«El futur dels Museus», pròleg al Manual de Plans Estratègics, Planificació estratègica de museus i centres patrimonials, coordinació científica d’Olga López i Immaculada Lorés, Associació de Museòlegs, 2021, pp. 11-17.

Hi ha unes quantes bones notícies relativament recents al voltant dels Museus. D’una banda l’existència i l’activitat de l’Associació de Museòlegs. En segon lloc el desplegament de les Xarxes territorials de museus. En tercer lloc el nou paradigma sobre els museus, Museus 2030. Pla de Museus de Catalunya. I finalment, crec que podem afegir a la llista des de l’ICRPC i sota l’impuls del Servei de Museus de la Generalitat, la creació i el treball de l’Observatori de públics dels equipaments culturals de Catalunya.

Aquest llibre és en molt bona mesura el resultat tangible d’aquestes bones notícies i molt especialment de la conjunció, de la complementarietat, entre l’Associació de Museòlegs i el postgrau de la Universitat de Girona en Direcció estratègica de Museus i centres patrimonials que amb inspiració lleidatana de la Imma Lorés programa l’Institut Català de Recerca en el patrimoni cultural.

Si hagués de fer un pròleg de circumstàncies, simplement per sortir del pas no m’hi posaria. En canvi, no em puc permetre el luxe de desaprofitar l’ocasió per fer la meva aportació i la meva reflexió més personals després d’uns anys d’experiència a cavall de la docència universitària i la recerca d’una banda i les polítiques de patrimoni de l’altra. L’ICRPC és un modest observatori privilegiat de la transformació de la noció i la consideració del patrimoni cultural. I és des d’aquesta perspectiva canviant que m’aproximo a aquesta aportació cabdal que els museòlegs ens proporcionen com a marc de referència.

La política de museus al segle XX

Hi ha algunes qüestions al voltant del món dels Museus que m’agradaria plantejar. Crec que la política de museus durant molts anys a Catalunya ha estat instal·lada en la zona de confort que atorgava el paradigma noucentista sempre a mig camí de la plena realització. Hem sigut noucentistes, hereus del noucentisme, durant pràcticament tot el segle XX amb alts i baixos i la patacada brutal de la guerra civil. Podem ben dir que fins la inauguració de la remodelació olímpica del Palau Nacional hem anat a remolc o si voleu hem viscut de renda. Tot sigui dit unes rendes ben migrades perquè la distància entre el model i la realitat sempre ha estat abismal. Una cosa era el país que volíem ser i una altra molt diferent el país que érem en realitat.

La separació metodològica entre cultura i educació ha estat històricament perjudicial per a totes dues; l’educació ha quedat confinada i encotillada en els esquemes de l’educació reglada mentre que la cultura ha transitat per les vores i la perifèria sempre sotmesa a una indefinició letal. A l’error de la separació s’hi ha hagut d’afegir sempre un dèficit estructural de doble signe: d’una banda la migradesa pressupostària i de l’altra la manca d’un Pla d’infraestructures i equipaments culturals que proporcionés les eines bàsiques, l’armadura estructural, del món de la cultura. Les guies, els inventaris, els repertoris, la noció mateixa de patrimoni ha estat sotmesa a una visió fragmentària i parcial. Hem parlat molt d’estructures d’estat i no disposem ni de les estructures ni de les infraestructures que caldrien.

Sovint el paradigma noucentista ha emparat el món dels Museus en un context de passivitat. S’ha viscut de moltes inèrcies; i les inèrcies són paràl·lisi i la paràl·lisi comporta inevitablement retrocés. Durant molts anys el món dels Museus ha viscut aquesta situació malgrat que la irrupció d’una nova generació de museòlegs i determinats casos singulars ben remarcables fossin en molts sentits l’excepció que confirma la regla. En el passat relativament recent la passivitat general era la regla i el panorama dels museus de Catalunya era, en el seu conjunt, el resultat d’uns processos acumulatius per sedimentació. El mapa dels museus de Catalunya s’ha anat fent a batzegades i sovint moguts pel paroxisme obsessiu de tenir un museu. Hi va haver algun moment que semblava que era imprescindible que cada poble tingués un museu i això en un país amb 947 municipis.

La pregunta bàsica, doncs, d’un pla estratègic, un museu per a fer què, no es formulava mai per sistema. Feliçment aquests temps s’han superat i totes les accions que coneixem van encaminades a situar el paper dels Museus en un nou horitzó, ben diferent, i ben compromès en el servei públic i en una estreta vinculació amb l’entorn territorial i social.

La planificació estratègica: condició necessària, però no suficient.

El conjunt de treballs que s’apleguen en aquest volum respon des de diferents òptiques a una necessitat apremiant. Calia, i cal, repensar el món dels museus. I això no es pot fer des de la improvisació, sinó que cal una aproximació metodològica adequada, que té a l’horitzó el Pla de Museus i que es defineix com un doble moviment: de baix a dalt, de la societat i dels Museus, cap a les polítiques culturals i de dalt a baix, des del Pla cap als Museus, el territori i la societat.

No hi ha cap dubte que una de les eines que es posen a disposició dels Museus i les institucions culturals és la metodologia de la planificació estratègica de la que aquest llibre és un bon compendi. Des de l’experiència concreta que ens explica Olga López Miguel a partir del cas del Museu Marítim que va veure un context favorable a la realització d’un pla estratègic en la “transformació física i conceptual de l’equipament” arran de les obres que s’hi havia de fer i que situaven el propi edifici, les Drassanes Reials, al centre mateix del discurs del Museu.

Juan Antonio Olañeta ens adverteix de la necessitat i de la prioritat del projecte, la idea motriu, l’horitzó, el destí.

Per la seva banda Antoni Laporte Rosselló tot encarant els reptes dels Museus del segle XXI ens interpel.la sobre els atributs i els valors que haurien de tenir aquest museus partint de la base que es tracta d’equipaments per a persones. “Un museu que tracta temes d’avui, temes relacionats amb la vida de les persones o bé amb les seves inquietuds i esperances”. Laporte insisteix, el museu del segle XXI parla i interpel.la les persones, parla de la societat, homes, dones, infants, famílies, aborda el patrimoni material i immaterial i formula relats en primera persona.

Amb més motiu després de la crisi del tancament originat pel coronavirus el treball de Conxa Rodà situa les xarxes socials i els entorns digitals al cor mateix de la transformació dels museus. Per la seva banda Jaume Colomer des de la consideració del museu com un agent cultural singular ens recorda, amb encert, que el pla estratègic d’un equipament cultural ha de ser “viable, flexible i transformador”.

Finalment Margarida Loran ens presenta un paquet metodològic i pràctic que inclou una aproximació general, un glossari i un estudi de casos de bones pràctiques. Margarida Loran és capaç de formular de forma entenedora el context d’un pla estratègic: des dels interrogants on som? On anem? On volem anar?, el pla esdevé alhora una destinació i un viatge. Com en el Viatge a Ítaca és potser tant o més interessant el camí que el destí. Un temps per a la reflexió, un temps per pensar, i abordar les qüestions que fan referència al canvi, al valor, a la rellevància, a la identitat, al futur, al context inexcusable del segle XXI i al nou paradigma dels museus de societat.

El pla estratègic proporciona una pauta, una matriu, una metodologia, uns esquemes, aporta les eines, insinua les possibles solucions. Però hi ha un plus que va més enllà de les pautes de la planificació estratègica. L’ànima dels museus; el sentiment que anima la seva pròpia existència, la història que hi traspua i les mirades que s’hi concentren. No hi ha contradicció necessàriament; pot haver-hi, i és recomanable que hi hagi, complementarietat.

Els Plans estratègics i sobretot els esquemes metodològics que es contenen en aquest llibre són el destil.lat, el concentrat, de les essències que resulten d’un procés lent d’elaboració i de maduració.

Hi ha però un risc. Que agafant la part pel tot es prengui el pla estratègic no com a eina sinó com a fi. I el pla no és un fi en ell mateix, sinó un mitjà per a desbrossar el camí que ens dibuixa la Margarida Loran. En la seva essència despullada el Pla estratègic pot esdevenir un instrument neutre i si és neutre esdevé innocu i podria només respondre a una resposta reticent als problemes objectius, fent de necessitat virtut. En definitiva podríem també aplicar als Plans Estratègics la pròpia metodologia de la planificació estratègica i identificar-ne els punts forts i els punts febles, prioritzar els camins de les actuacions i avançar sobretot per un camí tangible que es dibuixa mentre es recorre.

Un anclatge per la viabilitat

De la mateixa manera que George Steiner recorre a la imatge del parallamps per definir una idea d’Europa que defugi la temptació de fer volar coloms així hauríem de procedir en la planificació estratègica i l’acció política sobre els museus. Steiner diu que els parallamps per ser efectius necessiten una presa de terra, un anclatge. Europa també, per exemple, diu, la geografia dels cafès. Els museus no cal dir-ho.

Anem als museus. Antics o recents tots tenen i han tingut un impuls fundacional més o menys justificat i més o menys acompanyat d’una col·lecció i d’algunes idees o alguns fets al voltant de la compilació de la col·lecció fundacional.

Això ens porta a reflexionar sobre la naturalesa mateixa dels museus que després, es clar, hem de relacionar amb la funció que els hi atribuïm al segle XXI. És la necessària superació de la dualitat de contraris entre museus al marge de les persones i museus per a les persones, que reclama Antoni Laporte en el seu text.

Però una lectura primària i insuficient dels materials que defineixen el marc d’un pla estratègic i la definició de la moda contemporània dels museus de societat podria fer caure en l’equívoc de museus orientats unívocament al futur. És el risc improbable de pensar el futur estratègic dels museus a partir d’un full en blanc.

Ni el món, ni la vida, ni les societats, ni tampoc els museus sorgeixen del no res. No hi ha futur sense passat. La història no és una quimera passadista i inútil. Tots necessitem anar a buscar les arrels individuals i col.lectives i construir i reconstruir identitats, valor i rellevància. Vet aquí. El futur és, sens dubte, el que compta, però no hi ha futur sense història. La noció històrica, patrimonial, de les societats contemporànies ens aporta la clau per a llegir-ne el passat i corregir-ne els traços del futur.

Els museus antics i els museus nous, tots tenen unes arrels. Els museus en la seva pròpia existència no són artefactes, com dèiem, orientats unívocament al futur. Tots tenen algun element estructural, d’arrel, que en justifica la creació i l’existència, i que ha de servir de base per a definir-ne el futur i orientar-ne la seva dimensió de museus de societat.

Els plans estratègics han de pensar i repensar els museus de nou, però no partint de zero.

El conjunt d’inputs contemporanis, de l’agenda social, cultural i política, són justament la conseqüència d’un determinat anclatge. D’aquí justament que un valor educatiu hegemònic recaigui, per exemple, en museus sobre el colonialisme o relectures sobre la pròpia gestació de les col·leccions, associades a les naturaleses diverses del poder, molt més que la pulsió destructiva de les imatges o dels monuments commemoratius sovint associats a la pròpia evolució de la societat i de la ciutat que es vol subvertir.

A les antípodes de les idees dels adoctrinaments els museus han d’esdevenir factories de recerca i de pensament. Font de respostes a les preguntes que ens fem tots.

De la mateixa manera que un pla estratègic defineix un camí i un destí, un museu revisa constantment des de la seva realitat concreta el seu propi camí i el seu propi destí, amb els seus públics, usuaris i destinataris però també amb les eines del coneixement dels productors i dels acaparadors de les col·leccions i l’entorn social, polític, cultural i històric que els va originar. Aquest és el cercle virtuós per a repensar un museu a partir d’un pla estratègic viable.

I aquesta és la funció que fan les fitxes de casos concrets de planificació estratègica. En tots els casos models d’èxit i autèntics antídots davant algun dels riscos que m’he permès d’apuntar. Si en algun moment algú ha tingut dubtes de la relació entre la teoria i la pràctica sense solució de continuïtat només cal que repassi la història del MACBA, de la Xarxa de Museus de Lleida, de la Gabella d’Arbúcies, del Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, el Museu de Solsona i el Museu de Ciències Naturals. Tots ells casos concrets d’anclatges sòlids. Vet aquí la síntesi. I vet aquí el camí per avançar cap els Museus del segle XXI ja a la tercera dècada.