Diari de Girona

Tinc tres amics que han escrit sobre Nicolau Eimeric (1320-1399), el temible frare dominic del convent de Sant Domènec de Girona que, des del seu càrrec d’Inquisidor General de la corona catalano-aragonesa, va perseguir idees i persones.

Es tracta de Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé, amb una obra de divulgació i síntesi; de Miquel Fañanàs, amb una novel·la, i de Jaume de Puig i Oliver, amb l’edició de textos d’Eimeric i de documentació rellevant sobre el personatge.

He aprofitat els primers dies de la Setmana Santa per llegir el llibre de Miquel Fañanàs, El gran Inquisidor, (Barcelona, Columna, 2015), i he de dir que empès per la novel·la he tornat als textos més directament històrics i això m’ha permès retrocedir en el temps.

Començo, doncs, per l’any 1959, quan l’Institut d’Estudis Gironins va publicar, a la seva col·lecció de monografies, el llibre de Mn. Jaume Roura Roca Posición dosctrinal de Fr. Nicolás Eymerich O.P. en la polémica luliana. Es tractava d’una tesi doctoral defensada a Roma per aquest capellà diocesà. Des de molt jove havia vist sempre aquest llibre a casa i inevitablement em transportava als meus anys del Collell. Mossèn Roura era professor de literatura en aquest col·legi. Com que només hi vaig fer l’ingrés,  primer i segon de batxillerat, no el vaig tenir mai. Els meus records són, doncs, simples imatges; al Collell hi havia moltes menes de capellans, alguns de complexió robusta i aire terrassà, com mossèn Guillaumes o mossèn Gaspar Espuña; d’altres molt joves amb aires innovadors i excursionistes, com mossèn Jordi Bachs; n’hi havia d’autoritaris i de condescendents, amables i intransigents, despistats i llunàtics, cultes i no tant. Mossèn Pius Masdevall era el prefecte de disciplina, i això i la seva formació alemanya ja ho deia tot. Mossèn Pifarré s’ocupava de l’escolania. Mossèn Jaume Roura era un capellà elegant, fumava ros, vestia bé i tenia un cert aire de distinció presumida; mantenia unes excel·lents relacions amb pares i mares que valoressin aquesta distinció. Tots ens el miràvem amb un punt de prevenció i respecte. Ignoràvem el seu pas per Roma i la seva dedicació a estudiar Nicolau Eimeric. La seva tesi va ser publicada amb un pròleg de Joaquim Carreras Artau, que intentava reivindicar la figura de Nicolau Eimeric, i reclamava una edició d’un diplomatari i dels seus textos per tal de compensar la mala imatge i la impopularitat que s’havia guanyat l’inquisidor perseguint heretges, infidels i l’obra, els llibres i el pensament de Ramon Llull.

En molt bona mesura, Jaume de Puig ha estat fent el que reclamava Joaquim Carreras Artau, i continua fent-ho. Sobretot des de la sèrie de l’Arxiu de textos catalans antics. Eimeric era un home d’una vasta cultura, d’una obra extensa amb aportacions doctrinals d’interès rellevant. Això sí, cenyit i tancat a l’escolàstica i mogut per uns principis inamovibles que aplicava, més enllà del seu treball intel·lectual, en la seva feina d’inquisidor. Aquest és l’aspecte que tracta el llibre de Josep Brugada, Nicolau Eimeric (1320-1399) i la polèmica inquisitorial, (Barcelona, Episodis de la Història, 1998). Brugada desgrana la història d’aquest frare gironí, deixeble de Dalmau Moner. Brugada el tracta amb un judici sever i destaca que dels ensenyaments de Dalmau Moner només se’n va quedar amb una part i no va aprofitar les lliçons d’humilitat, austeritat i sacrifici del seu mestre. Eimeric, que va ser nomenat inquisidor l’any 1356 i que va exercir el càrrec amb intermitència en temps de Pere III i de Joan I, va acabar exasperant els monarques, es va haver d’exiliar i refugiar a Avinyó i a Roma, on va aprofitar per completar el seu Manual d’Inquisidors i d’altres obres, per acabar els seus dies, més odiat que estimat, al seu convent de Sant Domènec. El seu afany per destruir l’obra de Ramon Llull, el menyspreu amb què considerava el fet que Llull escrivís en català, i la seva intransigència, el van fer caure sovint en desgràcia i han marcat per sempre el seu nom. No serà fàcil equilibrar la balança, per més que ja des dels temps d’Emili Grahit hagi quedat clar que Eimeric forma part de la galeria virtual dels catalans i els gironins il·lustres.

I aquest és el tema de la novel·la de Miquel Fañanàs. El llibre comença i acaba amb la mort d’Eimeric i, a partir de l’agonia, refà el fil de la vida construïda sobre el rerefons històric del convent de Sant Domènec, de la Girona del segle XIV; de la construcció del convent i l’església dels dominics, i de les primeres fases de la Catedral gòtica, de la història de Catalunya i de l’Església de l’època. Hi desfilen reis, papes, cardenals, bisbes i nobles, cristians i jueus, fe, devoció i passions. És una novel·la històrica, àgil, lleugera, dinàmica, esmaltada de digressions en alguns casos excessives, fàcil, llegidora, amena. Fañanàs és un autor prolífic i es nota que sovint escriu a raig, que li surt, que s’engresca i s’enfila. Si no fos que no s’escau per l’època, podríem dir que traslladada al segle XIV és una novel.la de droga, sexe i rock and roll! Eimeric conspira, tortura, fornica sacrílegament, emmetzina, mata. L’Eimeric de Fañanàs és dolent per naturalesa, és cínic i hipòcrita, i es fa dominic més per conveniència que per vocació. L’Eimeric de Fañanàs viurà tota la vida Sempiterne, marcat per l’arravatament sexual, i potser amorós, amb una jove Sara, jueva, enmig dels fruiters de l’hort del convent, molt pocs dies després d’haver entrat a Sant Domènec, a cavall del penediment i el desig, torturat per la seva lluita interior entre les idees de la fe incommovible i la seva maldat inquisitorial.

És evident que Eimeric ha de ser molt més editat i estudiat, com també és evident que a partir d’ara l’hem de considerar un autèntic personatge de novel·la.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.