Diari de Girona

Dilluns d’aquesta setmana, amb un fred intens i passades les nou, vaig pujar lentament el carrer del Llop fins la plaça de la Catedral. Aparcat davant de l’edifici de la Pia Almoina hi havia un camió de Transports Corcoy. Vaig pensar que hi havia moviment al Museu d’Història de la Ciutat. Només d’entrar al Bau-bar en vaig tenir la plena confirmació. Hi havia, esmorzant, els treballadors del Museu i els treballadors de l’empresa de transports. També hi era en Bep Marquès, que em va explicar que estaven desmuntant l’exposició.

Després d’esmorzar i com que anava a l’Arxiu Municipal a consultar uns documents, just darrere els vidres de la porta del Museu vaig veure nítidament la imatge dels dos components del grup, en Lluís Bosch Martí i en Bep Marquès. Hi havia d’ entrar.

La moqueta d’un vermell pujat encara es mantenia intacta, l’obra havia estat ja del tot desmuntada i despenjada, i els plafons i paraments havien començat la fàcil deconstrucció. La sala del Museu era un espai en moviment. Gairebé es pot dir que vam repetir la cerimònia del dia de la inauguració i per deixar-ne constància ens vam fer una altra fotografia de tots tres.

Des del dia de Sant Narcís fins la primeria de febrer l’exposició havia esdevingut un taller, un centre d’ activitat i d’activisme, un nucli de debat i trobada ciutadana, un espai per reviure, repensar i reescriure uns anys crucials de la història contemporània de Girona. Amb el mateix esperit i el mateix entusiasme combatius, en Bep i en Lluís havien retrobat per uns mesos i ho practicaven cada cap de setmana l’activisme comunicatiu que havia caracteritzat la seva obra. Amb una hiperactivitat dialèctica incansable tots dos, i potser en Lluís més que en Bep, havien convertit el Museu en la nova àgora ciutadana per a les seves explicacions, consignes, proclames. Uns quants milers de gironins i de gironines han fet aquest exercici i han volgut compartir l’exercici de memòria, d’història i d’activisme que l’exposició proposava. Dilluns tancava les portes físicament aquesta “revisió historiogràfica” que ens ha proposat Narcís Selles i que ha anat molt més enllà per formular una recreació, un diàleg nou amb els materials dels quinze anys d’activitat del grup.

L’exposició, dissenyada i pensada per Marcel Dalmau, ens ha proposat un diàleg interactiu amb l’obra i les tècniques del grup Praxis. En tota mena de formats i suports desfilaven i es desgranaven els seus grans temes i les propostes artístiques. Emili Marquès, germà petit d’en Bep i Jordi Gispert van ajudar al joc de refer, des de les maquetes primàries i els muntatges preliminars, els grans fotomurals del Grup. Els polítics i la política, els grups de poder, els temes de debat, la duresa de la transició, la llarga agonia de la dictadura i les seves seqüeles, la difícil construcció de la democràcia, la dissolució i renúncia del marxisme, la reclamació de drets, llibertats i amnistia, el trencament dels poders oligàrquics, la denúncia d’ una societat i un món militaritzats, el referèndum de l’OTAN, o la vida política i l’agitació social pel canvi a la ciutat de Girona tenen la mirada atenta, mordaç, crítica, dialècticament interpel·lant del Grup. Deixeu que subratlli un instant la poètica del cartell, delicadíssim i insòlit, dedicat a en Just M. Casero i també perquè ha recuperat actualitat amb l’ exposició aquest grans retaule barroc de la Girona contemporània que la llibreria 22 ha convertit en el seu calendari de 2012 i que és un bigarrat retrat dels personatges i de les forces que es desplegaren en els anys setanta i vuitanta en l’ eclosió de la Girona democràtica.

El llibre Grup Praxis 75. (1975-1990).Una guerrilla comunicativa, que ha escrit i coordinat Narcís Selles és una eina indispensable per a aprofundir la circumstància històrica del Grup i la seva relació amb l’entorn político-cultural de la Girona dels anys setanta i vuitanta i per a conèixer la temàtica i la tècnica o les tècniques que el Grup va utilitzar en la seva producció.

En Bep Marquès, entre els anys 62 i 66, va ser el meu cap de secció a l’agrupament escolta Sant Narcís. Era dels grans, però ens devem portar no pas més de cinc anys. Un abisme en l’adolescència. Els grans ens iniciaven en la democràcia i el catalanisme quan els petits encara vèiem visions! Amic amb en Mili Marquès freqüentava el pis de la família Marquès, a la plaça del Gra, i passava sovint en els meus recorreguts entre el Cau de casa Carles i casa meva pel carrer de la Força, on a la plaça del Correu Vell el senyor Ramon Marquès, des de la porta de la impremta, un local atapeït i ple de màquines i una bona colla de treballadors, vigilava aquella cruïlla de la ciutat exercint d’ autèntic alcalde de barri. Parlava un  moment amb en Bep i seguia.

A tocar de la impremta Marquès hi havia, a Força, 4, la redacció de Presència, on erm vaig iniciar en una certa activitat literària i periodística a partir de 1968. És quan ja a cavall de Girona i Barcelona que vaig conèixer bé en Lluís Bosch Martí. En les caminades cap al seu estudi del carrer dels Calderers repassàvem molts temes de la ciutat, de la política i de la cultura. Si passava per Ballesteries, Calderers i el carrer de la Barca era fàcil que em trobés en Lluís al peu del Forn Montserrat en animada conversació amb en Joan Pujolràs, un altre alcalde de barri, com el senyor Ramon Marquès, tristament desaparegut ja fa anys. Teixíem complicitats que fructificarien. Tinc, d’aquesta època, algunes reproduccions dedicades de treballs d’en Lluís Bosch Martí que recullen la millor tradició del cartellisme revolucionari, dels murals de la revolució mexicana, o de les noves tendències artístiques europees, i esdevenen una fusió barroca de tot en un afany globalitzador amb por de no deixar-se res.

He estat sovint objecte i objectiu de la mordacitat irònica del Grup Praxis75. També n’he estat amic i còmplice. La trobada de dilluns passat va tenir aquest regust de repàs de tota una vida com si en les parets de l’exposició en desmuntatge hi trobéssim encara les escletxes per retenir els temps viscuts i les hores passades.

Amb tranquil·la fe revolucionària, l’exposició ha actualitzat la vigència d’una obra i apunta als grans reptes, i als grans dubtes, per al futur.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/02/17/grup-praxis-75/547628.html