Capítol del llibre El sis d’octubre, la desfeta de la revolució catalanista, d’Arnau González Vilalta, Manel López Esteve i Enric Ucelay da Cal (eds.). Barcelona, Editorial Base, 2014 (pàg. 197-211)

Els fets d’«El Sis d’Octubre», les causes que hi van conduir i les conseqüències que van tenir, han generat més controvèrsia que estudis. Des dels testimonis directes o els observadors de l’època fins els historiadors no s’han pogut estar d’emetre un judici molt sever sobre el capteniment dels dirigents polítics de Catalunya, les desavinences i les contradiccions. Tampoc no s’han escatimat les extrapolacions a d’altres moments històrics i en el context del revisionisme de la Guerra Civil alguns dels autors d’aquest corrent tan poc solvent s’han afanyat a establir una relació de causa-efecte per a tot Espanya de la revolució d’octubre i el cop d’estat militar del divuit de juliol de 1936.

La publicació recent del llibre de Manel López Esteve Els fets del sis d’octubre de 1934  ha esmenat en gran mesura el desequilibri esmentat i ha donat ocasió al professor Josep Fontana que prologa el llibre a desmentir amb l’erudició que sempre el caracteritza les tesis revisionistes. Així Fontana deixaria ben establert que més enllà de la circumstància concreta dels fets revolucionaris d’octubre el que comptaria de veritat en la perspectiva del desencadenament de la Guerra Civil seria l’actitud de bel.ligerància extrema contrarevolucionària de la dreta. Una contrarevolució que no deixaria ni un instant per a respirar a  la Segona República i el seu programa reformista que va ser objecte d’un atac sistemàtic i contumaç des de tots els sectors conservadors i reaccionaris en un intent de mantenir inalterable l’status quo i sobretot els seus interessos econòmics, socials, de propietat i de poder.

Tampoc no podem perdre de vista les oscil.lacions concretes electorals i polítiques dels anys de la República i específicament l’encadenament de processos constituents, electorals i estatutaris que en un solapament galopant proporcionaven alternatives vertiginoses i contradiccions molt evidents. L’agenda reformista per a tot Espanya es concentrava en els temes agraris, la laïcitat de l’Estat, la reforma de l’exèrcit, i la millora dels serveis públics i específicament l’educació. En el cas de Catalunya, com ja ha quedat palès diverses vegades en els diferents capítols d’aquest llibre adquireixen en el tombant de 1933 i 1934 una rellevància especial el desplegament estatutari, del recentment aprovat Estatut de 1932, i el paper del Govern de la Generalitat, les decisions del Parlament de Catalunya al voltant de la Llei de Contractes de Conreu, i l’assimetria política entre Catalunya i Espanya tant en els resultats de les eleccions legislatives de 1933 com a les eleccions municipals de gener de 1934.

[1]

Així i com a proposta de guió per a una interpretació dels fets del sis d’octubre a Catalunya i específicament a les comarques de Girona podríem desgranar els següents punts i proposicions:

1. La subordinació a Barcelona i a les esferes governamentals de tot el descabdellament dels fets. El moviment esclata i es dissol al ritme que marca la capital.

2. La inducció de la complementarietat secessionista en el territori amb la iniciativa del Govern de la Generalitat per part de les Comissaries delegades.

3. La relativa feblesa numèrica del moviment revolucionari malgrat l’èxit inicial de la vaga general que propugnava l’Aliança Obrera.

4. La presència larvada, latent i en tensió d’un suposat nivell de convivència i entesa en un context però on l’ambient era de tal densitat que es podia tallar amb un ganivet.La cohesió en suspensió, la fractura latent, la polarització òbvia, la lluita de classes. El futur oasi dels primers mesos de 1936 vivia en suspensió en les tensions de l’etapa 1934-1936.

5. La desproporció desfermada de la repressió en relació a la dimensió i característiques dels fets.

6.  Considerat més un episodi efímer que un moment trascendent la dispersió inconnexa de les dades dificulta extraordinàriament una visió de conjunt territorialitzada, impedida pel seu mateix caràcter tributari de la rebel.lió a Barcelona.

La subordinació a Barcelona

Es tracta d’una constant en el descabdellament dels moments de trasbals i canvi, de les grans discontinuïtats de la història. És probable que aquesta circumstància no es donés, o no en la mateixa proporció, a l’edat mitjana que en els temps moderns i contemporanis. Però m’atreviria a assenyalar diversos moments on les decisions de canvi es van prendre en el territori gironí a remolc del condicionant barceloní. Un primer moment clar és la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya. Al ritme, això si, dels moviments de tropes i de l’evolució del conflicte internacional però podem remarcar que l’adscripció de Girona a la causa austríaca el mes d’octubre de 1705 es va decantar per la influència barcelonina i des d’aquell moment les fluctuacions cap un costat i cap a l’altre van venir condicionades per l’adaptació acomodatícia a les circumstàmcies bèl.liques amb poques ganes de patir-hi més del compte. Va tornar a passar amb u na simetria considerable durant els fets de la Revolució de setembre de 1868 fins el punt que els poders revolucionaris extraordinaris es van mantenir mentre van durar a Barcelona i desseguida es van adaptar a l’evolució posterior dels fets quan es va reprendre el fil institucional i es van abandonar les vel.leitats més estrictament revolucionàries. I aquest va ser el cas dels fets d’octubre que ara tractem. Així ho planteja Albert Balcells en una de les síntesis compactes que ens ha ofert la literatura historiogràfica en alguns llibres commemoratius. Durant «els fets del sis d’octubre», diu Balcells: «A les comarques gironines la revolta tingué caràcter urbà, anà a remolc de Barcelona i els problemes socials agraris no hi tingueren cap paper».[2]

És la mateixa apreciació que una colla d’anys abans i com a testimoni directe ens dóna un periodista Lluís Aymamí i Baudina, El sis d’octubre tal com jo l’he vist.: «Evidentment els fets revolucionaris es van estendre arreu de Catalunya. El nostre report, però, es limita als fets esdevinguts a la ciutat de Barcelona, perquè tota la transcendència política del moviment depenia de l’èxit o el fracàs que la revolta aconseguís a la capital. Fora de Barcelona, amb molt poques excepcions, el moviment triomfà amb una relativa facilitat, gairebé automàticament. […]. El fet, però, és que, fracassat, vençut el moviment a Barcelona  també fracassà automàticament arreu de Catalunya. Amb això va demostrar-se una vegada més la responsabilitat enorme que davant la història de la nostra terra tenen i tindran sempre els homes que, de la capital estant, regeixen els destins de Catalunya».[3]

La revolució des de dalt. Les contradiccions de la rebel.lió

Els efectes de la contrarevolució de dretes orquestrada amb el poder a la mà des de les eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933 han estat resumits per Josep Fontana com «[…] la reacció dels propietaris contra la política agrària republicana, i com a manifestació política, el retorn de les dretes al poder». Però a Catalunya, a diferència del conjunt d’Espanya les coses eren molt més ajustades i si en les legislatives la Lliga va tenir 28 diputats i va guanyar a Barcelona-ciutat, Lleida i Tarragona, la coalició de ERC va  tenir 26 diputats i va guanyar a Girona i a la província de Barcelona. I malgrat la reacció de la Lliga el resultat encara seria més decantat a les municipals de gener de 1934 on les esquerres obtingueren la majoria a 580 municipis mentre que la Lliga l’obtindria a 442. Amb la particularitat que les esquerres havien guanyat a totes les poblacions de més de 10.000 habitants llevat de Girona, Vic i Olot, fet que marcaria amb un èmfasi especial a aquestes poblacions els fets d’«El Sis d’Octubre».[4] És el que afirma Manel López Esteve: «on les seccions i entitats de l’Esquerra van actuar de manera més decidida fou en aquells pobles en què les dretes havien guanyat les eleccions de gener de 1934. En aquests casos els esquerrans van fer-se amb el poder local, destituïren l’Ajuntament, van proclamar l’Estat Català i fins i tot van realitzar alguna acció armada».[5]

 

Figura 1Fig. 1: La imatge de la nova Girona urbana: l’aleshores carrer «20 de juny» amb el monument inacabat a Clavé, en la mida que la ciutat sortia, al enderrocar muralles.

Però també tots els autors coincideixen en el fet que un cop conegut el descabdellament dels esdeveniments a Barcelona i el compromís concret que assumiria el President de la Generalitat, Lluís Companys, per decisió pròpia o induït pels entorns d’Estat Català, serien els comissaris de la Generalitat a cada demarcació els impulsors del moviment al territori. Una insurrecció marcada per molts matisos, amb molts accents, i amb una mobilització popular al ralentí, pel desmarcament de la CNT, i amb alguna punta en els sectors agraris més directament afectats per la llei de contractes de conreu que la dreta catalana havia situat al terreny del Govern de la República i havia sostret del debat parlamentari català en una clara mostra de preeminència dels interessos de classe per damunt de l’interès nacional i de l’incipient autogovern.

Manel López ha conceptuat els fets com una revolució multiforme, amb la llavor de la contradicció inherent, entre la coalició populista del Govern de la Generalitat, el separatisme radical, per a alguns també feixistitzant,  que tenia a les seves mans el control de l’ordre públic i que deixaria el moviment a l’estacada, i l’Aliança Obrera que propugnava la República catalana i la revolució social. Fet i fet ingredients contradictoris a Barcelona i insuficients a Girona. «Sobretot a Girona i Tarragona, i en menor mesura a Lleida, l’acció de les comissaries delegades fou el focus principal des d’on s’intentà engegar la mobilització popular, que la ruptura del govern català, requeria per poder reeixir».[6]

Efectivament. Des del dia 5 d’octubre la vaga s’havia fet notar, i en la nit del cinc al sis hi va haver mobilització per aplegar efectius per la matinada del 6 al Centre Republicà de Girona. Josep Maymí explica com Expèdit Duran i Iu Bohigas van recórrer els pobles del pla recrutant militants.[7] A Girona, Puig Pujades a la tarda del 6 d’octubre de 1934 i després d’una reunió amb Miquel Santaló i Josep Mascort, va destituir l’alcalde Francesc Tomàs i va nomenar una comissió gestora que presidí Joaquim de Camps i Arboix.

Figura 2

Fig. 2: Josep Puig Pujades, ànima de L’Empordà Federal de Figueres. Fou president de la Federació Republicano-Socialista de l’Empordà, entitat adherida a l’ERC; Puig fou diputat provisional de la Generalitat el 1931, regidor de l’Ajuntament de Figueres de 1931 a 1938, i comissari de la Generalitat a Girona en 1933. Processat pel «El Sis d’Octubre» com Companys, fou condemnat a trenta anys de presó, però alliberat en 1936.

Aquest darrer a les 9 del vespre va proclamar des de l’Ajuntament l’Estat Català de la República Federal Espanyola, si bé en el llibre que el propi Camps escriví l’any següent amb la seva visió dels fets d’el sis d’octubre reivindica que el moviment que va conduir no era separatista sinó només federalista, malgrat que com és ben sabut va fer onejar una estelada al balcó de l’Ajuntament.[8]

 

Figura3

figura4

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Figs.: 3 i 4: Els llibres d’«El Sis d’Octubre» a terres gironines: Joaquim Camps i Arboix, antic militant d’Acció Catalan, després d’ERC, era alcalde de Girona en 1934, publicà Després del 6 d’octubre (1935); i el figuerenc Alexandre Deulofeu, dirigent de la Joventut Nacionalista Republicana de l’Empordà i home de l’ERC, va treure Catalunya (1932-1934), obra  també aparescuda en 1935.

L’acció es va concentrar al Centre Republicà, a l’Ajuntament i a la seu de la Comissaria delegada. Però tot fou molt efímer excepte la resistència armada a l’acció de l’exèrcit que es desplegaria des del convent de Sant Domènec a la mitjanit i que tractaria de forçar la rendició dels resistents a la comissaria delegada. El comandant Domínguez Otero que llegia el ban comminatori instant a la rendició fou mort a trets i en els tiroteigs que hi hagué, també hi va perdre la vida Josep Alabau, militant obrer del BOC. Al Centre Republicà tractaven d’organitzar-se Miquel Santaló, Josep Mascort, Laureà Dalmau i Pere Cerezo, aquests dos diputats al Parlament de Catalunya, Amadeu Oliva, comissari d’ordre públic, Antoni Duran d’«Izquierda Republicana» (normalment a Catalunya, per a així evitar confusions, anomenat el «Partit Republicà d’Esquerres») i Lluís Franquesa d’Acció Catalana. Pere Cerezo amb els germans Emili i Enric Garcia Vigneaux  s’encarregaren de fer tallar el subministrament elèctric a la ciutat de les centrals del Molí i de Pedret i Juan José Gómez es feu amb el control de les comunicacions telefòniques.[9]

Figura 5

Fig. 5: Miquel Santaló: alt ampurdanés, de Vilaür, tenia ja una llarga trajectòria catalanista quan participà en la formació de l’ERC en 1931; fou diputat a Madrid, breument ministre de Comunicacions, alcalde de Girona en 1933, i primer conseller sota els presidents Macià i Companys; tot i restar fidelment amb el president durant «El Sis d’Octubre», fou absolt al seu judici en 1935.

Però el desplegament de l’Exèrcit i el coneixement de la rendició de Companys a Barcelona van conduir a la rendició de Girona a dos quarts de set de la matinada del dia 7 d’octubre. Fins el dia 9, el Diari de Girona  no donaria compte amb un relat força  ajustat dels fets, apart del seu posicionament editorial, de la situació.

A l’Alt Empordà només a Figueres i a Castelló d’Empúries hi hagué algun moviment significatiu amb la proclamació de l’estat català i el replegament posterior un cop sabut el que acabava de passar a Barcelona.

Al Baix Empordà es formaren grups organitzats d’homes armats i a Palafrugell, La Bisbal i Palamós, Torroella de Montgrí i Verges la tradició obrera, industrial i agrícola, va marcar, un connunt d’episodis que es van desarticular també amb facilitat.

Al Pla de l’Estany els fets es centren a Banyoles i Cornellà de Terri. A la capital amb un caràcter més polític i amb control d’alguns edificis estratègics i a Cornellà amb proclamació de l’Estat Català i amb més accent social amb concentració de parcers vinguts de fora. Però el pas de les tropes marcaria el punt final camí de la recuperació de la normalitat amb la repressió instal.lada com veurem més endavant.

A la Selva les manifestacions de Santa Coloma, Anglès i Arbúcies, i les destitucions de regidors a aquests municipis i també a Maçanet de la Selva i Sils, determinarien el punt d’inflexió.

A la Garrotxa fou la pressió del comissari d’ordre públic de Girona, Amadeu Oliva, el que va portar a substituir l’Ajuntament amb majoria de dretes (com a Girona i Vic) per una comissió gestora que presidí Ramon Aubert. A Tortellà, Castellfollit, Sant Joan les Fonts i Sant Esteve d’en Bas hi hagué algunes accions que cuallaren del tot.

En resum es pot dir que a les comarques de Girona els fets d’«El Sis d’Octubre» van quedar molt acotats i que en canvi l’orquestració de la repressió es va mostrar fortament agressiva. L’actuació de les autoritats republicanes estatals fou desmesurada en relació a l’envergadura del moviment, efímer i fràgil, i induït des de dalt, amb més bona fe que encert, i amb més lleialtat al Govern de la Generalitat que no pas visió política pel comissari Josep Puig Pujades, que va deixar escrit un testimoni d’evocació personal dels mesos de presó que va haver de patir.[10]

Una repressió contumaç i sistemàtica

La imatge del fracàs del moviment és la del Govern de la Generalitat empresonat i finalment suspès l’autogovern. Però aquesta és una imatge parcial que només dóna un aspecte de la repressió orquestrada que es va desplegar amb un mètode implacable al damunt de tot el sistema d’organitzacions republicanes i obreres que poguessin tenir alguna coincidència o alguna connivència amb un moviment pràcticament avortat des del seu naixement i per tant difícilment identificable. Així i tot sembla que va haver-hi a tot Catalunya més de 3.400 detinguts. I que només a la demarcació de Girona foren destituïts i detinguts més de dos-cents regidors si bé romangueren empresonats per poc temps, tret d’alguns que hi romangueren fins a febrer de 1936, després de les eleccions legislatives que a Catalunya guanyà el «Front d’Esquerres» amb la imatge del engarjolat president i el crit de  «Dignitat».

A Girona foren detinguts Josep Puig Pujades i Joaquim de Camps i Arboix, entre d’altres, i es van destituir diversos regidors de la minoria republicana.

A Figueres es va detenir i traslladar a Barcelona l’alcalde Marià Pujolà, malgrat que havia mantingut una actitud d’oposició a armar el poble insurgent. La Història de l’Alt Empordà detalla més detencions, si bé estem mancats d’un cens sistemàtic dels detinguts que ens podria donar una aproximació millor al desmantellament sistematitzat que s’orquestra des de les esferes governamentals. Purcalles a Llançà, Pla a Vilajuïga, Frederic Pujol a Ordis, Joaquim Isern a Viladamat, Josep Bordas de la Cuesta  a Castelló d’Empúries, Víctor Farreres, Salvador Marcó a Roses, Josep Liu també a Roses, Lluís Galderique i Josep Punset a Cistella.[11]

És el que passa amb l’equivalent Història del Baix Empordà que esmenta genèricament un alt nombre de detencions (35 només a Jafre) però no n’esmenta la nòmina ni que sigui a tall indicatiu.[12]

La Història del Pla de l’Estany recompta 23 detinguts només a Banyoles i esmenta singularment Josep Carles i Jaume Masó, regidors, perquè patiren una detenció llarga, i Jaume Pey i Vicenç Vila de Cornellà de Terri confinats a Pamplona fins el febrer de 1936.[13]

Finalment la Història de la Garrotxa dedica una atenció especial a les detencions dels membres del BOC Pelegrí Serrat, Àngel Blanc, Miquel Bassols, i Miquel Corominas; així com es fa esment del trasllat a l’«Aurora» (la presó habilitada d’urgència a l’antiga fàbrica de paper de Pedret a Girona) després de la seva detenció, del diputat Antoni Dot i Arxé, així com els membres de la gestora d’Olot que va substituir el consistori de dretes i que l’integraven Ramon Aubert, Ramon Calm, Josep Canal, Joan de Garganta i Ramon Moret.[14]

Ni el llibre dedicat al Gironès ni el de la Selva (amb excepció de Josep Carós, alcalde de Santa Coloma de Farners) no fa esment pormenoritzat dels detinguts que també hi foren i és per aquest motiu que esmentava més amunt el problema de la manca d’homogeneitat de les dades i del seu tractament en els llibres de caire generalista que ens donen una aproximació desigual als fets.[15]

Ara bé, per esgarrifosa que sigui la nòmina dels detinguts encara fa més impressió el fet que es va procedir a clausurar tota mena de locals i entitats. Ateneus, Centres, Sindicats agrícoles, es va implantar la censura de premsa, desnonament de pagesos, destitució de regidors, establiment d’ajuntaments intervinguts, entitats obreres desactivades, i que amb absoluta discrecionalitat es van impedir activitats de tota mena a vegades amb criteris ratllant el ridícul.

Una entesa imperfecta i fràgil

L’historiador Josep Clara ha esmentat com després de les eleccions del Front Popular i abans de l’esclat de la Guerra Civil les coses tornaren al seu lloc; un principi de normalitat va dominar l’escena gironina reprenent, diu Clara, per exemple amb la revista Víctors que actuà com un espai de transversalitat compartida on s’hi aplegaren escriptors, alguns d’ells també actors polítics, de tendències diverses. No era cap novetat.[16]

En realitat, ja abans de la Dictadura de Primo de Rivera, en les eleccions municipals de 1920, una coalició de regionalistes i republicans (foren elegits Rafel Masó i Joaquim de Camps i Arboix) va concórrer a les eleccions. Trobarem doncs durant els anys de la República en partits i candidatures diferents alguns dels actors de vells projectes compartits, si ens agafem com a exemple la ciutat de Girona. Les alternatives entre majories i minories, (republicanes i regionalistes el 1931 i el 1934), va comportar successivament: l’apartament momentani dels majoritaris de les responsabilitats municipals per les que havien estat elegits per iniciativa de Josep Puig Pujades que «El Sis d’Octubre» va promoure la substitució de l’Ajuntament més dretà per una comissió gestora que presidí Joaquim de Camps i Arboix, el cap de la minoria republicana. Aquest i d’altres regidors republicans, foren empresonats i apartats de la representació municipal arran de la proclamació i posterior repressió de l’Estat Català. Durant dos anys i abans dels mesos de l’«oasi» del 1936, l’ajuntament de la ciutat visqué una situació anòmala.[17] En el context d’aquesta anomalia voldria subratllar alguns debats i intervencions en les sessions plenàries de l’Ajuntament.

A la sessió del 7 de novembre de 1934, al ésser la primera sessió ordinària de Ple després dels fets de la nit del 6 al 7 d’octubre, el regidor Manuel Bonmatí va fixar la posició de la Lliga Catalana, sobre la base de tres principis: adhesió al sistema polític, rebuig de la violència i restabliment de l’estat legal en el governament de Catalunya.[18]

El regidor Dàrius Rahola de la minoria republicana es va adherir als termes de la proposta del Sr Bonmatí que fou votada favorablement. El mateix regidor Sr. Rahola va expressar el seu agraïment a l’alcalde Francesc Tomàs pel fet d’haver-se interessat pels detinguts, i el llibre d’actes recull que «en benefici i millora dels esmentats detinguts s’havia autoritzat pel general Batet l’habilitació de l’edifici de l’antiga fàbrica de paper ‘L’Aurora’, per allotjar-los, a qual efecte la Brigada Municipal treballava ja en les petites obres d’adaptació».[19]

És, si fa no fa, el mateix que succeí a Banyoles i que recull la Història del Pla de l’Estany: «La solidaritat amb els empresonats no va trigar a arribar: molt aviat, a principis de novembre, des de l’Ajuntament de Banyoles es va organitzar una Comissió propresos que s’encarregà de recollir donatius i de realitzar gestions per aconseguir l’alliberament dels detinguts. En aquest sentit, alguns banyolins d’indubtable tarannà conservador desplegaren el seu pes i la seva influència a favor dels tancats: el regidor Joan Prat, Miquel Boix i, sobretot, Magdalena Aulina, fundadora de Casa Nostra, que posà els seus advocats al servei dels encausats».[20]

Les seqüel.les durarien encara i així en el ple de l’Ajuntament de Girona del 6 de març de 1935 es recull la intervenció del regidor republicà Pere Vila: «El Sr. Vila manifesta que la minoria d’Esquerra després dels fets d’octubre ha quedat reduïda a tres regidors, sense que sigui justificada la suspensió de llurs càrrecs de cinc companys sobre els quals no existeixen càrrecs concrets que els inhabilitin per exercir-lo. […] acaba dient que es demani al Sr. Portela la reposició dels regidors indegudament suspesos».[21]

Per tal de fixar la seva posició i deixar clar quines eren les circumstàncies que havien originat el conflicte el sr Manuel Bonmatí «manifesta que el seu grup polític és contrari a tota mena de comissions gestores, ja siguin de dretes, ja d’esquerra», en clara al·lusió a la gestora promoguda pel comissari Puig Pujades i presidida per Joaquim de Camps i Arboix.[22]

El desencadenament dels fets del juliol de 1936 trencaria definitivament aquest equilibri precari restablert el febrer de 1936. Alguns dels membres de la majoria regionalista van fugir, d’altres es van amagar, alguns foren assassinats, i del plenari elegit el gener de 1934 només en quedaria una ombra que s’aniria diluïnt a mesura que les decisions del Govern de la Generalitat portessin a l’entrada successiva al consistori, per cooptació dels partits, de representants dels mateixos partits polítics que anirien conformant els successius governs de la Generalitat.

Democràcia formal o no ja no hi tornaria a haver eleccions municipals a Girona fins el mes d’abril de 1979. A partir del final de la Guerra Civil el febrer de 1939 a Girona, van ser escombrats de la vida política tants les dretes reformistes, com les esquerres republicanes i revolucionàries que en aquest cas patirien la brutal repressió que ja havien conegut en els mesos posteriors als fets d’octubre però amb conseqüències més dramàtiques i irreversibles.

Una crisi punyent, un mot d’ordre, un neguit inquiet

Els brots esporàdics i incipients de revolta, obrera, pagesa o partidària que hem detectat esmaltant la geografia de Catalunya i específicament de les comarques de Girona posa de manifest que si bé el moviment va ser mal conduit i va néixer avortat per un error de càlcul hi havia larvades en el conflicte moltíssimes tensions socials, ideològiques i fins i tot religioses que desbordaven el neguit específic per a trobar un encaix per a l’autogovern de Catalunya i el seu reconeixement en el marc de l’Estat espanyol. Albert Balcells ha resumit insistint que «La duresa de la lluita de classes a Catalunya no va facilitar l’entesa autonòmica bàsica entre els dos grans partits catalanistes».[23] Efectivament, només l’Aliança Obrera, minoritària, però no els anarquistes, volgueren seguir les consignes que aparentment havien de conduir a capgirar la situació i impedir la involució dretana que augurava l’entrada de la CEDA al Govern de la República.

Però és que les mateixes classes dirigents i específicament els partits representants de la burgesia i de la dreta conservadora apel.laven a un sentit d’ordre i pau social que era incompatible en aquell context amb les expectatives frustrades d’obrers i pagesos que veien que totes les esperances congriades el 14 d’abril s’estaven esbravant a gran velocitat. Hi havia un conflicte larvat que fou avortat temporalment però no resolt ni liquidat per la via de la repressió.

És molt significatiu, en aquest sentit, el tractament i l’editorial que el Diari de Girona del 9 d’octubre de 1934 dedicava als esdeveniments. «Estava escrit», ja es veia venir, les esquerres s’havien equivocat: «Hem passat uns mesos en què tota la follia esquerrana, concentrada a Catalunya en aquest conglomerat que s’ha desfet dramàticament, ha entregat la vida de la nostra autonomia en un sense fi d’insensateses». I segueix reivindicant el paper dels partits de la dreta catalanista: «No ha estat vençuda ni Catalunya ni el catalanisme que no saberen encarnar les nostres esquerres».[24]

És un error greu d’òptica alimentat per la ingenuïtat com ho palesa el darrer paràgraf: «Afortunadament el Govern Central ha anunciat que no són els seus propòsits de venjar-se en Catalunya tal com hagués ocorregut segurament en altres règims per nosaltres viscuts. Afortunadament també a Catalunya hi ha fortes reserves organitzades per a posar-se al davant del governament de Catalunya i per procurar de reparar l’agravi que s’acaba d’inferir a la República […]».[25] Ja sabem que aquesta promesa del Govern Central va quedar en paper mullat i que la ingenuïtat dels redactors de l’editorial del Diari els portaria també uns mesos més tard a patir en la pròpia pell la repressió que ells confiaven d’estalviar a les esquerres del país, perquè catalanistes com tots (o gairebé tots), serien objecte d’una doble repressió i escombrats de maneres diferents en la voràgine de la guerra i, encara que sembli una paradoxa, de la postguerra.

El testimoni sever i lúcid d’Amadeu Hurtado conclou el seu llibre d’apunts particulars, Abans del 6 d’Octubre,amb un paràgraf inquietant que interpel.la els fets, els líders i la realitat, i ens deixa amb tots els interrogants oberts sobre uns fets que han estat foragitats de l’imaginari col.lectiu pels seus resultats decebedors. I que són sovint objecte de lectures interessades i esbiaixades fruit d’extrapolacions ucròniques que potser la història no ens permet. En  paraules d’Hurtado: «Pel damunt de les naturals incoherències d’aquesta conducta, de les marrades, de les caigudes i de les febleses que ens esperen, anirem fent la nostra via cap els destins ignorats de Catalunya que potser no passaran en la nostra història futura de la ratlla que en la història passada va marcar el límit, minso i fugisser, d’un somni de grandesa».[26]

——————————-

[1] Pere CORNELLÀ ROCA, Les eleccions de la Segona República a la ciutat de Girona, 1931-1936, Girona, Dalmau Carles Pla, 1975.

[2] Albert  BALCELLS, «Els fets del sis d’octubre», a Enric PUJOL (dir.), El somni republicà. El republicanisme a les comarques gironines, 1900-1936, Viena Edicions-Diputació de Girona, 2009.

[3] Lluís AYMAMÍ BAUDINA, El sis d’octubre tal com jo l’he vist, Barcelona, Editorial Atena, 1935.

[4] Josep FONTANA,«Pròleg», aManel LÓPEZ ESTEVE, Els fets del sis d’octubre de 1934,  Barcelona, Ed. Base, 2013.

[5] Manel LÓPEZ ESTEVE, Els fets del sis d’octubre de 1934.

[6] Manel LÓPEZ ESTEVE, Els fets del sis d’octubre de 1934.

[7] Josep MAYMÍ, La Girona convulsa. Entre la il.lusió i el desencís (1923-1939), Girona, Ajuntament-Diputació, 2004.

[8] Joaquim  CAMPS I ARBOIX, Després del 6 d’octubre. Política d’esquerra a Catalunya, Barcelona, llibreria Catalònia, 1935.

[9] Josep CLARA I RESPLANDIS, «Girona, 1934. Revolta urbana i resistència fugaç», Barcelona, Plecs d’història local, núm.  54, febrer 1994, dins L’Avenç, núm. 78, febrero 1994; també del mateix: Josep CLARA I RESPLANDIS, Introducció a la història de Girona, Girona, Casa de Cultura de Girona, 2004.

[10] Josep PUIG PUJADES, Ell a la presó, Girona, gràfiques Darius Rahola, 1938.

[11] Història de l’Alt Empordà, dins Història de les comarques gironines, Girona, Diputació. Història de les comarques gironines, 2000.

[12] Història del Baix Empordà, dins Història de les comarques gironines,  Girona, Diputació, Història de les comarques gironines, 2006.

[13] Història del Pla de l’Estany, dins Història de les comarques gironines,  Girona, Diputació. Història de les comarques gironines, 2000.

[14] Història de la Garrotxa, dins Història de les comarques gironines, Girona, Diputació, Història de les comarques gironines, 2008.

[15] Història del Gironès, dins Història de les comarques gironines,  Girona, Diputació, Història de les comarques gironines, 2002; Història de la Selva, dins Història de les comarques gironines, Girona, Diputació. Història de les comarques gironines, 2011.

[16] Josep CLARA I RESPLANDIS, «Joaquim de Camps i Arboix. De l’arrauxament al prestigi polític», Revista de Girona, núm. 168, 1995; també, del mateix: Josep CLARA I RESPLANDIS, El personal polític de l’Ajuntament de Girona. (1917-1987), Girona, Quaderns del Cercle, 1987.

[17] En general, vegeu: Joaquim NADAL FARRERAS, «De ‘Girona la morta’ a la ‘Girona Nova’» a El Govern de la ciutat (II). De la Guerra del francès a la fi del franquisme. Girona, conferències a l’arxiu municipal, Ajuntament de Girona, 2012.

[18]AMG, Reg. 5184, Manual d’Acords, Llibre d’actes del Ple 1934-1940, fol 51 v. i ss.

[19]AMG, Reg. 5184, Manual d’Acords, Llibre d’actes del Ple 1934-1940, fol 51 v. i ss.

[20] Història del Pla de l’Estany, dins Història de les comarques gironines,  Girona, Diputació. Història de les comarques gironines, 2000.

[21]AMG, Reg. 5184,Manual d’Acords,Llibre d’actes del ple 1934-1940, fol. 80v i ss.

[22]AMG, Reg. 5184,Manual d’Acords,Llibre d’actes del ple 1934-1940, fol. 80v i ss.

[23] Albert  BALCELLS: «Els fets del sis d’octubre» a Enric Pujol (director): El somni republicà. El republicanisme a les comarques gironines, 1900-1936.

[24]Editorial, Diari de Girona, 9 d’octubre de 1934.

[25]Editorial, Diari de Girona, 9 d’octubre de 1934.

[26] Amadeu HURTADO, Abans del 6 d’octubre, Barcelona, Quaderns Crema, 2008.