Diari de Girona

Entre setembre i novembre d’aquest any s’han iniciat els actes per commemorar el centenari de la fundació l’any 1919 del GEiEG. Durant cent anys la identificació entre el club i la ciutat ha estat intensa, ha madurat i ha esdevingut total. És el que té arrelar i durar cent anys.

En el Butlletí que es va començar a publicar l’any 1921 molt aviat es va notar que les seves pàgines destil·laven una vinculació gironina estreta des de tots els punts de vista.

Xavier Vigué en el nº 45 (gener de 1926) evocava poèticament un matí de contemplació de la ciutat despertant de les boires que es dissipaven lentament i feien emergir des del vessant de Montjuic la ciutat als peus. En el mateix número Miquel Santaló ressenyava el llibret “Girona” de Carles Rahola i deia: “”Girona” serà per a cada gironí un breviari; per cada mestre l’auxiliar més capaç; per cada pare un inspirador excel·lent; per tot foraster el millor guia”.

L’any 1931 (77, febrer) el president Josep Massanas davant de l’”indiferentisme suicida” apunta que “El nostre Grup és tal volta una de les conglomeracions ciutadanes que es manifesten més plenament a favor d’una nova estructura social i que sap viure al marge de tot aquest desordre latent”. I per concloure afegia: “Qui pot desmaiar davant d’un grup d’homes decidits i freturosos de fer obra sana i positiva?. Quan una entitat sap soplujar-se sota un teulat sense goteres, ni les grans tempestes hi poden res. Cada element de casa nostra és un cairat fort, difícil de cedir, perquè quan la fusta és bona i ben madurada, no hi ha corc que s’atreveixi a clavar-hi el fibló”.

També al nº 77 de febrer de 1931 es reprodueix un article publicat al Diario de Gerona amb motiu d’un esdeveniment organitzat pel Grup i es diu:”Avui és indubtable que el Grup s’ha posat en primer rengle d’aquesta mena d’entitats que si no hi fossin les hauríem d’inventar”.

L’any 1932 per Fires el Grup va organitzar l’exposició fotogràfica “Girona” amb obres de Mn. Mateu Duran, Ernest Gussinyer, Joaquim Malagelada, Joan Masó, Jaume Pumarola, Josep Roca, Joaquim Soler i Josep M. Xaudiera. El president Josep Massanas en el Butlletí nº 98 de novembre de 1932 deia: “L’exhibició de fotografies que el Grup ha presentat aquest any té una significació de refinada cultura, és una obra digna de lloança perquè dóna a conèixer la nostra preuada ciutat i posa de relleu tot l’amor i l’admiració envers ella. Cal que tothom la conegui i pugui constatar el tresor que posseeix”.

Referint-me als actes del cinquantenari de l’any 1969 he escrit que aquells actes foren “Acta notarial entre el passat que es recordava i el futur que es construïa”. I en ocasió també d’aquest cinquantenari al Butlletí de març-abril de 1970 Jordi Guasch va dir que el GEiEG era “un deliri amb cinquanta anys d’història”.

Si fem un salt en el temps al Butlletí 419 de novembre-desembre de 1989 en una època d’intensitat i tensió institucional l’editorial “De Girona i els gironins” clarament inspirat pel president del moment, Salvador Martí, es lamentava del que per a ell era un factor desfavorable en el nom del Grup:“Però la vida és així. I els del Grup, fins i tot amb això hem tingut mala sort. Els nostres fundadors no van copsar el que amb el temps ha estat patent d’identitat. Per desgràcia no serem mai “el Girona” de qualsevol cosa. Serem sempre només gironins del Grup i això no ens permet entrar en el joc promocional de la ciutat”.

El temps i la història desmentirien aquests temors perquè el Grup en la seva transversalitat i en la flexibilitat de les seccions ha estat i és un clu poliesportiu, que practica moltes disciplines, esportives o no, i que per aquest camí és omnipresent a la ciutat i ha esdevingut altament representatiu.

És l’argument que va fer servir l’any 1997 en una entrevista al Butlletí del Grup del mes d’octubre en Josep Lluís Lucero Piñol, primer atleta i després secretari tècnic d’atletisme. Segons diu a l’entrevista “El GEiEG és més que un club, és Girona”. Insistia en aquesta idea l’editorial del número 643 de desembre de 1998, sent president Josep M. Figueras, quan afirmava que “En la planificació del futur de l’esport a Girona el Grup hi té molt a dir i estem convençuts que es trobaran formes estables de cooperació que, sense menysteniment d’identitats i d’ideologies, siguin beneficioses per a totes les parts, és a dir, per a Girona”.

Jordi Vilamitjana (Butlletí 755, maig de 2009) corroborava aquests punts de vista i establia que “GEiEG i Girona són un fetindestriable”. O el 2013 (799, novembre) on Adriana Bernacer diu que “Parlo d’una entitat tan gironina que des de fa 94 anys s’ha anat fent lloc a la ciutat fins arribar a ser part de la història de Girona”. Hi insistia Carles Luque (805, juny de 2014): “Pensar en esport a Girona és pensar en el GEiEG…”. I finalment Carles Baldellou (823, juny-juliol de 2017) rebla el clau i diu: “La realitat és que darrere de l’acrònim que dona nom al GEiEG s’esdevé un pilar fonamental en l’evolució de la vida gironina”.

Recentment (Revista de Girona, nº 317) he escrit: “El GEiEG és un dels pilars fonamentals de la Girona contemporània. La seva existència està plenament incorporada a l’imaginari contemporani de la ciutat”. Podriem concloure doncs que com a resum d’aquest centenari la identificació entre Girona i el Grup és total. Si no hi fos com deia el Diario de Gerona de 1931 s’hauria d’inventar, perque en paraules que hem citat més amunt el Grup és més que un club, és Girona.

Només cal passar per les instal·lacions (Sant Ponç, Sant Narcís I Palau Sacosta) un dia qualsevol. Són centenars de practicants, nois i noies, entrenadors, monitors, directius, administratius, tècnics de salut, esportistes de totes les disciplines individuals o en equip, i són milers de noms de gironins si repasèssim la nòmina de totes les persones vinculades amb el club des de 1919 fins ara.