal avançar i guanyar temps al temps. No s’ha fet res de tot això.

En un cert sentit estem empantanegats. I aquesta sensació és letal en un context de crisi de valors, de lideratges, de propostes.

És evident que la col.lecció Santos Torroella és només una part d’un projecte més ampli, com ho és també que tota sola deslligada del gran projecte del sistema de museus de Girona no condueix enlloc. Però la forma que tenim d’aproximar-nos a aquesta qüestió ara per ara és la pitjor possible; la més destructiva, la més inercial, la més passiva.

No hauria de ser difícil desfer l’embolic. Desencallar les obres i les corresponents excavacions, preparar un gran centre d’art modern i contemporani. I no és difícil de somiar que el millor lloc per acollir la creativitat dels creadors joves sigui justament el centre que tindrà el seu origen en l’exhibició de la col.lecció Santos Torroella.

Avui per avui aquesta col.lecció és un patrimoni públic clandestí. Un cop esmerçats els diners, treure-la de la clandestinitat és un imperatiu moral per demostrar que la ciutat té empenta i voluntat de sortir de la crisi amb un projecte integral on no hi sobra res i on res no és a canvi de res. Sabent que la cultura pot ésser una peça important, no única, en els programes de recuperació.

En definitiva la col.lecció Santos Torroella no és el problema és una part de la solució.