Entrevista a Nació Digital

Salvador Cot |

Joaquim Nadal ha escrit el llibre de memòries ‘Testimoni de càrrec’. 

Foto: Jordi Borràs.

A Joaquim Nadal (Girona, 1948) li han dit de tot, al llarg de la seva carrera política. Però hi ha unanimitat en dues coses: va convertir Girona en una ciutat envejable i va aguantar la crisi del Carmel amb una convicció inaudita. A partir d’aquí, la seva figura ha estat prou central en la política catalana com per omplir vuit-centes pàgines d’anàlisi i records a Testimoni de càrrec. “He vingut a Nació Digital a parlar del meu llibre”, assegura, sorneguer. Però, què són vuit-centes pàgines per explicar tot un Quim Nadal?

– Li confesso una cosa. Jo el vaig conèixer abans com a historiador que com a polític perquè vaig llegir un llibre seu: “L’Onze de setembre i el centralisme borbònic”, que tenia aquella portada amb les tropes borbòniques iniciant l’assalt final…

– Sí, del 1977. A la col·lecció “Conèixer Catalunya”, de Dopesa.

– Doncs el fet és que em va estranyar que un historiador català, especialista en el segle XVIII, acabés entrant al PSC.

– De fet, en l’època que vaig escriure aquell libre -quan era PNN a la universitat i participava de les mobilitzacions per democratitzar-la- jo amb qui simpatitzava era amb el PSUC. Jo era ideològicament d’esquerres i aplicava la teoria de la història respecte a la lluita de classes a la ciutat de Girona, amb un centre burgès i una perifèria proletària que havia estat expulsada cap a la perifèria pel propi sistema. Bé, doncs n’has de fer la síntesi. En aquell moment el PSC em proposa anar a les municipals. Jo vaig demanar figurar entre els cinc primers i ser el regidor de cultura, però vaig anar de cap de llista. Durant dos anys vaig ser independent, em vaig afiliar el 1981.

– Trenta-tres anys al partit, doncs.

– Hi ha dos vectors que són els que fan gran el PSC durant trenta anys: el municipalisme i el catalanisme. I justament la pèrdua de pes municipalista i catalanista és el que està fent petit un partit que havia estat gran. Jo, en la mesura que es va fent petit em sento més incòmode.

– Però el partit continua essent de base municipalista. És més, hi manen alcaldes o exalcaldes.

– Des del municipalisme és des d’on jo anava fent la suma de l’agenda social i la nacional. Però a partir dels dos governs de progrés això se’ns comença a discutir. Ens diuen que ens hem embarcat en l’agenda nacional i ens hem oblidat de l’agenda social i, per molt que ens entestéssim a dir que són inseparables, ens deien que aparquéssim el procés identitari i ens concentréssim en un llenguatge d’esquerres.

– L’essa i la ce són indestriables?

– No es poden separar.

– Em sorprèn del llibre que vostè sempre es relaciona amb el PSOE des de l’exterior, no com a part integrada. Fins i tot en els anys de màxim esplendor del socialisme de Felipe González.

– Durant aquests trenta anys jo he pogut fer política pensant que era veritat que el PSC i el PSOE eren dos partits diferents. Sempre he tingut un punt de recança respecte a la política madrilenya, perquè em semblava que capturava les ments de la gent i els abduïa…

– El gran raspall de Tarradellas…

– … O la síndrome d’Estocolm. Però jo he marcat sempre la distància. Explico en el llibre que Felipe González li havia garantit a Jordi Pujol que no li faríem la pirula , després de les eleccions en les quals jo vaig ser candidat l’any 95, per elegir el nou president del Parlament. Però, malgrat tot, vam fer president Joan Reventós, en comptes de Joan Rigol.

– Aquell quatre contra un: PSC, ICV, ERC i PP contra CiU.

– Doncs al cap d’uns dies el Josep Maria Carbonell m’explica que, efectivament, Narcís Serra havia rebut una telefonada de Felipe González. Una trucada que no va funcionar. Quan la política espanyola i la catalana entrecreuen els seus plans, tot s’embolica. Quan es clarifiquen les posicions, tot és diàfan.

– Vostè cita molt Manuel Royes en el llibre. En comprèn la posició actual?

– I tant! Comprenc perfectament que Manuel Royes, amb qui parlo sovint, s’hagi apuntat explícitament al Pacte pel Dret a Decidir de Terrassa . Perquè Manuel Royes ve del FOC, d’una tradició molt catalanista. D’Antoni Dalmau, que ha tornat el carnet, a Manuel Royes hi ha una distància. Però en Manuel Royes, que no ha tornat el carnet però s’ha apuntat al Dret a Decidir, hi ha el recorregut que marca avui la distància que separa el PSC de la realitat de la societat catalana i del debat polític que hi ha en aquests moments.

– També es cita en el llibre una altra frase provinent de Madrid: “El PSOE pone los votos i Maragall, los cargos”. Això lliga perfectament amb el “partit de jefes ” que descriu, despectivament, Antoni Balmón respecte al sector catalanista del PSC.

– Quan el 1999 Pasqual Maragall, en unes autonòmiques, fa 1,2 milions de vots és que qui posava els vots era Maragall, no pas el PSOE. O no només. I és l’únic moment en què se supera el que Felipe González descrivia com a “paradoxa catalana”, que era perdre les autonòmiques, malgrat guanyar les altres eleccions. Bé, doncs això s’aconsegueix des de la transversalitat de la societat catalana.

– Un partit català pot no tenir agenda nacional?

– El PSC, quan s’apunta al pacte fiscal o al dret a decidir manté un punt d’ambiguïtat, sí, però s’hi apunta. Quan després abandona una i altra cosa comet un error de lectura. Perquè si et poses al costat del bloc unionista…

– La foto de Pere Navarro amb Llanos de Luna, Sánchez-Camacho i Albert Rivera.

– … Et poses a la foto que no toca i surts del focus. Deixes de tenir la transversalitat que tenies perquè l’espai s’ha mogut i se t’ha obert l’abisme a sota. El que és més sagnant per al PSC és comprovar que a ICV se li reconeix que és al costat que li pertoca. I ICV pot focalitzar el seu discurs social i d’esquerres perquè l’eix nacional li apareix com a indiscutible, no pas ambigu. I poden tenir bases sindicals que estan pel no i sectors socials amplis, provinents de la immigració, que els diuen que volen arribar fins aquí, però no més enllà. Però sempre a partir del reconeixement clar del dret a decidir.

– Un PSC posicionat com la direcció actual podria recuperar alcaldies com la de Girona?

– No, mai.

– Doncs vostè és qui ho pot saber millor.

– Aquest aprimament progressiu del PSC crec que és una operació d’altíssim risc perquè en gran part dels municipis de la demarcació de Girona i molts altres lloc com, per exemple, tots els municipis de l’Ebre, el PSC tindrà enormes dificultats fins i tot per poder fer candidatures.

– El llibre analitza els dos tripartits on vostè hi va tenir un paper protagonista. Potser el moment culminant va ser la crisi del Carmel. Passat el temps, em pot reconèixer que, informativament, vostès van intentar apagar la llum sobre aquell esvoranc?

– No.

– Com que no? Els periodistes de TV3 en vam tenir constància i vam protestar públicament!

– A mi em va anar molt bé donar la cara des del primer dia… Però també és veritat que, a partir d’un determinat moment, des de fora de l’àmbit de la conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, es va intentar apartar els focus i les càmeres del forat.

-Des de fora vol dir des de l’Ajuntament?

– No. Des de fora vol dir des de fora de l’àmbit estricte de la conselleria de Política Territorial i Obres Públiques.

– Qui?

– Direcció de Comunicació.

– Doncs no sé si els va sortir gaire bé.

– A partir d’aleshores hi ha una doble estratègia: La dels que estàvem ocupats en redreçar les coses, afrontar el problema i explicar tant com podíem i, de l’altra banda, els que volien gestionar amb comptagotes l’agenda informativa del tema. Però el fet és que no hi va haver cap mort i al cap d’un parell d’anys tot va quedar solucionat. En tres eleccions successives, no hi ha cap desgast de l’espai socialista al Carmel com a conseqüència de l’accident.

– Dos pronòstics, per acabar. Quina evolució li sembla que tindrà vostè respecte al PSC i, en segon lloc, què passarà dins del partit amb el sector crític?

– Jo no separaria les respostes. El meu futur al PSC va molt lligat al futur dels crítics dins del PSC. Si hi ha una actitud de reconstrucció de la unitat socialista, veig que hi ha una refundació possible. Però si això es trenca, tot es trenca.

Joaquim Nadal, entrevistat pel director de Nació Digital, Salvador Cot. Foto: Jordi Borràs.